Foren iniciades el 1643, però, per dilacions i per qüestions d’etiqueta, no foren efectives fins el 1645. El resultat d’aquestes converses fou, finalment, la pau de Münster, seguida dels tractats de Münster i d’Osnabrück, conjunt d’acords coneguts amb el nom de pau de Westfàlia (1648). En iniciar-se la conferència, Lluís XIII invità els consistoris de Barcelona a enviar-hi una persona que conegués bé les constitucions catalanes i les circumstàncies de la incorporació del Principat a França, per tal d’assessorar els representants francesos. Fou elegit el regent de l’audiència, Josep de Fontanella. Aquest, però, a més de l’assessoria, s’ocupà de vigilar que en cap moment no fos acordat de desmembrar el Principat deixat a Felip IV les zones que ocupava (Tarragona, Tortosa i Roses). Sembla que Fontanella arribà a negociar secretament amb l’ambaixador de Felip IV, fet que motivà la seva destitució (desembre del 1644), bé que, pel seu prestigi, hom en dissimulà la causa. Els consistoris enviaren aleshores Josep d’Ardena a Münster com a ambaixador extraordinari, i més tard, Francesc Martí i Viladamor, ardent francòfil, en substitució de Fontanella. Tots dos foren convençuts pels francesos d’acceptar, contra la indicació expressa dels consistoris barcelonins, en cas de treva, la partició de Catalunya, que França considerava una alternativa a la possibilitat de bescanviar Catalunya pels Països Baixos, com ho havia proposat a Münster d’amagat dels catalans. Els consistoris barcelonins, en tenir notícia de l’acord signat per Josep d’Ardena i Francesc Martí, els destituïren immediatament, tot i la protecció expressa atorgada pels reis de França a aquests i les intervencions de Pèire de Marca.