Es doctorà en teologia a València (1765) i fou catedràtic de filosofia des del 1769; seguidor d’Antoni Eiximeno, s’oposà al corrent escolàstic i conreà un humanisme eclèctic (Institutiones philosophiae, 1768; De bonis et malis peripateticis, 1769).
El 1770 Carles III el nomenà cosmògraf major d’Índies i anà a Madrid. Designat cronista d’Indies (1775), el 1779 el rei li encomanà la confecció d’una Historia del Nuevo Mundo. En publicà una part, des del 1492 al 1500 (1793); la resta romangué inèdita. Per a escriure-la reuní una extensa biblioteca sobre aquest tema, la qual després fou comprada per la Universitat de València, però desaparegué el 1812 arran del bombardeig dels francesos. Fou seva la idea, exposada en un memorial del 1784, de la creació de l’Archivo General de Indias.