Acabada la Guerra Civil de 1936-39, el 1945 obtingué la llicenciatura en ciències naturals per la Universitat de Barcelona, a l’Institut de Biologia Aplicada de la qual s’incorporà el 1953, i el 1960 obtingué el doctorat a Madrid. El 1961 es traslladà de Barcelona a Madrid, on feu recerca sobre l’ecologia de les pastures a l’Instituto de Edafología, Ecología y Biología Vegetal del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), entitats de les quals fou membre. El 1964 fou fundador de l’Instituto Pirenaico de Ecología (Jaca i Saragossa) del CSIC. Adscrit a aquest ens, el 1969 fundà l’Herbario de Jaca, un dels primers de l’Estat espanyol pel volum de mostres (unes 350.000) i per la seva activitat i intercanvi. Fitosociòleg i explorador florístic del litoral català, del Pirineu occidental i de la serralada Cantàbrica, és autor, entre altres notables treballs, de les obres Aportación a la flora de Menorca (1953), Flora de la cordillera litoral catalana (1956-64, tesi doctoral), Estudio dinámico de las poblaciones de robles de la cordillera litoral catalana (1957), Las bases de la praticultura moderna (1962), Ecología del pasto (1964-66), Los sistemas agropecuarios (1965), Los pastizales aragoneses (1966), Los hayedos navarros (1968), Observations phytosociologiques dans l’île de Minorque, en col·laboració amb O. de Bolòs i R. Molinier (1970) i La Jacetania y su vida vegetal (1971). Descriví uns 70 tàxons nous, una vintena dels quals amb els epítets montserratii o recoderii. Formà part del comitè editor dels primers volums de Flora ibérica, i posteriorment del seu comitè assessor. Coautor del primer Libro rojo de especies amenazadas de España peninsular e Islas Baleares (1987), des d’un punt de vista divulgatiu el 2008 publicà el recull d’articles La cultura que hace el paisaje. Rebé homenatges de Jaca, ciutat on residí des del 1968 i Mataró (Sueldo Jaqués el 2007 i Mataroní il·lustre el 2009, respectivament).