La seva primera novel·la, Gli indifferenti (1929), una de les obres més representatives de la narrativa italiana del s. XX, expressa l’abjecció social i psicològica de la burgesia romana feixista, en un estil que utilitza tots els recursos del realisme sense concessions a la nota liricosentimental. Posteriorment publicà el recull de narracions La bella vita (1935) i L’imbroglio (1937). Al clima cultural neorealista pertanyen les novel·les Agostino (1944), La romana (1947) i La ciociara (1957), que li donaren una gran popularitat. Inquietuds culturals diverses (sobretot el pensament marxista i la psicoanàlisi) en caracteritzen les darreres obres: La noia (1960), L’automa (1962), Io e lui (1971), La vita interiore (1978), 1934 (1982) i L’uomo che guarda (1985) i el recull de narracions La villa di venerdi (1990). També té importància la seva activitat de crític literari i cinematogràfic, de periodista i d’assagista. Col·laborà al Corriere della Sera i a la revista L’Espresso . El 1953 fundà la revista Nuòvi Argomenti .