Situada en una plana fèrtil, regada pels rius Lez i Verdanson, s’enfila damunt uns petits turons sorrencs, i els nous barris superen l’antic nucli central, vorejat per amples vies obertes a l’antic emplaçament de les muralles. El centre inclou, però, la part essencial de l’equipament i les activitats urbanes. Entre aquestes es destaca la universitària, tradicional a la vila. Ja el 1180 funcionava una escola de medicina, però la universitat fou fundada l’any 1289. Ha estat una de les universitats estrangeres més freqüentades per estudiosos dels Països Catalans. El 1970 foren creades les universitatsI, II i III, on es destaquen les facultats de ciències, dret i medicina. El jatrdí botànic (1593) és un dels més antics d'Europa. També cal destacar les funcions comercial i industrial. La indústria comprèn els sectors tradicionals (tèxtils, alimentaris i mecànics), i des dels anys 50 del segle XX destaquen les instal·lacions de la firma IBM, al sector de Prés d’Arenes. Amb tot, la influència regional de Montpeller resta frenada per la de les properes ciutats de Narbona, Besiers i Nimes, i, en un pla més general, per les de Marsella, Lió i Tolosa.
Fundada la ciutat vers el 1000, constituí el centre de la senyoria de Montpeller; adquirí una gran importància comercial al segle XIII, molt vinculada a la corona catalanoaragonesa (1204-1350), i el 1382 fou incorporada definitivament a la corona francesa. Nombroses epidèmies i l’annexió de Provença a França (1481), amb la consegüent aparició de Marsella com a port principal del sud de França, determinaren la seva decadència. La història de la ciutat, des del segle XIII, es troba al Petit Thalamus, escrit en occità i en francès des del 1495. Important centre hugonot al segle XVI, fou conquerida per Lluís XIII el 1622 i passà a ésser cap de la generalitat del Baix Llenguadoc. Durant el segle XVIII s’iniciaren els conreus hortícoles, prosperà la indústria química i Montpeller esdevingué un centre de comunicacions important. Fou capital de la regió administrativa del Llenguadoc-Rosselló, condició que perdé el 2016 en dissoldre's aquesta en la d'Occitània.
L’església de l’antiga abadia benedictina és avui la catedral de Sant Pèire. Cal esmentar el passeig de Peyrou, començat el 1689 i acabat el 1776 per Jean Antoine Giral; en un extrem hi ha la porta de Peyrou (1691), arc de triomf en honor de Lluís XIV, obra d’Augustin Charles Daviler; a l’altre extrem hi ha una terrassa amb un castell d’aigua que s’uneix a l’aqüeducte de Sant Clement; a l’extremitat de la terrassa hi ha un templet hexagonal amb arcades voltades de columnes corínties; el conjunt és d’estil Lluís XVI.