Es donà a conèixer amb el versos de Fraternità (1906), La serenata delle zanzare (1908), Poesie scritte col lapis (1910), d’inspiració pascoliana i crespuscular, com també ho foren en certa mesura les primeres obres en prosa que descriuen un món provincial, petitburgès, sense grans passions, amb personatges destinats al sacrifici i a la derrota, com Il sole del sabato (1916), La voce di Dio (1921), Il segno della croce (1926), Il romanzo della mamma (1924), L’Andreana (1935), La vedova Fioravanti (1941), per a molts la seva millor novel·la, i les singulars proses, nascudes d’una actitud més orgullosa: Scrivere non è necessario (1938), I grilli di Pazzo Pazzi (1951), o els llibres de memòries Il tempo felice (1929) i Il tempo migliore (1953). Després de molts anys retornà a la poesia amb Diario senza le date (1966), L’ultima estate (1969), Tre anni e un giorno (1971) i Le poverazze (1973), que palesen, en un to irònic i distant, la seva conclusiva meditació existencial.