Sembla que participà (932) en un moviment càrmata, en el qual s’autodeterminà “profeta” (origen del seu motiu) i a causa del qual fou empresonat dos anys. Tornat a l’ortodòxia, es dedicà a la poesia panegírica, de primer a la cort hamdànida de Sayf al-Dawla (948-958) i, després, a les ikhxidita i buwàyhida.
Per la riquesa del seu llenguatge i l’originalitat de les seves cassides ha estat considerat el màxim exponent de la poesia clàssica àrab, la qual ha influït notablement fins al segle XIX.