i Frederic Mompou i Dencausse | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Frederic Mompou i Dencausse

Música
Frederic Mompou i Dencause
© Fototeca.cat
música mús
Músic.
Barcelona, 16 d’abril de 1893 — Barcelona, 30 de juny de 1987

Vida

La seva biografia no és pròdiga en esdeveniments espectaculars, com s’adiu amb una personalitat humana tan sensible i rica en vivències interiors i al mateix temps tan discreta a l’hora d’exterioritzar-les. Nasqué al barri barceloní del Poble-sec, fill de pare català i de mare d’origen francès, en un ambient familiar que no era aliè a l’interès musical. La receptivitat vers l’entorn sonor que l’acompanyà en la infantesa (les ressonàncies de les campanes de la foneria de la família materna) desvetllà les seves inclinacions musicals. Començà els estudis de piano al Conservatori del Liceu, amb Pere Serra, i el 1908 feu el primer recital de piano a l’Orfeó Barcelonès. Un any més tard, una audició del Quintet, opus 89, de G. Fauré estimulà les seves primeres recerques en el camp de la composició.

Entre el 1911 i el 1914 visqué a París, on seguí cursos privats de piano amb Ferdinand Motte-Lacroix, i rebé lliçons d’harmonia de Marcel Samuel Rousseau, de principis rigorosos, que difícilment podien esperonar la sensibilitat del jove. Al mateix temps, visqué àvidament la vida musical de la capital francesa. D’aquest període daten les primeres composicions conservades, com el quadern d'Impressions íntimes. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, inicià una nova etapa (1914-23), bàsicament barcelonina, però no mancada de contactes amb París, en què veieren la llum Pessebres (1914-17), Escenes d’infants (1915-18) i Suburbis (1916-17). Responen a la manera realista que abandonà en Cants màgics (1917-19), Fêtes lointaines (1920) i Charmes (1920-21). D’aquesta època arrenca la projecció internacional de Mompou, a partir d’un concert de Motte-Lacroix a la Sala Érard de París (1921) que originà un article d’Émile Vuillermoz en Le Temps, seguit d’un altre d’Henri Collet en Comedia.

Una etapa més llarga, 1921-41, estigué marcada per la residència regular a París, sense desvincular-se de Catalunya i participant-hi en iniciatives com la del grup dels vuit "Compositors independents de Catalunya", format per M. Blancafort, R. Gerhard, J. Gibert i Camins, A. Grau, R. Lamote de Grignon, B. Samper, E. Toldrà i ell mateix. En aquesta època, Mompou mantingué una vida molt intensa de relacions amb cercles literaris, intel·lectuals i musicals. La qualitat de les obres d’aquests anys no desdiu de la seva exigència, i entre elles destaquen els sis primers Préludes, els Souvenirs de l’Exposition, propera a l’estètica parisenca dels Sis, les Cançons i danses núms. 2, 3 i 4, etc.

Amb el retorn definitiu a Barcelona (1941), l’activitat creadora recobrà alè. Les Cançons i danses núms. 5 a 12 es compongueren entre el 1942 i el 1962, i els quatre quaderns de l’obra magna per a piano, Música callada, aparegueren els anys 1959, 1962, 1965 i 1967. La música liederística comptà amb les superbes cançons del Combat del somni (1942-48), a partir de textos de Josep Janés, l’impressionant Cantar del alma (1951), a partir de l’obra de sant Joan de la Creu o les 5 Melodies de Paul Valéry (1973), en certa manera l’equivalent vocal de l’estil harmònic de Música callada. Hom pot copsar un cert neguit per sobrepassar els límits estrictes del piano en la Suite compostelana (1962) per a guitarra, dedicada a Andrés Segovia, o en l’oratori Improperia (1963), afí a l’estètica de la música religiosa de Francis Poulenc, encàrrec del Festival de Música Religiosa de Conca. El seu cant del cigne fou el cor La vaca cega (1978), estrenat el 1985, en un concert d’homenatge.

Mompou no se sentí lligat a la creació per convencions acadèmiques. La seva independència l’alliberà de qualsevol etiqueta homologable en el conjunt dels corrents musicals del segle XX, malgrat certes coincidències, degudes a factors generacionals. Autodidacte, partí de dades intuïtives, que contrastava amb experiències musicals pròpies i concretava, amb la minuciositat d’un orfebre, en un procés de selecció en el mitjà que ell dominava, el piano, fins a trobar la forma concentrada i definitiva.

El component impressionista de la seva obra se circumscriu en l’estil pianístic, adient per a extreure la màxima virtualitat de les ressonàncies naturals de l’instrument. Moltes peculiaritats del seu sistema harmònic deriven de l’escriptura pianística (lència de resolució en les dissonàncies, la presència de notes resoltes en altres veus, que no anul·len les atraccions naturals, etc.). El rerefons harmònic de la música de Mompou és, però, malgrat la seva relativa ambigüitat, eminentment tonal i presenta unes propostes tan subtils com personals per a renovar la tonalitat clàssica. En canvi, la filiació impressionista, referida a una escola circumscrita a noms i etapes determinats, és més discutible, i ell mateix la rebutjà en favor d’un retorn a la claredat mediterrània.

Mompou s’havia definit com a "músic català", una obvietat que remarcà quan, en la seva joventut, se’l considerava un compositor afrancesat. Tot i la utilització, en algunes obres, de melodies tradicionals catalanes, tingué cura de desmarcar-se de l’etiqueta nacionalista, com ell mateix deia, "per evitar malentesos". En paraules de Nicolás Méeus, "el caràcter popular de Mompou neix d’una concepció naturalista, del desig de simplicitat, que més aviat se segueix del sistema, per comptes de ser-ne la causa. Les seves harmonitzacions de melodies populars es distingeixen en el fet que no sembla preocupar-se gaire de la funció de les melodies utilitzades. Aquestes només són el pretext per a composicions, el valor de les quals se situa únicament en el seu caràcter culte. En aquest sentit, no pot ser considerat com un compositor folklorista".

Mompou donava per vàlida la divisió de la seva obra pianística en tres grups: una primera etapa realista (Suburbis, Escenes d’infants, Fêtes lointaines), les obres vinculades al folklore català (principalment, però no de manera exclusiva, les Cançons i danses), i les que s’inspiren en el misteri ocult de la naturalesa (Cants màgics, Charmes i Música callada). Cants màgics situa el compositor en la perspectiva primitivista, fomentada i assumida per ell mateix, fins al punt que hi afegí, amb fina ironia, el qualificatiu de "rupestre". Les sis peces de Charmes representen, en el vessant musical, el rebuig de qualsevol idea de composició ("és la música menys ’composta’ del món", havia dit). Aquesta tendència culminà en els quatre quaderns de Música callada, els quals, tot i la seva pluralitat de procediments, contenen alguns dels elements més avançats de la música de Mompou, i responen al credo estètic i les motivacions espirituals de la seva maduresa. En pròpies paraules, "aquesta música és ’callada’ perquè la seva audició és interna. La seva emoció és secreta i només pren forma en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra soledat. No se li demana d’arribar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima. Aquesta música és símbol de renúncia. Renúncia a la continuïtat en la línia ascendent del progrés i perfecció en l’art, perquè en aquesta escalada [...] és necessari, alguna vegada, descansar...". Aquest compendi de les afinitats estètiques de Mompou és confegit d’acord amb els títols més emblemàtics de la seva obra pianística, si bé no és contradictori amb altres aspectes de la seva producció. Paral·lelament, caldria assenyalar l’esperit noucentista dominant en un corpus liederístic força extens i molt representatiu, a més d’altres obres vocals i instrumentals que sobrepassen el marc dels seus mitjans d’expressió habituals.

Posseïa nombroses condecoracions i fou membre de diferents entitats musicals internacionals. L’any 2006 fou creada, entre d’altres per la vídua del compositor, la pianista Carme Bravo, la Fundació Frederic Mompou per a la difusió de la seva obra, entitat que l’any 2008 presentà una quarantena de peces per a piano inèdites, datades entre 1911 i 1920, així com algunes dela dècada dels 40.

Obra

Piano sol

Impressions íntimes (1911-14); Pessebres (1914-17); Escenes d’infants (1915-18); Suburbis (1916-17); Cants màgics (1917-19); Cançons i danses, núms. 1-4 (1918-28); Fêtes lointaines (1920); Charmes (1920-21); Trois variations (1921); Préludes, núms. 1-4 (1927-28); Préludes, núms. 5-10 (1930-44); Souvenirs de l’Exposition (1937); Variacions sobre un tema de Chopin (1938-57); Cançons i danses, núms. 5-12 (1942-62); Paysages (1942-60); Música callada (4 quaderns: 1959, 1962, 1965, 1967); Cançó i dansa núm. 14 (1978)

Guitarra

Suite compostel·lana (1962); Cançó i dansa núm. 13 (1972)

Veu i piano

L’hora grisa (1915); Comptines I-III (1926); Quatre melodies (1926-28); Combat del somni (lied Damunt de tu només les flors, Aquesta nit un mateix vent, Jo et pressentia com la mar) (1942-51); Comptines IV-VI (1943); Ara no sé si et veig encar (1950; de Combat del somni); Cantar del alma (1951); Fes-me la vida transparent (1951; de Combat del somni); Becquerianas (1970); 5 Melodies de Paul Valéry (1972)

Cor

Cantar del alma (1951); Dos Cantigas de Alfonso X el sabio (1953); Ultreia (1962-66); Ave Maria (1968); Propis del temps d’Advent (1973); La vaca cega (1978)

Orquestra

Escenes d’infants (1936); Suburbis (1936); Variacions sobre un tema de Chopin (1957, revisió A. Ros Marbà)

Veu i orquestra

Improperia, b./Bar., cor mixt i orq. (1963); 5 Melodies de Paul Valéry (1973)

Ballet

Don Perlimplín (1956); House of Birds (1956)

Bibliografia

  1. Barce, R., Bonet, N. i Millet, Ll.: Frederic Mompou, Generalitat de Catalunya/Editorial Boileau, Barcelona 1993
  2. Huot, J.M.: The piano music of Federico Mompou, Universitat de Washington, Washington 1965
  3. Iglesias, A.: Federico Mompou (su obra para piano), Editorial Alpuerto, Madrid 1976
  4. Janés, C.: La vida callada de Federico Mompou, Ariel, Barcelona 1975
  5. Méeus, N.: Federico Mompou, influences populaires et téchnique savante dans son oeuvre, Universitat de Lovaina, Lovaina 1967
  6. Prével, R.: La Música y Federico Mompou, Plaza y Janés, Barcelona 1981
  7. Iglesias Álvarez, Antonio: Frederic Mompou: la seva obra per a piano, Fundació Güell, Madrid 1978
  8. Iglesias Álvarez, Antonio: Federico Mompou, Serv. de Publ. del Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid 1977
  9. Janés i Nadal, Clara: La vida callada de Federico Mompou, Editorial Ariel, Barcelona 1975
  10. Kastner, Santiago: Federico Mompou, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1947
  11. Prevel, Roger: La música y Federico Mompou, Plaza & Janés Editores, Barcelona 1981
  12. Federico Mompou (1897-1987): homenaje internacional en el centenario de su nacimiento, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1993
  13. Millet i Loras, Lluís; Aviñoa i Pérez, Xosé; Moreno, Alicia: Frederic Mompou: 1893-1993, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1993
  14. Millet i Loras, Lluís; Barce, Ramón; Bonet i Armengol, Narcís; Comellas, Jaume; Moreno, Alicia: Frederic Mompou, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1993
  15. Semblança Frederic Mompou: 1893-1987, Palau de la Música Catalana, 13 d’abril-13 de maig de 1993, 13 de abril-13 de mayo de 1993, Fundación Isaac Albéniz; Electa, Madrid 1993
  16. Janés i Nadal, Clara: Federico Mompou: vida, textos, documentos, Fundación Banco Exterior, Madrid 1987
  17. Valls i Gorina, Manuel: Mompou, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1983
  18. Iglesias Álvarez, Antonio: Federico Mompou: su obra para piano, Editorial Alpuerto, Madrid 1976
  19. García Estefanía, Álvaro: Federico Mompou, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994
  20. Daub, Eric MacDonald: The "Música callada" of Federico Mompou ; Cent anys de Miró, Mompou i Foix, doctors "honoris causa", Universitat de Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona, Barcelona 1993
  21. Hammil, Jeniffer Lee: The development of compositional style in the piano music of Federico Mompou, U.M.I., Ann Arbor, Michigan 1994
  22. Joaquim Folguera, Frederic Mompou, Comissió del Centenari de Joaquim Folguera, Sabadell 1993
  23. Memoria de Frederic Mompou, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994
  24. Bonastre i Bertran, Francesc; Mompou i Dencausse, Frederic: De l’organologia musical i els seus aspectes crítics: discurs d’ingrés de l’acadèmic electe Francesc Bonastre i Bertran; discurs de contestació de l’acadèmic numerari Frederic Mompou i Dencausse, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1980
  25. Paine, Richard Peter: Hispanic traditions in twentieth-century catalan music, with particular reference to Gerhard, Mompou and Montsalvatge, The British Library, Boston 1985
  26. Jankélévitch, Vladímir: La présence lointaine: Albeniz, Séverac, Mompou, Éditions du Seuil, Paris 1983
  27. Ricart i Matas, Josep; Mompou i Dencausse, Frederic: El mestre Marià Obiols i Tramullas, 1809-1888. Discurs d’ingrés de l’Acadèmic electe Sr. Josep Ricart i Matas... contestació de l’acadèmic numerari Sr. Frederic Mompou i Dencausse, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1977
Col·laboració: 
MAV / LlM
Data de revisió: 
2019-04-05
Llegir més...