i Montbrió del Camp | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Montbrió del Camp

Montbrió de Tarragona
Montbrió de Tarragona
Montbrió del Camp
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Camp.
Població: 
2.219 h
[2009]
Extensió: 
11 km2

Situació i presentació

S'estén entre les rieres de Riudecanyes, que el separa de Mont-roig del Camp (W), i d’Alforja, que, encara que per dintre el terme de Montbrió, passa molt a prop de la partió amb Vinyols i els Arcs, i Riudoms (E). El terme limita, a més, amb Riudecanyes (NW), Botarell (N) i Cambrils (S). L’altitud del terme oscil·la entre els 100 i els 160 m; per tant, es tracta d’una planura amb molt pocs trencats. És travessat, a més, pel barranc de les Esclotes o de Segura i pel Torrent, dit abans d’entrar al municipi, barranc de l’Ànima Blanca.

L’únic nucli de població i cap de municipi és la vila de Montbrió del Camp. Travessen el terme de Montbrió, nom que Coromines considera d’origen germànic, nombroses carreteres locals que comuniquen la vila amb Reus i Riudoms, amb Mont-roig, amb Cambrils i amb Botarell i Riudecanyes.

La població i l'economia

La primera notícia demogràfica és del 1405, on consta amb 21 focs, el 1497 en tenia 34, 40 el 1515, 50 el 1553 i 43 el 1563. El 1622 va rebre el títol de vila i se separà definitivament de Cambrils. El 1708 tenia 124 cases, 140 el 1719, 147 el 1763 i 170 el 1773; amb 557 h el 1719 i 977 el 1787. La vila, que tenia 881 h el 1830, arribà als 1 196 h el 1842, baixà a 944 h el 1844, assolí 1 596 el 1887 i acabà el segle XIX amb 1 528 h el 1897. Montbrió entrà al segle XX amb 1 493 h el 1900, i des d’aleshores experimentà diverses oscil·lacions demogràfiques. Així, el 1920 tenia 1 325 h, 1 363 el 1940, 1 554 el 1960, 1 528 el 1975, 1 494 el 1981, 1 393 el 1991, 1 492 el 2001 i 1 683 h el 2005.

Madoz, el 1846, atribuïa a Montbrió un terreny pla i bo amb producció de blat, ordi, faves, avellanes, vi i oli i l’existència de set molins d’oli i tres de farina, a més de destacar l’horta, possible gràcies a les mines particulars. Actualment l’agricultura continua tenint un paper important en l’economia del municipi. Al secà es conreen principalment la vinya, l’olivera, els ametllers i els garrofers, mentre que als regadius es produeixen avellaners, altres fruiters i hortalisses. La Cooperativa Agrícola de Montbrió fou creada el 1944. Destaquen la qualitat de l’oli d’oliva verge, amb denominació d’origen Siurana, i el moscatell de Montbrió, de gran renom. L’economia es complementa amb l’avicultura i la cria de bestíar oví, a més de l’activitat industrial, molt diversificada. Se celebra mercat setmanal el dimecres.

Cal destacar que el 1855 ja s’hi practicava la indústria tèxtil a domicili, dependent de Reus. La majoria de telers pertanyien a l’industrial reusenc Suqué, el qual el 1865 fou amenaçat amb una vaga a la ciutat davant la negativa de tornar-los a Reus. A l’agost del 1865 Suqué visità Montbrió amb els dirigents reusencs del sindicat tèxtil i constatà que només hi funcionaven nou dels vint-i-quatre telers.

La vila de Montbrió del Camp

El nucli urbà de la vila de Montbrió del Camp, situat a 132 m d’altitud, és al mig de la plana. La vila té forma de V, travessada pel barranc del Torrent, amb carrers llargs, estrets i paral·lels. L’església, gran i ben proporcionada, s’acabà d’edificar el 1692 i és dedicada a sant Pere. Conserva un orgue del segle XVIII catalogat com a monument historicoartístic musical.

La casa de la vila és renaixentista, amb porxos. Hi ha diverses cases d’interès, com Cal Recó i Cal Bargalló, del segle XVII, Cal Blay, Ca l’Apotecari i Cal Vidal, del segle XVIII, Cal Pelegrí, del XIX, i Cal Reverter i Cal Figuerola, modernistes. Es conserva un portal i un corredor de la muralla. Enmig del poble hi ha també l’edifici que ocupaven les monges carmelitanes, dedicades a l’ensenyament.

A Montbrió hom disposa del Museu del Vi Els Cups, a la casa de Can Busquets, i altres col·leccions, com ara la del Museu Piqué, de pintura i escultura, i la casa museu Cal Cantó (habitatge pagès).

La vila celebra la seva festa major, en honor de sant Pere, al juny, i la festa major d’hivern, dedicada a sant Antoni Abat, pel gener. També hi ha celebracions per Carnestoltes, festivitat en ocasió de la qual tradicionalment s’havia fet una representació que figurava el testament, la mort i l’enterrament d’un gat per part de les rates. Actualment, es dansa el ball de casats. Per cap d’any, la quitxalla passa a felicitar els padrins a casa seva i rep l’obsequi dels “guilandos”, que consisteix a posar diverses menes de llepolies en uns cistellets. La vila té quatre parelles de gegants, dues de les quals han estat catalogades en el grup de gegants centenaris de Catalunya (els dels carrers de la Closa i d’Avall).

Altres indrets del terme

Al municipi hi ha el Mas de Llamberg, amb una antiga torre de guaita, rodona, incorporada ara a l’edifici, i el Molí d’en Gallissà, dit també del Rafel . Proper a la vila es troba també l’Horta Florida, interessant edifici construït el 1643 i refet al segle XX, amb jardins i un estany artificial.

Al camí de Botarell hi ha el santuari de Sant Antoni, construït el 1704, la volta del qual, segons la tradició, havia estat pintada per Fortuny en la seva joventut.

La història

Les primeres notícies documentals de Montbrió pertanyen al moment de la repoblació, quan l’arquebisbe Hug de Cervelló (1164-71) donà en data imprecisa el lloc a Guillem de Jorba amb la condició que hi alcés un castell. El 1186, Guillem de Jorba cedia, des de Lleida, a l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls la tercera part del terme i dels delmes de Montbrió. En un moment indeterminat, els drets dels Jorba degueren retornar a la corona, ja que el 1206 Pere I prometé als habitants del lloc que mai, en cap concepte, el poble no podria ser alienat dels béns de la corona. L’any següent féu constar, a exigències de l’arquebisbe, que en tot cas l’única excepció possible seria en favor de la mitra. La promesa de Pere I era la confirmació de l’efectuada el 1184 per Alfons I. El 1194 la seva església surt esmentada en la butlla de Celestí III. El 1274 Jaume I eximí els veïns de Montbrió de contribuir a la fortificació de Cambrils sota el compromís d’emmurallar la vila en el termini d’un any. El 1328 el poble arribà a un acord amb Cambrils per a la vigilància de la costa.

El 1339 l’arquebisbe Arnau Sescomes cedí als de Montbrió el dret de poder portar al seu terme aigua de Segura per regar el dilluns de totes les setmanes des del dia de Tots Sants fins al primer de maig.

Montbrió, que en un moment indeterminat passà a formar part del terme de Cambrils, fou inclòs en la venda de béns i drets reials en el Camp efectuada el 1391 per Joan I a Ènnec de Vallterra. El 1406 hagué de cooperar en la construcció de les muralles de Cambrils, vila amb la qual passà a ser carrer de Barcelona el 1449; participà, malgrat això, des del 1563 com a mínim en les reunions de la Comuna del Camp fins a l’agost del 1710, en què es refermà partidari del rei arxiduc Carles III.

L’any 1622 Montbrió va rebre el títol de vila. El 12 de desembre de 1640, després de forçar el coll de Balaguer, el marquès de Los Vélez l’ocupà; reunida la cort el 16 de desembre, declararen la vila enemiga de la pàtria per no haver-se oposat a les tropes castellanes, motiu pel qual tots els béns dels seus habitants foren confiscats. A l’abril del 1645 els síndics de Montbrió, juntament amb els d’altres pobles del Camp, es queixaren dels maltractaments que rebien dels soldats francesos. Acabada la guerra, el 1681, consta com a castlà el marquès de Tamarit.

Durant tot el segle XVIII va ser lloc reial. En les eleccions generals del 1869 hi guanyaren els federals, en canvi en les eleccions del 1871 i el 1872 van guanyar els monàrquics.

Llegir més...