Vida
Cec de naixement, estudià en una escola especialitzada, on rebé classes de música. També es formà amb el seu pare, oboista i saxofonista, músic de la Banda Municipal de Barcelona i de l'orquestra del Gran Teatre del Liceu i fundador del grup Montoliu Jazz (~1930) i amb Damià Cots.
Començà tocant l’harmònium fins que, cap als set anys, pogué disposar d’un piano. Fou autodidacta i aprengué les peces que escoltava la seva mare, aficionada al jazz. A onze anys inicià els estudis de piano amb la professora Petri Palou, i posteriorment ingressà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (posterior Conservatori Municipal de Música de Barcelona).
A partir del 1946 conegué alguns músics nord-americans que treballaven a Barcelona, com Don Byas, del qual fou deixeble, i que practicaven l’incipient estil be-bop. Formà part del conjunt Crazy Boys i altres formacions de ball, com el Latin Quartet, amb els quals interpretà un ampli repertori, especialment d’origen cubà, en diversos locals de Barcelona. El 1950 creà el grup de jazz Quartet Be Bop. El 1956 feu una gira europea com a convidat de l’orquestra de Lionel Hampton i al final d’aquesta mateixa dècada actuà com a solista als festivals de jazz de Canes i San Remo. Des d’aleshores es dedicà exclusivament al jazz. Al mateix temps que actuava als millors festivals d’Europa, treballà llargues temporades en diferents clubs de Madrid, Barcelona, Berlín i Copenhaguen, acompanyant una llarga llista de músics nord-americans, entre els quals destacaren Roland Kirk, Dexter Gordon i Kenny Dorham. D’aquesta època cal esmentar els enregistraments en directe, i també els dos LP gravats a Barcelona amb el trio A tot jazz.
El 1965 formà un trio amb Eric Peter i Billy Brooks, amb el qual desenvolupà sobretot a partir dels anys setanta, una gran activitat internacional, interpretant o enregistrant amb molts dels jazzmen més rellevants, entre els quals Art Farmer, Lee Konitz, Johnny Griffin, Joe Henderson, George Coleman, Buster Williams, Billy Higgins i Bobby Hutcherson, entre altres. Amb aquest trio assolí una gran categoria a nivell mundial. Dels àlbums publicats per aquesta formació, cal destacar-ne els enregistrats amb Niels Hennings Orsted Pedersen (baix) i Al Heath (bateria).
Actuà i enregistrà sovint en solitari. El 1967 actuà sol durant tres mesos al club Village Gate de Nova York. A Barcelona mantingué una certa relació amb el moviment de la Nova Cançó i col·laborà amb el debutant Joan Manuel Serrat (Tete Montoliu interpreta a Serrat, 1969) o Núria Feliu (Piano for Nuria, 1968). Els anys setanta continuà treballant per als millors clubs d’Europa, inclosos alguns de Barcelona i un dels seus preferits, la Jazz Cava de Terrassa. Alhora realitzà molts enregistraments per a la discogràfica danesa SteepleChase, entre els quals cal destacar Tête à Tete (1976) —que conté la Catalan Suite—, Tete! (1974), amb una de les versions més celebrades del tema Giant Steps o Catalonian Folksongs (1978). També enregistrà discs de música llatinoamericana. Més endavant, foren freqüents les seves gires i enregistraments als Estats Units, on era ja molt conegut pels aficionats al jazz.
Cal destacar la sèrie d’àlbums amb piano sol, anomenada The Music I Like to Play, que començà a enregistrar a la meitat dels anys vuitanta per a una discogràfica italiana. Durant els anys noranta mantingué una activitat concertística molt elevada malgrat els problemes de salut i seguí enregistrant intensament. Publicà alguns dels seus treballs més madurs, com els àlbums Montoliu Plays Tete, T'Estimo Tant, Tete Montoliu interpreta a Serrat hoy o Free Boleros, amb Mayte Martín, publicats tots el 1996, o Palau de la Música Catalana. Piano solos (1997), un recital ofert el 21 de març de 1997, en què repassà tota la història del jazz.
Montoliu fou un músic superdotat en tots els aspectes, capaç de reproduir al teclat tot el que imaginava. Es caracteritzà per un gran virtuosisme i la rotunditat sonora; cal destacar el velat lirisme i la presència imposant amb què interpretava melodies senzilles, com mostren les versions magistrals que feu de cançons tradicionals i populars catalanes. El seu estil era una destil·lació molt personal de les millors creacions del jazz, prenent com a punt de partida la llibertat improvisadora del be-bop.
Està considerat com l’intèrpret de jazz més destacat dels Països Catalans i, a nivell mundial, i en particular per part dels músics i el públic nord-americans, és valorat com un dels millors pianistes de jazz.
Rebé nombrosos reconeixements: la Creu de Sant Jordi (1983), Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1995), Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (1997), així com diversos homenatges internacionals.
Bibliografia
- Jurado i Ballester, Miquel: Tete, quasi autobiografia, Pòrtic; Proa, Barcelona 1998