i Montenegro | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Montenegro

Nom amb el qual fou conegut, als s. XI-XIV, el principat de Duklja, que a la fi del s. XIV esdevingué l’estat deZeta, Nom serbi deCrna Gora (sr)
Estat
Montenegro
Nom amb el qual fou conegut, als s. XI-XIV, el principat de Duklja, que a la fi del s. XIV esdevingué l’estat deZeta, Nom serbi deCrna Gora (sr)
Monestir de Rezevici (Montenegro)
© Comissió Europea
Estat dels Balcans que limita al SW amb la Mar Adriàtica i uns pocs kilòmetres amb Croàcia, a l’W amb Bòsnia i Hercegovina, al NE amb Sèrbia, a l’E amb Kosovo i al SE amb Albània; la capital és Podgorica.
Població: 
620.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
13.812 km2

La geografia

Vorejant la mar Adriàtica des de les boques de Kotor a la desembocadura del Bojana, i entre Hercegovina al N, Sèrbia a l’E i Albània al S, Montenegro és una regió muntanyosa. Inclosa dins les serralades dinàriques, és formada per una sèrie d’alts relleus paral·lels a la costa que constitueixen el vorell de l’altiplà càrstic de Crna Gora; entre aquests relleus es destaquen els massissos de Durmitor (2 522 m), Komovi (2 483 m) i Maganik (2 400 m), entre els quals s’obren profunds congosts encaixats en les calcàries. Al S del Crna Gora, ja prop d’Albània, s’obre l’ampla conca del llac de Shkodër. Aquesta plana, juntament amb la vall del Zeta i el litoral, constitueix el sector vital de la república. A excepció de la Moraca, amb el seu afluent el Zeta, tributària de la Mediterrània, la resta del territori és tributària del Danubi a través del Drina. És pobra en recursos naturals i, a causa del relleu accidentat, la superfície conreada és molt escassa; hom hi conrea oliveres, vinya, fruites i tabac. La ramaderia, en altre temps l’activitat principal, ha perdut importància. L’explotació de bauxita, un dels principals jaciments iugoslaus, ha originat la indústria siderúrgica de Podgorica (en 1945-91 Titograd), primer centre urbà. També és important la indústria de la fusta, de llarga tradició.

La història

Poblat inicialment pels il·liris, al territori arribaren més tard (s. VII-IX) tribus eslaves, la unió de les quals amb els primers donà lloc (s. IX) al principat de Duklja, conegut després amb el nom de Zeta i esdevingut finalment vassallatge dels serbis (1215). Malgrat la desfeta eslava de Kosovo (1389), la dinastia dels Balses (1360-1421) mantingué el país independent. Sotmès a la influència de Venècia, Montenegro fou conquerit el 1499 pels turcs, els quals, tanmateix, dominaren juntament amb els venecians només a la costa, mentre que l’interior restava pràcticament independent sota el govern del consell dels metropolites de Cetinje. Després de la derrota turca a Viena (1583), començaren les insurreccions populars per la plena independència, encapçalades per la dinastia dels Petrovič-Njegoš, independència assegurada sota Danilo II de Montenegro i reconeguda pel congrés de Berlín (1878), sota Nicolau I de Montenegro, el qual, amb la intervenció en les guerres balcàniques (1912-13), adquirí nous territoris. Participà al costat de l’Entente en la Primera Guerra Mundial, i, un cop acabada, una Assemblea Nacional enderrocà la monarquia i acordà l’annexió de Montenegro al nou regne de serbis, croats i eslovens (1918). Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupat per Itàlia, que el declarà independent, però, per la Constitució de gener del 1946, Montenegro esdevingué una de les sis repúbliques de Iugoslàvia. En el procés que conduí a la desmembració de Iugoslàvia els anys 1990-92, Montenegro es mantingué sempre al costat de Sèrbia: en les eleccions del desembre del 1990 resultà vencedora la Lliga comunista, i el 1992 esdevingué una de les dues repúbliques que constituïren el nou estat de la República Federal de Iugoslàvia. En les eleccions presidencials de l’octubre del 1997 es materialitzà l’escissió definitiva del Partit Democràtic dels Socialistes (DPSCG), amb la victòria de Milo Djukanović, fins aleshores cap de govern. El derrotat fou el conservador, i aliat del règim de Belgrad, Momir Bulatović. Aquesta tendència es confirmà en les eleccions legislatives del maig del 1998, guanyades per la coalició del president amb 42 escons dels 78 de la cambra. Durant el bombardeig de l’ex-Iugoslàvia, Djukanović mantingué una actitud crítica amb Belgrad, i a partir del 1999 reclamà una revisió de la constitució per donar major autonomia a Montenegro. En les eleccions legislatives de l’abril del 2001, el DPSCG, en coalició amb el Partit Socialdemòcrata —ambdós partidaris de la secessió respecte de Iugoslàvia—, obtingué la victòria, però amb un marge molt estret sobre la coalició Junts per Iugoslàvia, liderada pel Partit Socialista Popular. La voluntat d’independència expressada en ocasions per Djukanović fou moderada per aquests resultats i per la polarització de les opinions de la població montenegrina, de majoria sèrbia. Tanmateix, en una clara mostra de la voluntat d’apropament a la UE i en una iniciativa unilateral, al gener de 2002 Montenegro adoptà l’euro com a moneda oficial, tot i no ser membre d’aquesta organització que, d’altra banda, pressionà la república per a mantenir-se unida a Sèrbia al març de 2002 en el nou estat de Sèrbia i Montenegro. Tot i això, les dificultats d’entesa i el triomf dels partits secessionistes liderats per Djukanović, el qual dimití la presidència per a ocupar el càrrec de primer ministre. Al gener de 2003 fou aprovada una constitució que instituïa una unió molt laxa entre ambdues repúbliques, i al maig Filip Vujanović, també favorable a la independència, fou elegit president del país. Malgrat l’assassinat al maig de 2004 d’un conegut periodista contrari a la independència, al febrer de l’any següent els líders montenegrins pressionaren Sèrbia per a la separació. El maig de 2006 hom celebrà un referèndum d’autodeterminació. La victòria dels partidaris de la independència del país per un 55% menà Sèrbia a no oposar-s’hi, mentre que l’ONU i la UE la reconegueren el mateix any. Declarada la independència al juny, a l’octubre Djukanović dimití com a primer ministre i fou succeït per Zeljko Sturanović, també del Partit Socialista. Al desembre l’OTAN admeté Montenegro a l’Associació per la pau i al gener de 2007 ingressà al FMI i al Banc Mundial. Dos mesos després el govern montenegrí inicià negociacions per a un acord d’associació amb la UE. Per motius de salut, Sturanović dimití al febrer de 2008 i fou novament substituït per Djukanović, mentre que a l’abril Vujanović fou confirmat com a cap d’estat en les eleccions presidencials. A l’octubre del mateix any, Montenegro reconegué Kosovo com a estat independent. Al març del 2009 la Coalició per a un Montenegro Europeu de Djukanović obtingué una clara victòria en les eleccions legislatives.

 

Col·laboració: 
TMT
Llegir més...