Ministre de gràcia i justícia amb Prim (1870), i després dues vegades durant el breu regnat d’Amadeu I, redactà la renúncia del rei (1873). Es retirà de la política; durant aquest temps es convertí en advocat famós i en cacic de la seva terra nadiua. Contribuí a la fundació de la Institución Libre de Enseñanza. Després de militar en el partit republicà i en les files monàrquiques, el 1884 entrà en el Partido Liberal de Sagasta i fou ministre de foment i de gràcia i justícia (1892). El 1898 era president del senat i hagué de presidir la missió que negocià el tractat de París (1898). Fou uns quants mesos president del consell de ministres (1905), quan es produïren els incidents del Cu-cut! i, malgrat la seva hostilitat al catalanisme, fou partidari d’un càstig als militars, per la qual cosa fou destituït pel rei. President del senat (1911-13), s’oposà al projecte de la Mancomunitat de Catalunya.