i Montcada | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Montcada

Armes dels Montcada

genealogia geneal
Llinatge de magnats, el més important, amb el dels Cardona, dels Països Catalans, pels seus feus i pels personatges importants que donà.

Els antics genealogistes feien derivar-lo d’un rei sàrmata, anomenat Hèrcol, dels ducs de Baviera i de Carles Martell a través del llegendari Dapifer de Montcada, un dels anomenats Nou Barons de la Fama.

En realitat, el primer a cognomenar-se Montcada fou el noble Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, que apareix documentat el 1002 i que s’anomenà després Guillem I de Montcada (mort en 1039/40) els darrers anys de la seva vida, pel fet d’haver rebut la infeudació d’aquest castell. Germà de Ramon, ardiaca de Vic, i del magnat Bernat Sunifred, era fill d’un Sunifred que sembla poder-se identificar amb el vescomte Sunifred I, vescomte de Girona, propietari del castell de Malla, germà de Sisemund d’Oló, propietari del castell veí d’Oló. Residia al castell de Muntanyola, on fou jurat el testament de la seva mare (1033). Els seus fills Ramon (I), Bernat, ardiaca de Barcelona, i Renard de Sarroca, que inicià la família dels La Roca o Sarroca, senyors del castell de la Roca del Vallès, marquen l’inici de l’ascensió de la família. Entre el 1064 i el 1067 apareixen els germans Guillem de Montcada i Riambau de Montcada, que segurament també foren fills de Guillem (I). Ramon de Montcada fou pare de Berenguer de Montcada i aquest ho fou de Beatriu de Montcada (morta abans del 1163), que es casà, el 1117, amb el senescal de Barcelona Guillem Ramon, dit Guillem Ramon. A desgrat de les desavinences d’aquest matrimoni, que fou anul·lat el 1135, el patrimoni de les dues famílies montcadines es refongué, cosa que potencià la influència del gran senescal i la descendència es cognomenà Montcada.

Els Montcada, senyors de Montcada
©
El 1136 Beatriu fou casada amb Guillem de Santmartí, senyor de Sant Martí Sarroca, i Guillem Ramon ja era casat amb Toda el 1138. Beatriu de Montcada i el gran senescal Guillem Ramon I foren pares de Guillem de Montcada, que continuà la línia primogènita del llinatge i inicià la dinastia montcadina del vescomtat de Bearn (que donà com a figures més rellevants Gastó VI de Bearn, Guillem Ramon I de Bearn, Guillem II de Bearn, Gastó VII de Bearn, Guillem I de Bearn i Mata de Bearn), extingida el 1319, i de Ramon de Montcada dit el Vell, que formà la línia dels senyors de Tortosa i de Fraga.

Aquest Ramon I dit el Vell tingué dos fills: Ramon II dit el Jove, que fou el primogènit i continuà aquesta línia, i Guillem Ramon I, que formà la branca d’Aitona. Ramon de Montcada el Jove fou pare de Pere de Montcada i de l’hereu Guillem de Montcada.

Els Montcada, senyors de Tortosa i Fraga
©
Aquest darrer fou pare de Ramon III de Montcada (mort vers 1286/90), senyor de la baronia de Fraga i del terç de Tortosa, castellà de Peníscola i senyor de Gebut, que es destacà al costat del rei Pere II, de qui era conseller militar, en l’anomenada croada contra Catalunya, on fou greument ferit. Cobrava la lleuda de Tortosa per meitat amb els templers. El succeí el seu fill Guillem de Montcada, el qual deixà tres filles, la pubilla de les quals, Teresa de Montcada i d’Ayerbe, fou casada amb Ot de Montcada, hereu de la branca d’Aitona, per tal que el patrimoni restés dins el llinatge.

Branca d'Aitona

La branca dels senyors de la baronia d’Aitona començà amb Guillem Ramon de Montcada, fill del senescal Ramon I, senyor de Tortosa. Fou pare del bisbe Guillem de Montcada i d’Aragó

Tomba dels Montcada (segle XIII), al monestir de Santes Creus
© Fototeca.cat
, de Ramon de Montcada i d’Aragó —aquest originà la subbranca dels senyors de la baronia d’Albalat de Cinca, continuada pel seu fill Simó de Montcada i de Cervera (mort el 1292), senescal, per renúncia (1289) del seu pare, que lluità (1285) contra la invasió francesa de Catalunya i guerrejà (1290) contra Bernat Guillem d’Entença; es casà (vers el 1277) amb una filla de Pedro Martínez de Luna i, després (1290), amb Berenguera d’Anglesola (aquesta, vídua, es casà amb Eiximèn Cornell), de qui tingué una filla, que fou casada amb Berenguer de Vilaragut. El comte rei, considerant el llinatge d’aquest no prou digne del càrrec de senescal, el conferí al seu cosí germà Pere II de Montcada i d’Abarca— i de Pere de Montcada i d’Aragó. Aquest tingué per fills, probablement, el bisbe Guillem de Montcada i, amb seguretat, Constança de Montcada, Sibil·la de Montcada, comtesses d’Urgell, Guillem Ramon de Montcada i d’Abarca (mort vers el 1275) —que possiblement fou el fill gran i heretà Seròs i Mequinensa; pel fet d’ésser massa jove el rei, traspassà la senescalia al seu oncle Ramon, senyor de la baronia d’Albalat; fou procurador reial de Catalunya (vers el 1273) i deixà una filla que el succeí: Berenguera de Montcada i de Queralt (morta el 1340), casada primer amb Guillem(I) d’Entença i de Montcada, baró d’Entença, i després (1324) amb un gascó, el baró Bernat IV d’Illa-Jordà— i Pere II de Montcada i d’Abarca (mort el 1300), que heretà del seu pare Aitona, Seròs i Soses i, a la mort del seu cosí Simó, rebé la senescalia reial (tot i això, el 1270 ja apareix com a senescal).
Els Montcada, senyors de la baronia d’Aitona
©
Col·laborà amb el rei Pere II a dominar una rebel·lió a la senyoria d’Albarrasí (1284) i a la croada contra Catalunya, feu costat al seu parent Guillem II de Montcada, senyor de Tortosa i Fraga, en la guerra contra els Entença i es posà també al costat dels Urgell-Empúries en la seva lluita contra els Pallars-Cardona-Rocabertí. El 1296 era veguer de Barcelona-Vallès i de Girona-Besalú. Fou pare del bisbe Gastó de Montcada i de Pinós, de la reina Elisenda de Montcada i d'Ot de Montcada i de Pinós dit el Vell.

Ot I de Montcada i de Pinós tingué per fills Pere de Montcada i de Lloria —que inicià la subbranca dels barons de Llagostera, continuada pels seus fills Roger de Montcada i de Lloria i Gastó de Montcada i de Lloria i que es refongué una altra vegada amb la branca d’Aitona— i Ot de Montcada i de Lloria dit el Jove (mort el 1331), l’hereu. La vida d’aquest restà ofuscada per la personalitat del seu pare, que li sobrevisqué, i heretà dels Lloria, amb els germans, les senyories de Castellnou, Beselga i Xilxes. Gràcies als dots diplomàtics del pare es casà amb Teresa, l’hereva de la línia de Tortosa-Fraga, i es pogueren reunir ambdós patrimonis. Fou enterrat a la seu de Lleida, i fou pare d'Ot de Montcada i de Montcada i de Guillem (II) de Montcada i de Montcada (mort el 1371), que probablement fou el fill gran, i no és gens clar l’ordre en què les possessions de l’avi i la mare passaren a cadascun dels germans, però sí que ho és que el 1341 fou molt disputada la senyoria de Seròs, que havia tingut Berenguera de Montcada i de Queralt amb el seu vidu, el baró d’Illa-Jordà. Es casà amb la pubilla Elvira Maça de Liçana —que li aportà la baronia de Vilamarxant—, prengué part en la guerra contra Castella i residí els últims anys al seu palau de Lleida, on tingué una violenta pugna amb el burgès Simó de Torres, que produí avalots públics. Fou pare d'Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana (mort després del 1413 o el 1426), que el succeí. Es casà amb Elfa, germana del cèlebre Antonio de Luna y de Xèrica, la qual volgué empresonar (1382), i es mantingué neutral en la pugna entre el rei Pere III i el seu fill, el duc de Girona. El 1381 anà a l’expedició a Grècia amb la galera Santa Coloma, que portava el nou vicari general, el vescomte de Rocabertí, i en retornà l’any següent. El 1392, amb els seus fills Guillem Ramon i Pere, anà a l’expedició de Sicília per sotmetre els barons sicilians a l’obediència dels reis Martí I i Martí II, dels quals fou camarlenc i conseller. Sembla que al seu temps els Montcada perderen la important baronia de Fraga. Fou pare del bisbe Ot de Montcada i de Luna, de Pere de Montcada i de Luna (que fou pare de Mateu de Montcada i de Vilaragut) i de Guillem Ramon de Montcada i de Luna. Aquest darrer feu hereva la seva filla Orfresina (o Jofredina) de Montcada i de Ribelles (morta el 1483), muller del seu cosí germà Mateu, amb l’oposició del fill Llorenç de Montcada i de Lioro i dels seus descendents. A la mort d’Orfresina i de Mateu recollí la successió la subbranca de Xiva.

Subbranca de Xiva

Els Montcada, barons de Xiva, després marquesos d’Aitona
©
La subbranca valenciana dels barons de Xiva, després marquesos d’Aitona, fou principiada per Joan (dit també Joan Florimon) de Montcada i de Luna (mort el 1461), que heretà del seu pare les baronies de Xiva i Castellnou, participà (1409) en l’expedició catalana a Sardenya i fou pare del bisbe Guillem Ramon de Montcada i de Vilaragut i de Pere III de Montcada i de Vilaragut (dit també Pere Ramon), que heretà del seu pare les baronies de Xiva i Castellnou; el 1457 li fou adjudicada la de Vilamarxant i, dels seus cosins germans Mateu i Orfresina de Montcada, morts sense fills, les d’Aitona, Mequinença i Seròs, entre d’altres. Amb ell la influència del llinatge se centrà a València. Fou pare d'Hug de Montcada i de Cardona, de Blanca de Montcada i de Cardona —els descendents de la qual i del seu marit Antoni de Bellvís, baró de Bèlgida, es cognominaren Bellvís de Montcada—, de l’hereu Joan(I) de Montcada i de Cardona (mort en 1523/27), de Guillem (o Guillem Ramon) de Montcada i de Cardona (mort vers el 1539), que heretà la baronia de Vilamarxant i els béns del germà Hug i tingué per fill Miquel de Montcada i Bou, i de Gastó I de Montcada i de Cardona, que sembla que abans d’heretar el seu germà Joan I havia estat clergue a Tortosa i que després es casà amb la pubilla Mariàngela Beneta Tolsà, senyora de les baronies de Palma, Beniarxó i Ador, i foren pares de Joan II de Montcada i Tolsà (mor vers el 1535), nomenat gran senescal hereditari d’Aragó per Ferran II, títol més aviat honorífic en aquesta època. Carles I el feu comte d’Aitona (1523) i cap de justícia de Sevilla. El succeí el seu fill Francesc de Montcada i de Cardona, que tingué per fills Lluís de Montcada i de Gralla (mort després del 1632), que fou comanador d’Osca, Ulldecona i Vilalba i després gran conservador i castellà d’Amposta de l’orde de Sant Joan i que, destacat partidari dels nyerros, promogué (1615) incidents a Amposta; el 1632 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat (fou pare d’un fill natural, Joan Lluís de Montcada); Hug de Montcada i de Gralla (mort després del 1593), que fou lloctinent del germà Gastó a Sardenya; Joan de Montcada i de Gralla (mort el 1622), bisbe de Barcelona (1610-12) —que feu de moderador en les disputes entre els consellers barcelonins i la inquisició— i arquebisbe de Tarragona (1612-22); i Gastó de Montcada i de Gralla.
Sepulcre de Teresa de Montcada i Benavides, marquesa d’Aitona, al monestir de Santes Creus
© Fototeca.cat
Aquest darrer fou pare de Pere de Montcada i de Montcada (degà de Tortosa i bisbe de Girona en 1620-21), de Miquel de Montcada i de Montcada (mort després del 1604), que fou conseller del rei i mestre racional de Catalunya adjunt des del 1604, i de Francesc de Montcada i de Montcada, que tingué per fill Guillem Ramon de Montcada i d’Alagón-Espés-Castre, a qui succeí el seu fill Miquel I (o Miquel Francesc) de Montcada i de Silva (mort a Girona el 1674), que es casà amb l’hereva de l’important patrimoni dels Portocarrero-Meneses. Deixà dos fills: Manuel de Montcada i de Portocarrero-Meneses (mort el 1727), que inicià el brancó dels marquesos de Leiva, extingit amb la seva neta, el 1719, i l’hereu Guillem Ramon V de Montcada i de Portocarrero-Meneses (mort a València el 1727), que fou mestre de la casa i cort reial i durant un quant temps residí a Barcelona, participà en la campanya de Felip V al ducat de Milà (1704) i li foren confiscats els béns al Principat per Carles d’Àustria (1706). Fou pare de la darrera representant del llinatge als Països Catalans, Teresa I de Montcada i de Benavides (morta el 1756), la qual aportà la seva copiosa herència als seus descendents i la del seu marit, Luis Antonio Fernández de Córdoba-Figueroa de la Cerda, marquès de Cogolludo i més tard de Medinaceli, Sogorb i Cardona.

Subbranca siciliana

Els Montcada, comtes d’Agosta
©
La subbranca siciliana dels comtes d’Agosta fou formada per Guillem Ramon de Montcada i de Pinós, fill de Pere II de Montcada i d’Abarca, senyor de la baronia d’Aitona. Fou pare de Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó (mort a Messina el 1348), el qual permutà (1326) les illes de Malta i Gozzo, que havia heretat de la seva mare, per la ciutat i terra d’Agosta (convertida en comtat el 1336), domini que feu dels Montcada els barons més importants de l’illa després dels Peralta i els Alagó. Fou gonfanoner de Sicília i, en guerra contra els Chiaramonte i els Palizzi, fou fet presoner i emmetzinat. El succeí el seu fill Mateu de Montcada i Sclafani, que fou pare de tres fills: Antoni de Montcada i Abbate, el primer comte de Sicília pel feu d’Adernò; Pere de Montcada i Abbate, el qual fou recompensat amb la baronia de Traina (1397) i la senyoria de Bivona pels seus serveis a la reina Maria I i al rei Martí I, formà part del partit de la reina Blanca (1410) i deixà un fill il·legítim —Guillem Ramon de Montcada (mort després del 1463); militar al servei d’Alfons IV en les campanyes de Nàpols, fou recompensat amb els castells de Nicòsia, Catània i Piazza; també serví Joan II, que li donà (1463) la baronia de Iaci, el nomenà coper seu i el feu un dels seus camarlencs a Sicília, i assolí també el càrrec d’estrateg de Messina. Possiblement fou l’origen dels Montcada establerts a Catània—; i Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, que era el gran. Aquest tingué tres fills: Joan, que formà el brancó d’Adernò, Simó de Montcada (fill bastard legitimat el 1409, el qual, mort després del 1437, formà el brancó sicilià dels barons d’Ucria, que s’extingí amb la seva neta) i l’hereu Mateu de Montcada i d’Alagó (mort el 1423), que el 1407 permutà amb el rei el comtat d’Agosta i la baronia de Melilli pel comtat de Caltanissetta, que havia estat de Sanç Roís de Liori, i Agosta fou incorporat a la corona. Feu costat a la reina Blanca contra Bernat (IV) de Cabrera. El seu pare havia intentat de casar-lo amb Maria Frederic d’Aragó, l’hereva del comtat de Salona, a la Grècia catalana, però l’enllaç no es dugué a terme per la tràgica fi d’ella. Finalment, es casà amb Comtessa, filla de Bartomeu d’Aragó, comte de Cammarata, i d’Helena Cantacuzè. Fou pare de Guillem Ramon de Montcada i d’Aragó —aquest deixà Agosta al fill adulterí (legitimat el 1446) Antoni de Montcada (mort el 1473), que fou pare de Beatriu de Montcada i de Vallgornera, que aportà la terra d’Agosta en dot el 1471, quan tenia quatre anys, al seu promès, Pere de Cardona i Ventimiglia, que en tenia set— i d'Antoni de Montcada i d’Aragó (mort el 1479), que heretà el comtat de Caltanissetta en morir el seu germà sense fills legítims. Abans de casar-se amb la filla del baró de Monforte, havia estat frare dominicà. Deixà una filla, que es casà amb Guillem Ramon de Montcada i Ventimiglia, hereu del brancó d’Adernò.

Els Montcada, comtes d’Adernò, després prínceps de Paternò i ducs de Montalto
©
El brancó sicilià dels comtes d’Adernò, després prínceps de Paternò i ducs de Montalto, fou començat per Joan de Montcada i d’Alagó, que fou pare de Guillem Ramon de Montcada i de Fenollar, el qual ho fou de Joan Tomàs de Montcada i Sanseverino, el fill i hereu del qual, Guillem Ramon de Montcada i Ventimiglia (mort el 1510), es casà amb l’hereva dels Montcada d’Agosta, Comtessina de Montcada i Desfar. Llur net Francesc de Montcada i de Luna (mort el 1566), comte d’Adernò, fou creat príncep de Paternò (1565) i fou pare de Cèsar de Montcada i Pignatelli (mort el 1570), que uní a les seves possessions les importants de la seva muller Luisa de Luna-Peralta, duquessa de Bivona (primera gran d’Espanya del regne de Sicília), comtessa de Sclafani i Caltabellotta i baronessa de Caltavuturo i Missilcassimo. Foren pares de Francesc de Montcada i de Luna (mort a Adernò el 1592), el qual morí abans que la seva mare, fou vicari general de Sicília, mecenes d’artistes i fundador del col·legi de jesuïtes i el convent de caputxins de Caltanissetta, plantà el famós bosc de Mimiano San Cataldo, comprà el sumptuós palau dels Aiutamicristo, a Palerm, i es casà (1587) amb la seva germanastra, la pubilla Maria d’Aragó i de la Cerda, duquessa de Montalto (primera gran d’Espanya del regne de Nàpols), comtessa de Collesano i baronessa de Naso. Fou establert que llurs descendents primogènits es cognomenarien, a cada generació, alternadament Aragó-Montcada i Montcada-Aragó. Foren succeïts per llur fill Antoni d’Aragó-Montcada-Luna-Peralta (mort a Nàpols el 1631), cavaller del Toisó d’Or, que es casà amb la seva cosina segona Juana de la Cerda y de la Cueva, filla dels ducs de Medinaceli. Ambdós se separaren voluntàriament per fer-se, ell, jesuïta, i ella, carmelita descalça al convent de l’Assumpció de Paternò, fundat pel seu marit el 1628, on morí d’abadessa. Foren pares d’Ignasi, fundador del subbrancó de San Giovanni, i de l’hereu Lluís Guillem de Montcada-Aragó-Luna-Peralta i de la Cerda, que fou pare de Ferran d’Aragó Montcada-Luna-Peralta i de Montcada, que reuní una altra important herència pel seu enllaç (1665) amb María Teresa Fajardo de Requesens-Zúñiga, marquesa de Los Vélez, de Martorell i de Molina i baronessa de Castellvell de Rosanes i de Molins de Rei. Darrera representant d’aquest brancó fou llur filla i hereva Caterina de Montcada-Aragó-Peralta-Luna y Fajardo (morta el 1727), que aportà els seus béns (excepte els que es perderen en plet amb el representant del subbrancó de San Giovanni) a la seva descendència i del seu segon marit, José Fadrique Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca del Bierzo.

El subbrancó sicilià dels barons de la Ferla fou format per Antoni Perio (dit Joan) de Montcada i de Fenollar (mort vers el 1452), que heretà la baronia de la Ferla del seu pare Joan de Montcada i d’Alagó, comte d’Adernò. S'extingí amb la seva neta cinquena Isabel de Montcada i Cardonetto (morta després del 1589), que es casà amb Antoni de Requesens, primer príncep de Pantelleria i baró de la Ferla.

El subbrancó sicilià dels ducs de San Giovanni, després prínceps de Paternò, s’inicià amb Ignasi de Montcada i de la Cerda (mort després del 1641), que fou pare de Ferran de Montcada i Gaetani, el qual es casà amb la seva neboda Gaetana (o Giovanna) Branciforte, duquessa de San Giovanni i comtessa de Cammarata. Llur fill i successor Lluís Guillem de Montcada i Branciforte (mort a Palerm el 1743) fou gran d’Espanya des del 1672 i vengué el principat de Colle Reale el 1717 als Minutuolo; en extingir-se (1713) en successió masculina el brancó d’Adernò, inicià plet pels feus montcadins (que provenien del fideïcomís agnatici creat per Joan Tomàs de Montcada i Sanseverino) amb la duquessa de Montalto, i el seu fill Francesc Roderic de Montcada i Ventimiglia (mort el 1763), duc de San Giovanni, guanyà per sentència (1730) el principat de Paternò, el comtat de Caltanissetta i la baronia de Melilli. El seu net Joan Lluís de Montcada i Ruffo, per una altra sentència del 1797, guanyà el comtat d’Adernò i les baronies de Centorbi i Biancavilla en plet contra els Álvarez de Toledo, marquesos de Villafranca del Bierzo, que els havien guanyats per una altra sentència del 1751. Els seus descendents i successors encara radiquen a Sicília.

El subbrancó sicilià dels prínceps de Calvaruso fou iniciat per Frederic de Montcada i de Montcada (mort vers el 1562) —fill de Guillem Ramon de Montcada i Ventimiglia, comte d’Adernò—, que es casà amb l’hereva Agnese Pollicino-Castagna, baronessa de Calvaruso, Monforte, Tortorici i Saponara. Llur fill, Jeroni de Montcada i Pollicino-Castagna (mort en 1558/62), fou baró de Calvaruso i Saponara i avi de Cèsar de Montcada (mort el 1648), que fundà a Calvaruso el convent i l’església de franciscans reformats; fou diputat del regne el 1636, fou creat (1628) príncep de Calvaruso, i morí sense fills. Un Pere de Montcada (mort després del 1601), baró de Tortorici, net del dit Jeroni, es casà amb Vittoria Saccano, que li aportà les baronies de Calvaruso, Monforte i Saponara, que havien estat alienades el 1531 als Saccano per Guillem de Montcada i Pollicino-Castagna (mort vers el 1558). Foren pares de Josep de Montcada-Pollicino-Castagna, que formà el branquilló de Monforte, i avis de Jaume de Montcada (mort vers el 1664), que heretà Calvaruso a la mort de Cèsar. Aquest subbrancó s’extingí al principi del segle XIX.

El branquilló sicilià dels prínceps de Lardaria fou format pel germà del dit Jaume, segon príncep de Calvaruso, Lluís de Montcada (mort el 1703), creat príncep de Lardaria el 1690, després d’haver comprat aquesta vila a la ciutat de Messina. Adquiriren per enllaços el principat de Rosolini, el comtat de San Antonio i altres feus dels Platamone i els Branciforte, i s’extingí al començament del segle XIX.

El branquilló sicilià dels prínceps de Monforte fou iniciat per Josep de Montcada-Pollicino-Castagna i Saccano (mort vers el 1632), baró de San Piero i de Monforte i

Els estats Montcada als Països Catalans
© Fototeca.cat
després primer comte de San Piero de Monforte i primer príncep de Monforte (1628). El seu rebesnet Joan Antoni de Montcada-Pollicino-Castagna i Ioppolo (mort a Monforte el 1759) fou pare de Manuel de Montcada-Pollicino-Castagna i Oreto, príncep de Monforte i comanador de Sant Jaume, que fou tinent general espanyol (1789) i capità general de València (1800-01). Els seus successors encara radiquen a Sicília. D’una de les branques sicilianes fou membre el brigadier Pere de Montcada i Branciforte, natural de Palerm, que fou cavaller de Sant Joan i creat marquès de Villafont per Carles IV d’Espanya, es casà amb la marquesa de Jaral de Berrio i deixaren descendents a Mèxic que heretaren ambdós títols, el comtat de San Mateo de Valparaíso i el marquesat de San Román. A Catània també s’establiren uns altres Montcada que el 1696 obtingueren la baronia de Santa Maria della Stella. Uns altres Montcada sicilians foren creats el 1702 barons de Gialfamuto. A Toledo i Motril s’establiren també els Montcada-Belluga o Belluga-Montcada, descendents d’un Guillem de Montcada casat amb Guiomar Belluga. Hom suposa que Guillem I de Montcada, primer senyor de Fraga, que el 1251 rebé la senyoria de Nules, és el pare del Galceran de Montcada (mort en 1275/76), senyor d’Eslida, que tingué per fill Guillem Ramon de Montcada (mort en 1295/1301), el qual deixà la baronia de Nules al seu fill Ramon de Montcada i Peris (mort en 1322/26); aquest comprà Cirat (1322) a Gonçal Ximenes d’Arenós i, casat amb Elisenda de Sarrià, fou pare de Blanca de Montcada i de Sarrià, muller de Gilabert de Centelles i de Bellpuig (a qui el 1314 el sogre vengué Nules), i de Sibil·la de Montcada i d’Arborea (morta després del 1258), muller (vers el 1338) de Joan d’Arborea, senyor de Bosa.

Col·laboració: 
AFE / MCo
Llegir més...