i Namíbia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Namíbia

Antic nom deÀfrica del Sud-oest, Denominació, durant la dominació alemanya, deÀfrica Sud-occidental Alemanya, Nom oficial deRepublic of Namibia (en)

Estat del sud-oest d’Àfrica, limitat amb l’oceà Atlàntic a l’W, amb Angola i Zàmbia al N, amb Botswana a l’E i amb la República de Sud-àfrica a l’E i el S; la capital és Windhoek.
Població: 
2.130.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
825.615 km2

La geografia física

Travessat pel tròpic, el país és situat quasi completament a la zona àrida. Entre uns 50 a 160 km cap a l’interior, una llarga cinglera cau paral·lelament a la plana litoral del Namib des de les terres altes de l’interior (inclinades suaument vers la depressió del Kalahari). De N a S, hom distingeix tres zones fisiogràfiques: la zona desèrtica del Namib, que comprèn un 15% de la superfície total del país, l’altiplà central i el marge occidental de la depressió del Kalahari. L’altiplà central és situat entre els 1.000 i els 2.000 m d’altitud, té grans planes ondulades i algunes regions muntanyoses (Moltkeblik 2.848 m). El N de l’altiplà és una plana al·luvial drenada per la xarxa endorreica de l’Okavango i per la conca també endorreica del llac sec d’Etosha Pan. Pel que fa a la hidrografia, la zona costanera no supera els 50 mm anuals, al NE les pluges superen els 400 mm , i al Caprivi Strip arriben als 600 mm. A causa de l’escassetat i la irregularitat de les precipitacions, a excepció del Kunene i de l’Orange, tots els rius són de règim intermitent. L’aigua del subsòl sorgeix rarament a la superfície i, per tal d’aprofitar-la, ha calgut sovint excavar pous de gran profunditat. La vegetació és escassa i uniforme, i el Namib n'és quasi exempt. El sector meridional de les terres altes interiors és cobert d’una esclarissada vegetació de sabana àrida. Els sòls són sovint productes de desagregació de les roques subjacents gairebé sense modificació.

La geografia econòmica

La gran zona desèrtica de Namíbia, que s’estén al llarg de la costa
© Corel Professional Photos
L’agricultura, a causa de les peculiaritats geogràfiques i climàtiques del país, és pràcticament inexistent (el 22,4% és desert absolut, i només el 0,8% del territori és conreat). L’únic conreu d’interès és el de cereals, especialment el de blat de moro, mill i blat, hortalisses i cotó. La ramaderia té un cens alt, especialment de bestiar oví i boví. L’exportació de pells de caracul és una de les més importants del món. També s’obtenen pells i cuirs dels altres ovins i bovins, llana de caracul, carn de boví i d’oví, i llet. La pesca, abundant a les aigües més o menys immediates al país, constitueix una activitat de primera magnitud. Namíbia havia estat els anys seixanta el primer país africà de pesca desembarcada, però l’emigració parcial dels bancs més rics en peix, les lleis restrictives i el trencament de les relacions pesqueres amb Sud-àfrica per part de molts estats l’han reduïda al lloc novè.L’activitat econòmica més important és la mineria, sobretot l’extracció de diamants (les mines de diamants són explotades per dues companyies sud-africanes, la principal de les quals, De Beer Consolidated Mines, és la primera empresa mundial en la producció de diamants preciosos); també destaca l’extracció d’urani (Namíbia n'és el cinquè productor capitalista), de plom, de zinc, de coure i de vanadi i d’altres minerals secundaris: estany, argent, carbó, sal, cadmi, liti, manganès i tungstè. La indústria gira en part al voltant de la pesca (indústria conservera) i de la ramaderia (elaboració de formatge i de mantega, carn). Hi ha una petita indústria metal·lúrgica (coure refinat i plom). Elaboració de cervesa. Hi ha una notable xarxa de carreteres; la de ferrocarrils té 2 340 km. El port més gran és el de Walbisbaai (situat en un enclavament de jurisdicció sud-africana), l’aeroport més important és el de Windhoek. La moneda de curs legal és el rand sud-africà.

La geografia humana

La població, predominantment rural (67,2% el 1991) presenta una densitat baixa (1,7% h/km2 el 1992), però és en ràpid creixement (31% entre 1990-95) a causa de l’alt índex de natalitat (41,6% en el mateix període). Ètnicament, el 1989 predominava la població bantú (ovambo 49,8%, kavango 9,3%, herero 7,5%), els blancs representaven el 6,4 % i la població originària khoisànida era molt minoritària. La unitat monetària és el dòlar de Namíbia. Plenament independent des del març del 1990, la constitució, promulgada al febrer del mateix any, estableix un sistema multipartidista i el sufragi universal. El poder legislatiu és exercit per l’assemblea nacional (72 membres). És en projecte una segona cambra que ha de representar els 13 consells regionals. Tant el president com la cambra són elegits cada cinc anys. Namíbia és membre de l’ONU, el Commonwealth i l’OUA.

La història

Habitat pels khoikhois i els sans, els pobles bantús (hereros, okavangos i ambos) no hi penetraren fins al segle XVIII. Els primers europeus que hi arribaren foren els portuguesos comandats per Bartolomeu Dias, i a mitjan segle XIX s’hi instal·laren missioners. Els anglesos ocuparen Walvis Bay (1878). El comerciant alemany Franz Adolf Lüperitz comprà terres a la costa S (1883), adquirides l’any següent per Alemanya, la qual hi establí un protectorat i atorgà els drets d’explotació a la Societat Colonial Alemanya, que lluità contra els khoikhois i s’endinsà a l’interior. Del 1893 al 1908 tingué lloc la revolta del hereros contra la dominació alemanya. En la repressió, les forces colonials menaren una guerra d’extermini en la qual moriren més de 100 000 africans. Durant la Primera Guerra Mundial la Unió Sud-africana ocupà el país (1915) i el 1920 s’obtingué de la Societat de Nacions el mandat sobre l’Àfrica del Sud-oest (nom de Namíbia fins el 1968). Hom sufocà noves rebel·lions dels africans. El 1945 Sud-àfrica exigí a l’ONU la plena incorporació de l’Àfrica del Sud-oest a la Unió, petició que li fou denegada. Tanmateix, sota la seva administració hom aplicà l'apartheid i projectà (1964) confinar la població africana en territoris especials (homelands), projecte que fou realitzat en part fins el 1975. La resistència armada a aquesta política fou duta a terme per la South West African People's Organization (SWAPO). El 1966 l’ONU retirà el mandat de Sud-àfrica sobre el territori i l’administrà directament, canviant-ne el nom per l’actual. Tanmateix, Sud-àfrica s’obstinà a romandre a Namíbia malgrat les pressions dels EUA, que temien l’expansió del comunisme a la zona. El 1977 Sud-àfrica redactà un projecte de constitució i l’any següent organitzà unes eleccions, guanyades per la conservadora Democratic Turnhalle Alliance (DTA). La SWAPO (que era reconeguda per l’ONU com a únic representant legítim del poble namibià) boicotejà la convocatòria i, assistida per forces cubanes, prosseguí els seus atacs. Establí les seves bases al S d’Angola, motiu pel qual Sud-àfrica atacà repetidament aquest país. Fracassat el projecte d’una administració provisional (1983), a causa sobretot de la retirada de tropes cubanes que donaven suport a la SWAPO, Sud-àfrica reprengué l’administració directa de Namíbia. El 1984, amb intervenció de la Multi-Party Conference (MPC), fou atorgada a Namíbia una sobirania limitada. Després de concertat un acord (1988) entre Angola, Sud-àfrica i Cuba sobre la retirada de tropes del territori, l’1 d’abril de 1989 —el primer dia de la ‘responsabilitat compartida’ per Sud-àfrica i l’ONU—, nombrosos guerrillers de la SWAPO, violant els acords de Nova York i davant la impotència dels cascos blaus de l’ONU, causaren una gran mortaldat entre els soldats sud-africans que sortien del país. Les eleccions lliures del novembre següent donaren la victòria, però no la majoria absoluta, a la SWAPO. Votada la constitució per l’Assemblea el 9 de febrer de 1990, el país —l’estat 160 de l’ONU— assolí el 21 de març la independència, sota la presidència de Sam Nujoma, i s’emancipà de la tutela que Sud-àfrica hi exercia de feia setanta-cinc. Per tal d’assegurar l’estabilitat, dins la política de reconciliació nacional sorgida d’un acord entre la SWAPO i la DTA (Aliança Democràtica de Turnhalle), el govern renuncià a l’exigència d’expropiació i distribució de terres per a la població negra. Namíbia topà amb greus problemes econòmics des del moment de la independència. La sequera del començament dels anys noranta obligà el govern a importar cereals, i la difícil situació minera forçà acomiadaments massius a les empreses públiques. Per tal de superar aquesta conjuntura es reforçaren els vincles de cooperació amb Sud-àfrica i es recorregué a ajudes de l’ONU. Tot i aquestes males perspectives econòmiques, en les eleccions del 1994 el president Sam Nujoma aconseguí mantenir-se en el poder, front als opositors DTA i el Front Democràtic Unit d’Oposició. La reforma de la constitució i la seva aprovació en referèndum el 19 de novembre de 1999 permeteren la candidatura i posterior reelecció del president Sam Nujoma al desembre del mateix any. Durant el tercer mandat de Nujoma, l’oposició no plantejà cap alternativa prou forta per a fer trontollar l’hegemonia de la SWAPO de Nujoma. Durant tot l’any 1999, i especialment al setembre, es reproduïren els enfrontaments entre les tropes de Namíbia i els independentistes de la franja de Caprivi, enclavament d’importància cabdal per al país, ja que posseeix l’únic accés al riu Zambezi. L’inicial suport a Laurent-Désiré Kabila en la guerra del Congo-Kinshasa donà pas a la suspensió oficial de l’ajut al febrer del 1999, davant la profunda crisi econòmica que patia el país, i que no permetia ajuts militars a tercers països. El president Samuel Nujoma, reiteradament lloat per promoure la conciliació entre la majoria negra i la minoria blanca, fou acusat en el seu darrer mandat d’autoritarisme per algunes mesures que adoptà, entre les quals la d’autonomenar-se cap del ministeri d’informació (2002), i de pressions sobre els mitjans de comunicació crítics amb el govern, però sobretot per la reforma agrària que pretenia redistribuir terres dels grangers blancs entre la majoria negra. La reforma es presentà oficialment com a voluntària, però, tot i que el govern declarà el 2003 il·legals les ocupacions de terres, els grangers denunciaren pressions per a la venda i expropiacions més o menys encobertes. En les eleccions generals del novembre del 2004 vencé el candidat a la presidència Hifikepunye Pohamba, anterior ministre de terres, reassentaments i rehabilitació, mentre que la SWAPO assolí tres quartes parts dels escons del Parlament. Malgrat que els primers anys del segle XXI en el conjunt d’Àfrica Namíbia ocupava una posició favorable pel que fa a nivells de renda, la profunda divisió entre una economia moderna i una altra de subsistència repercutí en les desigualtats socials. Així mateix, hom subratllà la necessitat de diversificar l’economia més enllà dels tradicionals sectors de la mineria i l’agricultura i de disminuir l’excessiva dependència de Sud-àfrica, país amb el qual Namíbia es troba vinculat formalment en diverses organitzacions regionals. Al maig del 2004 hom obrí un pont a través del Zambezi que connectava Namíbia i Zàmbia, una infraestructura llargament esperada per a impulsar el comerç entre ambdós països. A l’agost, Alemanya es disculpà per les desenes de milers d’assassinats de l’època colonial, però descartà compensar els descendents de les víctimes. El 2007 la visita del president xinès, Hu Jintao, tancà diversos acords de cooperació econòmica. Al març del 2009 greus inundacions afectaren el nord-est del país.

En les eleccions presidencials de novembre del 2009, Pohamba fou reelegit en el càrrec en obtenir el 76% dels vots. La investidura se celebrà el 21 de març de 2010, coincidint amb la celebració del 20è aniversari de la independència.

Llegir més...