i cartoixa de Montalegre | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cartoixa de Montalegre

La cartoixa de Montalegre, a Tiana
© Fototeca.cat
Cartoixa ( Santa Maria de Montalegre ), l’única subsistent a Catalunya, situada al municipi de Tiana (Maresme), sota el seminari-col·legi de la Conreria .

Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s’establiren el 1415 a l’antic priorat femení de Montalegre mentre construïen al seu peu, en un vessant de la Serralada de Marina, un nou monestir. Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s’hi reuniren el 1434. El nou monestir fou construït, d’acord amb els models de l’orde, amb tres sectors: el primer, habitat per conversos, amb porteria, fusteria, farmàcia i altres dependències; el segon, amb dependències comunes: església (bastida en 1415-63, gòtica, amb un portal afegit el 1625), menjador, sala capitular i capelles, entorn d’un petit claustre; i el tercer, destinat a la vida eremítica, compost per dos grans claustres amb trenta cel·les eremítiques al voltant. El primer sector fou acabat el 1448 amb la cel·la prioral i 16 cel·les per als monjos, i el segon fou construït, unit al primer, el 1636 amb 13 noves cel·les. Dirigí les obres fra Joan d’Enea, monjo convers de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre en 1423-59. El nombre previst de 30 monjos i 20 germans fou poques vegades completat. El monestir tingué la màxima esplendor als s. XVII i XVIII. El 1441 adquirí el domini sobre Tiana, i per compres i cessions posteriors amplià els dominis vers els masos Ram i Corts de Badalona i la quadra de Mogoda, amb domini sobre Sant Fost, Santa Perpètua, Cabanes i Martorelles; tingué també importants alous a Parets, Bertí, Cabrera de Mataró, Sant Celoni, Granollers, etc. El patrimoni era administrat pel pare conreuer, que amb germans de l’orde habitava a la Conreria. La comunitat hagué d’abandonar la casa en 1808-14 i en 1820-24 i definitivament el 1835, al temps de la desamortització. El 1867 el procurador de la Grande Chartreuse comprà el monestir i una part dels terrenys que li havien pertangut i inicià la restauració, que la Revolució del 1868 paralitzà; es féu finalment el 1901 amb una comunitat francesa de 29 pares i 23 germans, i a poc a poc hi entraren religiosos del país. Després de l’etapa 1936-39, la casa renasqué amb un caire ja totalment català, i continua amb vitalitat, amb una comunitat d’uns 30 membres entre pares i germans.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...