Joaquim Nadal i Farreras

(Girona, Gironès, 31 de gener de 1948)

Joaquim Nadal i Farreras

© Fototeca.cat

Historiador i polític.

Es llicencià (1969) i es doctorà (1975) en història a la Universitat de Barcelona. Ensenyà a la Universitat de Liverpool (1970-72), al Col·legi Universitari de Girona (on fou director en funcions, 1978-79) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1972), on el 1987 obtingué la càtedra d’història contemporània. Des del 1992 és catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona.

Col·laborador de L’Avenç, ha publicat, entre altres obres: La introducción del catastro en Gerona. Contribución al estudio del régimen fiscal en Cataluña en tiempos de Felipe V (1971), La Revolución de 1868 en Gerona (1972), Dos segles d’obscuritat: els segles XVI i XVII (1979) i la tesi doctoral Comercio exterior y subdesarrollo. Las relaciones comerciales hispano-británicas 1772-1914 (1979). Ha dirigit, amb Ph. Wolff, una Història de Catalunya (1982).

Afiliat al Partit dels Socialistes de Catalunya des del 1980, fou membre de l’Executiva Nacional i primer secretari de la Federació de les Comarques Gironines des de l’octubre del 2008.

Elegit en consultes successives alcalde de Girona des del 1979 pel PSC-PSOE, en el període 1981-95 fou president de la Federació de Municipis de Catalunya. L’any 2002 renuncià a l’alcaldia, en la qual fou succeït per Anna Pagans.

Diputat al Parlament de Catalunya des del 1984, el 1995 fou el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat de Catalunya. President del grup socialista al Parlament de Catalunya del 1996 al 1999, i portaveu del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi (1999-2003), fou nomenat conseller de Política Territorial i Obres Públiques i portaveu del govern tripartit PSC-ERC-ICV sorgit de les eleccions del novembre del 2003, presidit per Pasqual Maragall

Arran de la remodelació de l’executiu duta a terme pel president de la Generalitat Pasqual Maragall i Mira, el maig del 2006 incorporà al seu càrrec el de conseller de Presidència. Després de la reedició de la coalició de govern PSC-ERC-ICV sorgida de les eleccions al Parlament de Catalunya al novembre, continuà en el càrrec de conseller de Política Territorial i Obres Públiques en el govern del president Josep Montilla.

Al llarg dels seus dos mandats (2003-10) hagué d’afrontar la crisi produïda per l’enfonsament del túnel del Carmel (2005), que fou inaugurat el juliol del 2010 amb la prolongació de la línia 5 del metro de Barcelona, i entre les realitzacions hom pot esmentar l’entrada en servei del TAV Barcelona-Madrid (febrer del 2008), la negociació amb RENFE per al traspàs dels serveis de rodalies (desembre del 2009) i dels trens regionals (novembre del 2010) a la Generalitat de Catalunya, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona amb la construcció d’una nova terminal (T1) inaugurada el juny del 2009, l’obertura del túnel de Bracons (abril del 2009) i l’aeroport de Lleida-Alguaire (gener del 2010).

Després de les eleccions a la Generalitat del novembre del 2010, fou designat pel seu partit cap de l’oposició del grup socialista al Parlament, en renunciar Josep Montilla a la seva acta de diputat. El setembre del 2012 cessà en aquestes funcions i fou substituït per Xavier Sabaté. Continuà com a diputat sense càrrec. El juliol del 2013 acordà amb l’Ajuntament de Girona encapçalar una plataforma favorable a la celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya. Cada cop més distant de les posicions oficials del partit respecte al moviment per la independència de Catalunya, l’abril del 2014 dimití de l’executiva del PSC de les comarques de Girona (d’on era president des del 2012), i el setembre del 2015 es donà de baixa del partit.

Com a coneixedor i antic alcalde de la ciutat de Girona, és autor de Municipi i ciutat. Girona com a exemple (1988), Girona. Mirant el present, pensant el futur (1991), Girona, ciutat viva i de color (1999), La catedral de Girona (2003), Emilio Grahit Papell. Memorias de un ex-alcalde gerundense (2003), Per a una història de Girona. Una bibliografia bàsica (2008), Moments de Girona (2009) i El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona (2010, amb Pia Bosch).

Sorgits de la seva experiència com a polític són: Dietari 2003. Apunts d’un any electoral (2006), Discursos i conferències 2003-2006 (2 vol., 2006), Quadern de viatges (2006), Escrit a l’aigua. L’escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern 2008-2010 (2010) i Testimoni de càrrec (2014).

De caràcter més literari, entre la crònica i l’autobiografia, és autor de la trilogia de perfils biogràfics relacionats d’alguna manera amb l’autor Vides amb nom (2005), Noves vides amb nom (2011) i Noms d’una vida (2021), de Segon llibre de família (2011) i Fent tentines per la vida (2013). El 2018 publicà Catalunya, mirall trencat, una visió crítica del moviment independentista català. Posteriorment ha publicat República i guerra civil a Girona. Estudis i documents (2018), Històries d’alcalde (1979-2002) (2019), Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil (2021) i L’exposició de París (1937). L’art medieval català a París durant la Guerra Civil Espanyola (2022).

El juliol del 2013 fou nomenat director del Patronat de la Fundació La Ciutat Invisible, entitat constituïda el mateix any per a impulsar la cultura a la ciutat combinant els recursos dels sectors públic i privat, i del novembre del mateix any fins al setembre del 2022 fou director de l’Institut de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), organisme creat el 2006 per la Generalitat i la Universitat de Girona.

El 10 d’octubre de 2022 fou nomenat conseller de Recerca i Universitats en substitució de Gemma Geis.

És germà del periodista i escriptor Rafael Nadal i del lingüista Josep Maria Nadal.