Amb la conquesta musulmana de la península Ibèrica una part restà incorporada al regne de Tudmir, del qual, després d’Oriola, la ciutat de Múrcia, fundada per ‘Abd al-Raḥmān II, esdevingué la capital. A la fi del s IX el senyor de Múrcia, Daysan ibn Iskaq, participà, sense gaire conseqüència, en la revolta nacionalista d’'Umar ibn Hafsūn. Amb el desmembrament del califat de Còrdova, Múrcia fou la seu de la taifa del seu nom, governada per la dinastia eslava dels Banū Tāhir i incorporada a vegades a la d’Almeria o a la de València, fins que fou conquerida per ibn ‘Ammar (1078) i annexada a la taifa abbadita d’al-Mu'tamid. Muḥammad ibn ‘A'iša la incorporà a l’imperi almoràvit, a la caiguda del qual s’hi entronitzà (1147-72) Muḥammad ibn ‘Abd Allāh ibn Sa'ad ibn Mardaniš. L’hàbil govern d’ibn Mardaniš, amb l’aliança d’Alfons VII de Castella, frenà l’envestida almohade fins a la seva mort. El militar Abū ‘Abd Allāh Muḥammad ibn Ḥūd al-Ǧudanī es rebel·là contra els almohades, tot reconeixent l’autoritat del califa abbàssida, i governà (1228-38) fins que el substituí durant vuit mesos Zayyān ibn Mardanis, destituït, al seu torn, per al-Wāṭiq, primogènit d’ibn Ḥūd, i que tornà a l’obediència nord-africana. Però el regne de Múrcia tenia els dies comptats i, després de diversos cops d’estat i d’intents de supervivència, caigué (1266) sota Jaume I, que el lliurà, segons estipulava el tractat d’Almirra, al seu gendre Alfons X de Castella.