Situació i presentació
Es troba al sector SW de la comarca, ja en contacte amb el Vallès Occidental. Limita amb els termes de la Llagosta i Sant Fost de Campsentelles (S), Martorelles (SE), Montmeló i Parets del Vallès (E), Lliçà de Vall i Lliçà de Munt (NE); i els termes de Palau-solità i Plegamans (N) i Santa Perpètua de Mogoda (W), ambdós pertanyents a la comarca del Vallès Occidental.
El Besòs forma en bona part el límit oriental del municipi i la riera de Tenes també límit el terme en el sector NW. El territori és essencialment planer, i de les elevacions suaus que accidenten els sectors N i W davallen dues minses rieres afluents al Besòs, la de Gallecs o del Caganell (coberta en travessar el nucli urbà) i la Riera Seca. Els materials que formen el subsol de Mollet són de tipus sedimentari, resultat de l’erosió i sedimentació produïda al llarg del quaternari. Aquests tipus de materials (argiles, llims, petites capes de guixos, etc.) han estat aprofitats per l’home des de molt antic, com ho demostren les restes de bòbiles trobades al terme. Pel peculiar emmarcament dins de la comarca, en la seva vorera sud-oest i tenint present que el Vallès és inclinat d’W a E, el poble està en un dels indrets més baixos de la depressió i en conseqüència en un dels més humits, com ho demostra la importància de les boires baixes hivernals.
El municipi comprèn la vila i cap de municipi de Mollet del Vallès, la caseria de Gallecs (vora l’enclau de l’Estany de Gallecs, declarat espai natural el 2004) i els ravals de la Casilla i Lurdes. La vila es formà a la vora del camí ral de Barcelona a Vic. Modernament, la seva condició d’important nus de comunicacions ha afavorit l’evolució com a nucli industrial dins l’àrea de Barcelona i el seu caràcter de centre de mercat i de serveis amb relació als municipis veïns. L’antic camí ral fou substituït per l’antiga carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà que travessava el nucli urbà (avui N-152a) fins el 1990, que s’inaugurà el desdoblament d’aquesta carretera, (anomenada posteriorment C-17 o Eix del Congost). Del nucli surten carreteres locals a Sabadell (per Santa Perpètua) i a Badalona (aquesta travessa el pont del Besòs i passa per Martorelles, on enllaça amb la de Sant Adrià de Besòs a la Roca del Vallès). Modernament encerclen el nucli urbà dues autopistes: l’autopista C-33 procedent de Barcelona, que corre paral·lela i pròxima al Besòs a l’extrem de llevant del municipi, i l’autopista AP-7, procedent d’Amposta i Tarragona, que forma l’anomenat Tercer Cinturó de Ronda de Barcelona i contorneja el nucli urbà pel NW, rebent la C-33 a Parets del Vallès per seguir fins la Jonquera.
La primera línia de ferrocarril que travessà el terme fou la de Barcelona a Granollers, el 1854, amb parades a Montcada i a Mollet (inaugurada el 23 de juliol), que segueix també el curs del Besòs paral·lela al límit i ara a l’autopista; aquesta línia fou ampliada fins a Girona el 1862 i fins a Portbou el 1878. La primitiva Estació de França, característic edifici de l’època, fou substituïda la dècada del 1970 per una moderna i funcional estació. La segona línia de ferrocarril fou l’anomenada línia del Nord, que inicialment arribava a Granollers i fou inaugurada el 1862; aviat arribà a Vic i el 1886 a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses i després s’uní a la de Ripoll-Puigcerdà; aquesta línia, que envolta el primitiu nucli urbà per ponent, té l’Estació del Nord al carrer de Maragall. L’anomenada dels banys de Caldes de Montbui feu que hom projectés una línia de ferrocarril de via estreta de Mollet a Caldes, que enllacés amb la de Barcelona a Mollet; es portà a terme el 1880 i tenia a Mollet parada a les dues estacions, de França i del Nord, i també es deturava a Santa Perpètua, Plegamans i Caldes; aquest petit tren s’anomenava popularmentel Calderí, i per manca de rendibilitat deixà de funcionar el 1931.
La població
L’evolució de la població de Mollet (molletans) seguí un ritme de creixement constant i apreciable fins la dècada de 1960, que l’increment esdevingué un dels més espectaculars de la comarca. Durant el segle XVIII havia passat de 476 h el 1719 a 768 h el 1787 (en el primer cens corresponien a Mollet 317 h, 11 a Gallecs i 148 a Parets, i en el segon, la suma correspon també als tres llocs). Els censos del segle XIX, que prescindeixen ja de Parets, mostren que la rendibilitat agrícola i la incipient industrialització afavoriren el creixement: 741 habitants el 1848, 1.376 el 1857, 2.012 el 1887 i 2.130 el 1900. L’augment fou notable fins el 1930 (5.527 h) i continuà a un bon ritme després de la Guerra Civil de 1936-39 (6.240 h el 1945, 7.146 el 1955 i 8.303 el 1960). Del 1900 al 1940 la població es va multiplicar per tres, com a resultat de la instal·lació de les primeres indústries i l’arribada dels primers immigrants, que procedien bàsicament d’altres pobles de Catalunya. És a partir del 1960 que es transformà totalment la població amb l’arribada ja en massa d’immigrants, i es doblà del 1965 al 1970 (10.644 h i 20.212 h respectivament). El 1975 s’hi registrava una població de 28.867 h, que passaren a 35.480 h el 1981, 40.877 el 1991, 46.897 el 2001 i 51.218 el 2005. La immigració provocà un creixement ràpid i poc planificat, fet que provocà la creació de barris perifèrics densament poblats i amb poca dotació de serveis, com és el cas de la Plana d’en Lledó i Can Plantiquet. Els últims anys del segle XX s’experimentà una aturada de l’entrada d’immigrants de fora de Catalunya. D’altra banda, la contínua disminució de la natalitat i fecunditat feu reduir considerablement el ritme de creixement respecte a l’anterior període, malgrat que encara era elevat respecte a la mitjana de Catalunya.
L’economia
Gràcies a una sèrie de dades recollides a la fi del segle XIX per Vicenç Plantada i Fonolleda (1839-1913), veterinari i home apassionat per les coses del seu poble, hom sap que la principal riquesa, malgrat la incipient industrialització, era l’agricultura, molt més extensa que en l’actualitat. Els principals productes eren el vi, les mongetes (que tenien anomenada), el cànem (les basses per a aquest conreu es localitzaven al sector prop del Besòs i la riera de Tenes) i el blat de moro. La ramaderia era un bon complement, com ho prova la fira de bestiar que s’hi celebrava des de l’any 1841, ja desapareguda. Modernament, l’agricultura representa una activitat marginal i en clar retrocés. L’escassa superficie conreada, de secà principalment, és ocupada per conreus com l’ordi, el blat, el gira-sol i algunes hectàrees de vinya. També hi ha un petit sector d’horta. Destaca la cria de bestiar porcí.
A part alguns telers de tipus menestral, la fàbrica més antiga de Mollet fou l’anomenada Fàbrica del Cotó. Fou fundada vers el 1870 per Joan Tomàs i Vallvé, tenia uns 100 treballadors i era moguda a vapor. Restà tancada des del 1884 fins al 1903, que fou continuada per la família Valls (dita aleshores el Vapor Vell), i tancà definitivament el 1963 (al seu lloc es posà una efímera manufactura de cartó). També de la fi del segle XIX era la Fàbrica Moretó, a vapor, per a serrar fusta d’embalatges, convertida després en farinera. La fàbrica de teixits de seda Fàbregas fou duta a Mollet des de Gràcia (Barcelona) el 1898 i començà a funcionar el 1900 amb telers mecànics; fou una de les empreses poderoses del municipi. També fou important la fàbrica tèxtil de Cal Mulà (1911), que es mantingué fins el 1970 (Tèxtil Ibèrica). Fora del camp tèxtil, una altra empresa que marcà la vida industrial molletana fou la Pelleria, oficialment la Tenería Moderna Franco-Española, instal·lada el 1911 per industrials francesos; es manté encara en l’interessant edifici bastit el 1919 pel mestre d’obres Sebastià Mayol (les instal·lacions foren retallades pel pas de l’autopista a la Jonquera). Dins l’evolució recent del municipi podem establir dos períodes: la crisi econòmica (1975-1984) i la recuperació econòmica que arriba fins als nostres dies. Cal destacar que la crisi va afectar sobretot la indústria tèxtil i la construcció. Com que Mollet té una població fabril molt important, els efectes de la crisi van ser força greus, ja que el tancament d’un bon nombre de fàbriques va donar lloc a una elevada taxa de desocupació. A partir del 1986, en què s’inicià la recuperació econòmica, començà a disminuir el nombre de desocupats. L’any 2001, malgrat ja experimentava un lleuger retrocés provocat per l’auge del sector terciari, la indústria encara ocupava gairebé un 42% dels treballadors. El teixit industrial és força diversificat, encara que hi destaquen especialment els sectors químic i farmacèutic (amb la presència de grans empreses del ram, com Merck), seguits dels sectors metal·lúrgic, tèxtil, alimentari, dels electrodomèstics, del plàstic, el vidre, el paper i els mobles. Pel que fa a la localització industrial, ha continuat l’evolució iniciada durant la dècada de 1970, en què es va iniciar el procés de tancament o trasllat de les empreses situades dins del nucli urbà, cap als polígons que envolten el municipi a la vora del Besòs i de la riera de Tenes (Can Magarola, Can Magre, Can Prat, la Farinera i el MasRegà). L’estructura comercial és força tradicional i concentrada en el centre urbà.
Comercialment, la incidència de Mollet sobre els nuclis veïns (Sant Fost de Campsentelles, Martorelles, la Llagosta, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans) és forta. L’ajuntament ha obert una oficina de comerç per el foment de l’activitat comercial a la vila, que a més del tradicional mercat setmanal dels dimarts, celebra tres fires; el Mercat del Vehicle d’Ocasió, al juny, Firamollet (biennal), a l’octubre, que aplega mostres del comerç, la indústria i els serveis del terme, i la Fira d’Artesans de Mollet, celebrada al setembre. La població de Mollet disposa d’un centre d’assistència primària (CAP), així com l’Hospital de Mollet, de caràcter privat i del que depèn el Centre de Salut Mental Jaume Vilaseca i Pujadas. Pel que fa als serveis educatius, al municipi, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat i cicles formatius. Es disposa, a més, d’una escola municipal de música. Pel que fa als estudis superiors, al terme hi ha l’Escola Universitària Politècnica del Medi Ambient i l’Institut Universitari de Ciència i Tecnologia (privat). Finalment, cal fer esment que a Mollet hi ha l’Escola de Policia de Catalunya, on es formen els mossos d’esquadra, i l’Escola de Bombers de Catalunya, que aprofita les mateixes instal·lacions. Entre els equipaments esportius destaca un complex per a la pràctica de tir que va allotjar les competicions olímpiques d’aquesta especialitat l’any 1992.
La vila de Mollet del Vallès
La vila de Mollet del Vallès (50 163 h el 2005) es troba a 65 m d’altitud, al sector del terme més proper al Besòs, prop de la unió de les rieres del Caganell i Seca. A la fi del segle XIX Mollet era format per diversos grups de cases força disseminats, amb un centre a la plaça del Mercadal (davant l’església) i a la plaça de la Vila (la casa de la vila és un senzill edifici del 1890). L’eix principal al NW d’aquest petit nucli és l’actual carretera N-152a (carrers de Burgos, de Jaume I i avinguda de Gaudí), a la vora de la qual hi ha el parc municipal de Can Mulà. Al NW del nucli urbà hi ha els barris de la Plana d’en Lledó i de Santa Rosa, i al NE, a tocar del terme de Parets, se situa el barri de Nostra Senyora de Lourdes (886 h el 2005). L’església parroquial de Sant Vicenç, gòtica, fou destruïda durant la Guerra Civil de 1936-39 i només en resta esvelt campanar de torre quadrada, amb un cos superior de finestrals dearc de mig punt on hi ha les campanes i coronat, ja dins el segle XX, per uns rellotges; l’edifici, bastit després de la guerra (1939-41), és ampli, de rajols vermells, de tipus basilical, segons el projecte de Francesc Folguera (l’interior és decorat amb pintures de Jaume Busquets, Francesc Vidal Gomà, l’artista molletà Joan Abelló i amb escultures de Martí Cabré i de Juventeny). Es conserven alguns edificis interessants de la fi del segle XIX i començament del XX, com la casa modernista de la Farmàcia Amadó, l’escorxador del 1910, i algunes masies antigues dins el nucli urbà (la Marineta, edifici renaixentista del segle XVI adquirit per l’ajuntament el 1984 i seu del Centre d’Estudis Molletans, i Can Pacià) o als voltants (Can Besora, Can Flequer, el Quartelillo). Els principals centres d’activitats cíviques i culturals són el Casal Cultural (1966), edifici que acollí el primer casal d’avis i la primera biblioteca de la vila; Can Mulà, que és seu de la biblio-teca municipal; i l’antiga fàbrica de cava de Can Gomà (edifici del 1947), seu del Teatre Municipal i l’Escola Municipal de Música. Destaca la presència de nombrosos centres cívics i culturals, que disposen d’instal·lacions polivalents per a desenvolupar-hi activitats artístiques o didàctiques i són seu de les principals entitats de la vila (Can Pantiquet, Joan Barcala, l’Era, Lourdes, la Marineta, Can Borrell, etc.). El pintor Joan Abelló i Prat, fill de Mollet (1922), té una casa museu amb obra pròpia i una bona col·lecció de pintura i antiguitats. El Museu Municipal Joan Abelló es troba en un edifici modernista del 1908 i acull l’obra i el fons d’art que l’artista va donar a la ciutat, constituït per un ampli ventall de pintura i escultura catalanes dels segles XIX i XX, talles romàniques i barroques, una selecció d’art asiàtic, art negre, indumentària, tauromàquia, mobiliari, porcellanes i vidre. Aquest patrimoni es complementa amb la Casa del pintor, situada al costat del museu, que acull la part més biogràfica i íntima de la col·lecció i de la seva obra. Quant a les festes i tradicions de Mollet destaquen la representació dels Pastorets per Nadal, amb alternança d’autors, i la festa major d’hivern de Sant Vicenç, que s’escau el 22 de gener.
Altres indrets del terme
Al sector N del terme hi ha l’antiga parròquia rural de Santa Maria de Gallecs (133 h el 2005); el lloc de Gallecs és esmentat des del 904, data en què el bisbe Eimeric consagrà l’església de Parets molt pròxima. L’església de Santa Maria fou consagrada el 1007; aquesta és un interessant edifici romànic (amb vestigis d’una edificació anterior preromànica), de planta de creu llatina i absis rectangular, amb campanar d’espadanya convertit després en torre, restaurat modernament. Quan perdé la independència parroquial fou sufragània de Plegamans, de Santa Perpètua i finalment de Mollet. El sector de Gallecs fou, durant la dècada de 1970, el centre d’un important i polèmic projecte del Ministeri de l’Habitatge, que plantejà la construcció d’una populosa ciutat vora els terrenys de l’enclavament dit l’Estany de Gallecs. La Generalitat de Catalunya desestimà el projecte, amb la intenció de crear-hi una àrea forestal recreativa i el 2005 l’indret fou declarat espai natural. Les principals masies del terme de Mollet són les de Can Ferrat i Ca l’Alfonso, Can Veire, Can Mulà (amb elements decoratius gòtics), Can Borrell (magnífica edificació del segle XVII amb elements anteriors), Can Jornet de Gallecs i Can Cruz. Dins el terme de Mollet hi havia l’antiga parròquia rural de Santa Leda, esmentada des del 998, de la qual es tenen notícies des del segle XI. Al camí de Granollers hi havia el dolmen conegut per la Pedra Salvadora, destruït pel pagès propietari dels terrenys. A la paret de l’antiga església de Mollet es trobà una interessant làpida romana del segle II dC dedicada a Luci Minici Nadal, aprofitada en l’altre costat per a làpida sepulcral al segle XII (1188), que es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.
La història
L’origen de la població es remunta al segle X. La primera referència documental que tenim de Mollet és de l’any 993. Un testament sacramental d’aquesta data esmenta unes possessions del testador situades a Moledo. El mateix any apareix esmentada, en unes afrontacions d’una donació, l’església de Sant Vicenç (in domum s. Vicenti). La seva situació, al sud de Parets, confirma que es tractava de l’església de Mollet. La localitat existia al final del segle X, però probablement el seu origen s’hauria de situar molt abans. Mollet apareix posteriorment citat d’una forma més freqüent. L’any 1002, una butlla del papa Silvestre II dirigida a l’abat Odó del monestir de Sant Cugat del Vallès palesa l’existència de possessions d’aquest monestir a la població. Més endavant, Joan XVIII donà al mateix Odó altres terrenys prop de Mollet i de la Torre d’en Malla (al terme actual de Parets), i al llarg del segle són nombroses les permutes i donacions que es feren relacionades amb la població. També es té coneixement en aquesta època de l’existència de diversos masos. El 1044 consta que a l’altar dedicat a sant Joan de l’església de Sant Vicenç de Mollet tingué lloc el testament sacramental del noble Riculf. El 1122 Pere Ramon i el seu germà Berenguer Ramon cediren l’honor de Mollet a l’arquebisbe Oleguer pels molts mals i in-júries que havien comès contra l’Església. Víctor Balaguer i d’altres autors recullen aquesta notícia, i atribueixen l’erecció de l’església de Mollet a Pere Ramon sobre les ruïnes del seu suposat castell (motiu pel qual mai no se n’hauria trobat cap indici). En el decurs del segle XII, gran part dels habitants depenien del bisbe de Barcelona. Un capbreu datable a mitjan segle explica les diferents formes de dependència de la majoria de la població respecte al seu senyor eclesiàstic. Pel mateix capbreu hom coneix l’existència d’una sagrera entorn de l’església. No obstant això, una part del domini sobre Mollet corresponia a una família nobiliària laica, els membres de la qual van adoptar el topònim del poble com a cognom. Qui primer ho va fer va ser Mir de Mollet. Els Mollet van esdevenir els senyors laics de l’indret, encara que des del final de segle sota el vassallatge de l’episcopat barceloní. L’any 1234 el rei Jaume I va confirmar a Sant Cugat la dominicatura que posseïa el monestir a Mollet. Posteriorment la va ratificar Pere III, el 1338. Per aquestes dates la jurisdicció del poble estava en mans reials, com ho demostra la venda que en va fer el rei Pere III a Marc Planella el 1381, juntament amb les jurisdiccions de Parets i Gallecs. Quatre anys més tard la població va aconseguir la redempció i el privilegi de ser considerada carrer de Barcelona (igual que les Franqueses del Vallès). Parets no se separà de Mollet fins al segle XIX i Gallecs encara forma part del municipi. El caràcter agrícola de la població és documentat des del segle XII amb al·lusions al regadiu i als molins, i els masos més antics esmentats, a part la Torre d’en Malla, són Cal Borrell o Cal Besora i també Can Lledó, edifici remodelat (que correspon al després anomenat Quartelillo). També hi tingueren tradició els hostals, per la proximitat del camí ral. Un dels més antics coneguts, on es canviaven les cavalleries de les diligències, fou l’hostal del Prat (1746), que es trobava prop de l’actual via del ferrocarril (modernament s’edificà en un altre indret prop del Besòs, i més tard passà a ser el restaurant Can Prat). L’església destruïda el 1936 era d’estil gòtic i havia estat decorada el 1530 amb un magnífic retaule del gran escultor i tallista renaixentista Martí Díez de Liatzasolo, associat amb els tallistes Jean de Tours i Joan Massiques. La sagristia de la parròquia fou bastida a partir del 1566, i des del 1511 consta l’existència d’un hospital. Entre els fets bèl·lics relacionats amb la població cal destacar sens dubte la batalla que a l’inici de la guerra dels Segadors tingué lloc prop de la vila entre les forces de la Generalitat comanades pel mariscal francès La Mothe i les castellanes del marquès de Povar, que sofriren una severa derrota. Una altra acció militar important fou la derrota de l’exèrcit francès del general Duhesme per tropes contràries a Napoleó, durant la guerra del Francès, el 21 de gener de 1810, dirigides pel marquès de Campo Verde. El desenvolupament industrial va anar acompanyat de l’aparició d’organitzacions obreres i d’un interès comú pels temes socials. A les portes de l’adveniment de la Segona República (1931) Mollet acollia un comitè local de la CNT i el Centre Catalanista Republicà, el qual va vèncer a les eleccions de l’1 d’abril de 1931.