i Montferri | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Montferri

SinònimPuigtinyós
SinònimPuigtinyós
Vista de Montferri des de la Mare de Déu de Montserrat
© JoMV
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
366 h
[2009]
Extensió: 
19 km2

Situació i presentació

Limita amb els termes de Vila-rodona (N), Rodonyà (NE), Masllorenç (E) i Bonastre (SE), aquests dos darrers pertanyents al Baix Penedès, Salomó (S) del Tarragonès, Bràfim (W) i Vilabella (W). És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Tarragonès, estès en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que el travessa de N a S, i accidentat pels contraforts sud-occidentals del Montmell (Tossa Grossa de Montferri, 387 m), que formen la serra de Montferri. El cap de municipi és el poble de Montferri, dit fins el 7 de juny de 1917 Puigtinyós (el canvi de nom es féu a petició dels veïns, que consideraven el nom pejoratiu), i comprèn també l’agregat de Vilardida (compartit amb Vila-rodona) i l’antic poble de Montferri. Pel sector nord-occidental passa —travessant Vilardida— la carretera C-51 de Valls al Vendrell, de la qual surt una carretera local vers Montferri i Salomó.

La població i l’economia

El terme de Montferri tenia 37 focs el 1358 i 25 el 1553; el 1708 tenia un terme de sis quarts de tomb amb 45 cases i 134 h, i el 1787 en tenia 394. Segons el fogatjament del 1365 eren inclosos al terme del seu castell la Figuerola d’Arnau Llobets, el Mas de Lorent de Berenguer de Montoliu i Masarbonès de G. de Subirats, amb un total de 25 focs. El 1830 la població (montferriencs) tenia 282 h, 62 dels quals pertanyien a Montferri, 341 h el 1842, 457 h el 1877, en què aconsegueix el nombre més elevat d’habitants, 402 h el 1887 i 429 h el 1900, moment a partir del qual l’emigració esdevé irreversible i provoca l’abandó i l’enrunament de moltes cases: 361 h el 1920, 328 h el 1940, 298 h el 1950, 200 h el 1970, 176 h el 1981 i 153 h el 1991. Després d’una dècada d’estabilització, tingué lloc un lleuger creixement demogràfic (225 h el 2005).

Vista de les vinyes de Montferri
© Alberto González Rovira
La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura. La major part dels conreus són de secà i el primer lloc correspon a la vinya, que ocupa aproximadament la meitat del terme. L’olivera és en regressió per tal com els llocs on no pot entrar el tractor no compensen econòmicament i s’abandonen. També hi ha plantacions d’ametllers. Un petit percentatge dels conreus és de regadiu, aprofitant les aigües del Gaià; a les terres regades hi havia antigament patates i cànem, després s’hi feren avellaners, més tard hortalisses i actualment torna a haver-hi avellaners. Gairebé tothom conrea la terra pròpia i si algú en porta dbaltri sol ser a parts. Hi ha molta extensió inculta ocupada per pins i garriga. La ramaderia és poc representativa i només és significatiu l’aviram. Una part de la població es desplaça diàriament a treballar a les indústries més properes.

El poble de Montferri

El poble de Montferri (222 h el 2005) és a 229 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Gaià. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, com Cal Vidal, al carrer Major, i el Forn del Blai, antic forn i ara celler, a la plaça Major. Del clos emmurallat (almenys des del 1256) resten dos portals, úniques restes. L’església conserva a la façana del sud un arc de ferradura, tapat, que hom data al segle XII (la primera referència és del 1214); la part més antiga de la construcció és l’actual nau esquerra; la nau principal és gòtica; la façana principal fou bastida el 1789 i el campanar, típicament quadrat amb torrelles octagonals, el 1797. El poble disposa d’una biblioteca. Celebra la seva festa major el 24 d’agost, per la diada de sant Bartomeu. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.

Altres indrets del terme

Vilardida

El barri de Vilardida és dividit entre els municipis de Montferri i de Vila-rodona. El lloc és esmentat (Villa Ardidam) ja el 1009 com a feu dels bisbes de Barcelona. El 1151 Vilardida, que formava part del terme del Montmell, fou donada per Ponç Pere en feu a Ramon de Llorenç perquè hi construís un castell i cases. El 1194 surt Bernat de Vilardida com a senyor o castlà del lloc, amb alguna dependència del bisbe. El 1553 tenia 2 focs. El 1632 consta com a lloc de baró. El 1706 Joan Fans, del Mas de Fans, era senyor baró del castell i el terme de Vilardida; el 1708 el terme tenia tres quarts de tomb, amb 4 cases i 10 h. El 1719 era del marquès de Llupià amb la mateixa població. El 1787 tenia 44 h i depenia de la parròquia de Puigtinyós. Al mateix segle XVIII passà als Tudó, i Cal Tudó encara ara és dit el castell o torre de Vilardida (presenta, en efecte, elements fortificats), però actualment pertany al terme de Vila-rodona. El 2005 tenia encara 3 h.

A mitjan segle XIX produïa vi, oli, blat i llegums, tenia una fàbrica d’aiguardent, un molí de farina i comercialitzava vi. Fou un municipi independent fins el 1812. La capella de Santa Maria de Vilardida, que depèn de l’església de Vila-rodona, fou edificada al segle XVIII. Segons una tradició, Vilardida era el que restava del poble de Vilanova dels Gaians, que s’estenia riu avall fins a Montferri. Segons Blasi, els anys vint del segle XX encara en quedaven restes. Possiblement Blasi confonia el suposat poble amb les restes dels molins de Salfores, documentats el 1702.

Montferri

L’antic poble de Montferri, esmentat per primera vegada el 1010 (Monte Ferriolum), en unes afrontacions del castell d’Albinyana, correspon a una antiga agrupació, al sector sud-oriental del terme, que havia estat formada per cases o masos esparsos. El 1072 Bonfill Guillem i la seva muller Siscardis atorgaren una carta de poblament en favor de Guillem Isarn, on esmenten el castell i les cases de Montferri i les terres majoritàriament ermes, a causa dels sarraïns, que en depenien. El 1553 tenia 4 focs laics, el 1718 el terme tenia tres quarts de tomb, 6 cases i 43 h, el 1719 el rei el tenia segrestat a Salvador Tamarit i el 1787 tenia 88 h. El 1752, dintre el seu terme, els hospitalers de Selma hi tenien el Masdenat, on disposaven de tota la jurisdicció civil. A mitjan segle XIX produïa vi, blat i oli, i bestiar oví dedicat a la producció de llana.

El castell de Puigtinyós i la torre del Moro

El castell de Puigtinyós, dit ara també de Rocamora, és potser el mateix que el 1072 era de Bonfill Guillem i la seva muller Siscardis, de qui hauria passat després a la baronia de Castellvell i el 1233 a Santes Creus. És situat, a poca distància al S del poble, damunt mateix del barranc del Còdol. Al segle XIV Arnau de Llobets, senyor de la Figuerola, el comprà a Santes Creus. El 1499 Joan Figuerola el vengué per 30 lliures a Guillem Bembell, de Puigtinyós, del qual passà per herència al segle XVI als Rocamora, paraires de Valls enriquits i instal·lats a la vila. L’any 1830 era propietat d’Antònia Vidal, de qui passà el 1844 a la família Pagès.

A la serra de Montferri hi ha la torre de guaita, dita del Moro o de Montferri, situada a uns 380 m i amb una vista que domina tot el Camp; era en ruïnes ja a mitjan segle XIX.

Els masos i els santuaris de Sant Marc i de Montserrat

El terme de Montferri tenia onze masos, alguns d’origen medieval; el més important era el de la Figuerola, al SE del terme, amb la casa fortificada, propietat de la família Llobets, ja esmentada.

Es conserven unes quantes restes del santuari renaixentista de Sant Marc, que es trobava ja mig en ruïnes el 1723, situat en un petit turó entre el poble i la Tossa Grossa.

El 1926 s’inicià la construcció del santuari de Montserrat, al NE del poble, segons projecte deJ. M. Jujol, que volgué fer una obra molt lligada a la terra per la seva textura i que suggerís els elements naturals del medi. L’edifici restà sense acabar durant anys, però les obres es van reprendre el 1984, i el santuari s’acabà i s’inaugurà el 1999. Durant l’any se celebren dos aplecs: el darrer diumenge d’abril i el 15 d’agost.

La història

El 1214 Puigtinyós era de Guilleuma de Castellvell, a la mort de la qual passà al seu fill Guillem de Montcada. Aleshores ja era construïda l’església de Sant Bartomeu. Puigtinyós, que formava part de la baronia de Castellvell, fou llegat per Guillem de Montcada) al monestir de Santes Creus, donació confirmada per la seva vídua Garsenda (el 1230 i el 1232). Els seus descendents discutiren el testament i s’arribà a un acord el 1284 que atorgava el mer imperi als Montcada i el mixt i la jurisdicció civil a Santes Creus. L’acord fou ratificat el 1402 per Martí I; al segle XVII la jurisdicció civil pertanyia a Santes Creus i la criminal al rei.

Des del començament del segle XII s’esmenten molins a la riba del Gaià (d’un dels quals Santes Creus tenia el domini directe el 1192). A causa dels molins, Puigtinyós s’enfrontà als pobles de l’entorn per problemes d’aigües del Gaià, i amb Santes Creus, per divergències sobre els drets senyorials, que s’arranjaren en la concòrdia del 1402. La gent de Puigtinyós col·laborà en la defensa de Cambrils del 1640 i molts d’ells foren assassinats per les tropes castellanes en retre's la plaça. El 1650 el poble es queixà a la Generalitat dels excessos que hi cometien els francesos i el 1651 fou ocupat ja definitivament pels castellans. Als segles XV i XVI es desenvolupà una pròspera indústria de la llana, la qual comportà una notable immigració gascona. Amb tot, el 1559 el molí draper més important deixà la indústria tèxtil i hom el dedicà a l’obtenció d’oli, indústria per a la qual s’instal·là un altre molí al castell el 1561.

En la primera guerra Carlina, Puigtinyós es mostrà al costat dels liberals i formà tot seguit un sometent. El poble es veié tot sovint ocupat pels carlins. Durant la desamortització de Mendizábal foren desvinculades 357 propietats de Santes Creus, la subhasta de les quals donà origen en una bona part a l’heretat aplegada a l’entorn del castell de Puigtinyós, dit també de Rocamora. El 1849, quan integraven ja el municipi de Montferri i una part de Vilardida, produïa blat, vi, patates i llegums, tenia un molí de farina i un batà i bestiar oví dedicat a la producció de llana. De la seva producció comercialitzava essencialment vi.

Col·laboració: 
JoCa
Llegir més...