i Montcada i Reixac | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Montcada i Reixac

Vista aèria de Montcada i Reixac
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Occidental, al límit amb el Vallès Oriental i amb el Barcelonès, al N del pas de Finestrelles, per on el Besòs s’obre pas a través de la Serralada Litoral vers el pla de Barcelona.
Població: 
33.453 h
[2009]
Extensió: 
23 km2

Situació i presentació

El terme de Montcada i Reixac, d’una extensió de 23,44 km2, és situat a l’extrem SE de la comarca. Confronta amb el municipi de Santa Perpètua de Mogoda al N, al NE amb els de la Llagosta i Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental), a l’E i al SE amb Badalona i Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), a migdia, per un petit sector, amb el municipi de Barcelona, a ponent amb Cerdanyola i Ripollet, i finalment, al NW, termeneja amb Barberà del Vallès. El municipi té, a més, un enclavament de 0,5 km2 d’extensió anomenat l’Estany de Gallecs, situat entre els termes de Mollet i Palau-solità i Plegamans, l’entorn del qual fou declarat espai natural el 2004.

El territori s’estén a la vall baixa del Besòs, a la seva confluència amb el Ripoll, on aquell riu s’obre pas a través de la Serralada Litoral. El límit de ponent recorre la serra de Na Joana i el torrent del Cargol fins al turó d’en Gras (281 m); a migdia, passa pel turó d’en Segarra o de Can Rius (326 m), pel Turó Blau (310 m), pel d’en Cuiàs i pel torrent del Boix Llarg. Al sector de llevant, a l’esquerra del Besòs, el termenal passa per Puig Castellar (303 m), per la serra de l’Est, la Roca Plana i la serra de la Malesa (turó del Pi Candeler 461 m), des d’aquesta darrera fita, el límit tomba cap a ponent fins al Besòs. Al N un dels límits naturals és la riera Seca. El terme de Montcada i Reixac té una part plana al nord i una part més accidentada, corresponent a la Serralada Litoral. Altres relleus del terme són el turó de Montcada (296 m), on hi hagué el castell, i el de Reixac, a l’esquerra del riu, on hi ha l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac.

El terme comprèn la vila i cap de municipi de Montcada, en l’àmbit de la qual s’inclouen els barris de Santa Maria de Montcada, Can Santjoan i el Masrampinyo, els barris aïllats de Santelvira i Can Cuiàs, el sector de l’antiga quadra de Vallençana amb la caseria i urbanització del mateix nom, la urbanització de l’Estany de Gallecs i, finalment, el veïnat i antiga parròquia de Sant Pere de Reixac.

L’evolució històrica del municipi i el seu creixement en l’època contemporània han estat influïts per la seva situació, en el corredor natural que ha obert el Besòs, via d’accés a Barcelona des de l’interior de Catalunya per aquesta part del Vallès (portell de Montcada). Les principals vies de comunicació són les autopistes C-33, que s’uneix a la AP-7 vora Montmeló, i la C-58 en direcció Terrassa. Paral·lela a la primera passa la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll, i a la segona la N-150, cap a Terrassa. La carretera local entre Santa Coloma de Gramenet i la Roca del Vallès recorre el terme a l’esquerra del Besòs. Pel municipi també passen tres línies de ferrocarril, la de Portbou, la de Puigcerdà i la de Lleida, i hi ha tres estacions de passatgers.

La població i l'economia

La població del municipi (montcadencs), que segons el fogatjament de vers 1380 era de 56 focs i, després d’una davallada, el 1719 tenia 120 h, sofrí un augment progressiu al llarg de tot el segle XVIII i, també, del XIX. El 1860 assolí la xifra de 1 413 h, que augmentaren fins a 1 710 h el 1900 i fins a 6 513 h el 1930. L’augment més important, però, es produí a partir de la segona meitat del segle XX: el 1950 hi havia 8 656 h, 13 295 h el 1960, 22 462 h el 1970, 25 625 h el 1981 i 26 356 h el 1991. A partir d’aquest moment el creixement continuà, tot i una petita inflexió el 1998, de forma més moderada. Així, el 2001 es registraren un total de 28 714 h i 31 725 h l’any 2005.

L’economia tradicional de Montcada era bàsicament agrícola, basada en el cultiu de la vinya, el blat, les patates, les maduixes i els arbres fruiters. Així mateix, hom té notícia de certes indústries menestrals, com les dels adobers i els vidriers al segle XV i la dels molins paperers als segles XVI i XVII. Modernament, les feines del camp es troben en franca recessió i les escasses explotacions es troben a la vora del riu, on es conreen bàsicament cereals (ordi, civada i blat), farratge i lleguminoses. Pel que fa a la ramaderia, sense gaire presència, destaca la cria de bestiar porcí i boví.

La industrialització s’inicià l’any 1917 amb la instal·lació de la fàbrica de ciment Asland, que extreu la primera matèria del turó de Montcada. Continuà amb les fàbriques Ferrer i Bernades el 1930 i Aismalibar el 1934. A poc a poc, anaren apareixent nous nuclis industrials, com el polígon del Pla d’en Coll amb la factoria Nissan Motor Ibèrica, el de l’avinguda de la Ribera amb la fàbrica Valentine, el de la Ferreria, el de Sant Pere de Reixac i el de Can Cuiàs. Modernament, la indústria, juntament amb els serveis, ha esdevingut el motor econòmic del municipi i aglutina gairebé la meitat de la seva població ocupada, repartida entre els sectors metal·lúrgic, químic, de la construcció, tèxtil i del plàstic, principalment. L’any 2005 s’inaugurà la planta de reciclatge Ecoparc-2. A Montcada, el mes de juny, se celebra la Fira Comercial de Montcada i Reixac de caràcter biennal.

Pel que fa als serveis, l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior. Un centre d’assistència primària (CAP) satisfà les necessitats sanitàries bàsiques. El municipi també disposa d’establiments d’allotjament.

La vila de Montcada

La vila de Montcada (12 468 h el 2005) és situada entre el turó de Montcada i la confluència del Besòs i el Ripoll. L’església parroquial de Santa Engràcia, documentada el 1007, fou traslladada al segle XIV de l’antic emplaçament, que era prop del riu, a la capella que hi havia a la Pobla de Montcada, que era dedicada a sant Antoni i sant Llorenç. Entre el 1624 i el 1868, la parròquia fou adscrita a la de Sant Iscle de les Feixes, del terme de Cerdanyola. Restaurada, en aquesta darrera data recobrà la independència i fou reconstruïda de nou al segle XX.

La vila és envoltada per barris com el de Santa Maria de Montcada (també anomenat Terra Nostra), a ponent del turó de Montcada. Aquest es començà a formar a l’inici de la dècada del 1930 com a barri d estiueig i prengué el nom de la capella del castell. A partir del 1950 sofrí un creixement espectacular a causa de la immigració i, arran del desenvolupament industrial, adquirí un caràcter més obrer. És unit al cap de municipi pel barri de la Fontpudenta, format al voltant de la coneguda font. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria.

El barri de Can Santjoan (o Montcada-Bifurcació) és situat entre el Besòs, a llevant, i la línia de ferrocarril, que en aquest punt es bifurca cap a Puigcerdà i cap a Manresa-Lleida. Aquest barri, el lloc del qual ja es menciona el 1190 amb els noms de Can Santjoan o torre de Mas Alzina, es formà a partir del 1920 amb les cases dels ferroviaris i dels treballadors de la fàbrica Asland. La majoria de la població és d’origen andalús.

El barri del Masrampinyo, al N del cap municipal, es formà arran de la contrucció de la fàbrica Aismalibar, el 1934. És un barri d’habitatges i industrial, sorgit en l’època de màxima eufòria industrial. També entre Ripollet i el Masrampinyo hi ha el petit barri de Can Pomada o del Gurugú.

Hi ha tot un seguit d’associacions i entitats que són al capdavant de la vida associativa i cultural de la població. Pel que fa a les entitats culturals, destaca el Museu Municipal de les Maleses, fundat l’any 1982, el fons del qual és format bàsicament pels materials arqueològics procedents de campanyes d’excavacions realitzades al poblat ibèric de les Maleses, situat al turó del Pi Candaler i datables als segles III i II aC.

Les principals celebracions del terme són la festa de la Primavera i, per Segona Pasqua, la festa major de la vila de Montcada. Al març celebra també la festa dels Tres Tombs. Destaquen també les festes majors dels diferents barris que envolten la vila, que s’escauen generalment entre els mesos d’abril i setembre, i entre les quals cal anomenar la del Masrampinyo, a final d’abril, la de Can Santjoan, a final de juny i la de Santa Maria de Montcada, a principi de setembre. El terme de Montcada i Reixac, entès com el conjunt format per la vila i tots els barris i nuclis que l’envolten, celebra la festa major els primers dies de juny.

Altres indrets del terme

El veïnat i antiga parròquia de Reixac, centrat per l’església de Sant Pere, és situat a l’esquerra del Besòs, als contraforts de la Serralada Litoral. El lloc és esmentat el 963, i el 1028 es documenta ja la parròquia. L’església de Sant Pere de Reixac fou consagrada el 1048 i al segle següent fou donada a la canònica de la seu de Barcelona. Al segle XVI fou agregada al monestir de Sant Jeroni de la Murtra. L’església primitiva fou cremada durant la guerra dels Segadors i, refeta el 1676, conserva escasses restes del seu estil originari. L’hàbitat s’estén pel pla de Reixac, on hi ha el veïnat del Pla de Reixac, i, a l’altre costat del Besòs, pel pla del Masrampinyo, on hi ha el veïnat del mateix nom, ja descrit.

D’origen medieval, la caseria i antiga quadra de Vallençana és situada a la vall d’aquest nom, drenada per la riera de Vallençana, que aflueix per l’esquerra del Besòs. En aquest sector s’hi ha establert una urbanització residencial.

A l’extrem meridional del terme hi ha part del cementiri de Collserola, que s’estén, també, pel terme de Cerdanyola del Vallès. Entre el cementiri i la Ciutat Meridiana, hi ha el barri de Santelvira, una part del qual s’estén pel municipi de Barcelona. Més al N, hi ha el barri de Can Cuiàs, on els darrers anys del segle XX rd construí una zona residencial. Proper al barri hi ha el polígon industrial del mateix nom.

Entre els termes de Mollet i Palau-solità i Plegamans hi ha la urbanització de l’Estany de Gallecs, situada a l’enclavament del mateix nom.

La història

El topònim de Montcada és esmentat el 986 en referència al turó on se situava el castell. El castell de Montcada no és documentat fins el 1023, que la comtessa Ermessenda el donà, juntament amb d’altres castells, al seu fill, el comte Berenguer Ramon I. Fou l’origen de la famosa família Montcada i centre de la baronia de Montcada.

La llegenda diu que el primer Montcada era un dels Nou Barons de la Fama que van venir a Catalunya comandats pel mític Otger Cataló, per lluitar contra els sarraïns. En realitat, el primer Montcada documentat és el noble Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, que és documentat el 1002 i que s’anomenà posteriorment Guillem de Montcada. Fou tronc d’un llinatge de magnats dels més antics i més importants dels Països Catalans, del qual un dels personatges més sobresortints és Guillem Ramon de Montcada, dit el Gran Senescal, que succeí el seu pare en el càrrec de senescal del comte de Barcelona. Fou un personatge molt influent en les corts de Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV, i Alfons I. Marmessor del primer dels comtes esmentats, participà en la conquesta de Tortosa i per això li foren adjudicats, a part d’altres béns, la concessió d’urbanització d’uns arenys al NE de Barcelona (on ara hi ha el carrer de Montcada). Fundà el monestir cistercenc de Valldaura i intervingué en moltes altres empreses catalanes de conquesta i d’alta política. Posseïa, per encàrrec comtal, el castell de Montcada, juntament amb d’altres castells. Per causa de la utilització de les aigües del Besòs, d’on derivava el rec Comtal, que alimentava els molins de Barcelona, tingué desavinences amb el comte barceloní. A la mort del Gran Senescal restarien constituïdes les branques montcadines de Tortosa i de Bearn. Guillem Ramon, net seu, fou l’occidor de l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, al pla de Matabous. Un altre personatge il·lustre eixit del llinatge de Montcada és Guillem, que seria després Guillem II de Bearn, fill del darrer Guillem Ramon i de Guillema de Castellví; fou dels consellers més íntims de Jaume I i morí, durant la conquesta de Mallorca, a la batalla de Portopí.

La baronia de Montcada era una jurisdicció senyorial centrada en el castell d’aquest nom. Fou posseïda, des del segle XI, pels Montcada, després vescomtes de Bearn. El rei Joan I la incorporà a la corona el 1387 i el 1390 la vengué, definitivament, a la ciutat de Barcelona. El castell de Montcada, que era situat al cim d’aquest turó, probablement sobre un antic emplaçament ibèric, i que dominava l’antic camí que, travessant la Serralada Litoral, es dirigia vers Barcelona, es distingí per la seva inexpugnabilitat. El castell, que entre moltes batalles havia sofert l’assetjament de Jaume I el 1223, per causa de les bandositats sobrevingudes entre Guillem de Montcada i Nunó Sanç, fou enderrocat el 1713 per ordre de Felip V. Fins i tot la muntanya de Montcada és en part destruïda perquè hom n'extreu material per a l’empresa Asland, de ciment. Al costat del castell hi havia emplaçada la capella de Santa Maria de Montcada, documentada el 1134, que subsistí fins el 1808, quan fou enderrocada pels francesos. La nova església (1908) va quedar abandonada i enrunada a partir del 1928, que es va traslladar la marededeu a Montcada.

Col·laboració: 
ERe
Llegir més...