Josep Mompou i Dencausse

(Barcelona, 24 de febrer de 1888 — Vic, Osona, 16 de juliol de 1968)

Pintor.

Es formà a l’acadèmia de Joaquim Torres i Canosa. Membre del Cercle de Sant Lluc. El 1907 presentà una caricatura aquarel·lada a l’Exposició Internacional de Barcelona, i l’any següent féu a les Galeries Dalmau una exposició de dibuixos caricaturescs que foren detectats amb interès per Eugeni d’Ors. El 1910 i el 1911 col·laborà a Papitu, amb dibuixos abarrocats, de traç finíssim i expressiu decadentisme, signats amb una complexa rúbrica sense lletres. El 1917 participà en l’exposició d’artistes francòfils de can Dalmau, on el 1920 i el 1925 féu importants exposicions individuals. El 1923 participà en el Saló dels Evolucionistes. Del 1934 al 1939 residí, malalt, a Suïssa. Exposà individualment a París —diverses vegades del 1926 al 1934—, a Barcelona —molt sovint— i a Madrid (1946) i participà en moltes altres exposicions, a Europa i Amèrica, així com a diversos salons de París i a les Biennals Hispanoamericanes. Després de la seva etapa caricatural, se centrà en un plàcid mediterranisme, típic del moment noucentista (~1921-24). Tanmateix aviat assolí el seu estil característic —hereu del fauvisme i influït, bàsicament, per Marquet—, en el qual la suggestió lírica, donada per una pinzellada etèria i vaga, és molt més important que la representació de la realitat en què es basa. Pintà sobretot paisatges —Barcelona, París, Cadaqués, Mallorca, Sitges— i figures femenines, tot i que calgui destacar també el grup Dancing —o Jazz— (1928), que reflecteix el que la Catalunya de l’època volia tenir de moderna, elegant i cosmopolita. Féu també murals —Clínica Corachan (1947) i Llars Mundet, a Barcelona— i il·lustracions (Paradís, de Tomàs Garcés, 1931; Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez, 1947; etc.). Fou acadèmic de Sant Jordi. Hi ha obra seva a diversos museus: Barcelona, París, Tossa, Toledo (Ohio), l’Havana i Vilanova i la Geltrú.