i Nàpols | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nàpols

Nom italià deNapoli (it)
Nom italià deNapoli (it)
El castell de l’Ou (s XII), a Nàpols
© Fototeca.cat
Capital de la Campània, Itàlia, de la província homònima i de l’antic regne de Nàpols.
Població: 
959.574 h
[est. 2011]

Per la seva situació, a la riba nord-oriental de l’ampli golf homònim, a la plana que s’estén al peu del Vesuvi, ha estat sempre un centre molt important, entorn del qual s’ha desenvolupat la vida econòmica de la Campània i del Mezzogiorno. Sota la corona catalanoaragonesa (s. XV), la ciutat ja tenia uns 70.000 h, i a la fi del segle XVIII arribà a uns 450.000; deturat el creixement amb la unificació italiana, fins al començament del segle XX no començà a refer-se, gràcies a la potenciació del port i al desenvolupament industrial. La ciutat ocupa la plana i els turons immediats a la línia de costa (Vomero, Posillipo), zona on han estat instal·lats barris residencials i que foren urbanitzats en la gran expansió que sofrí la ciutat als segles XVII-XVIII. El creixement urbanístic ha donat lloc a la incorporació de diversos centres veïns, que s’han convertit en barris industrials o residencials de la metròpoli (Portici, Casoria, Pozzuoli, Resina). A més de centre portuari (cinquè d’Itàlia) i comercial, Nàpols ha esdevingut un gran nucli industrial on són representats els diversos sectors de la indústria: metal·lúrgica, de construcció de maquinària, de refinatge de petroli, química i tèxtil, a més de les tradicionals de l’alimentació i les blanqueries. És també un centre cultural destacat (universitat i altres escoles d’estudis superiors) i de comunicacions. És seu arquebisbal. Aeroport.

La història

Fundada pels grecs de Cumes (~600 aC) i conquerida pels samnites (s IV aC), l’any 328 aC Nàpols s’alià amb Roma —de la qual més tard depengué—, que la convertí en un centre artístic i d’esplai. Ocupada pels bizantins (536) i pels ostrogots (542), aquells la recuperaren (552) i l’administraren fins al s VII, que esdevingué independent. Passà al regne de Sicília (1139), a l’Imperi (1198) i, l’any 1266, als angevins. En perdre aquests Sicília (1282), esdevingué la capital de llur regne i es destacà econòmicament i artísticament. Continuà desenvolupant-se sota la corona catalanoaragonesa, que l’ocupà el 1442. Heretada per l’emperador Carles V (1516), passà als Habsburg castellans (1556), fins el 1701. Dominada per Felip V (1701-07), després fou presa per l’Imperi, i l’any 1734 per Carles de Borbó —Carles VII de Nàpols (1734-59)—. Aquest i el seu fill, Ferran IV (1759-1825), en reformaren l’administració i n'afavoriren la vida cultural. Ocupada per França (1799 i 1806), Napoleó en donà el regne al seu germà, Josep —Josep I (1806-08)—, succeït per Murat —Joaquim I (1808-15)—. Ambdós reis l’embelliren i la renovaren urbanísticament. El 1815 Ferran IV recuperà el tron; però el 1820 s’hi produí un alçament liberal, preludi d’un fort moviment que no acabà fins que el regne s’integrà al d’Itàlia (1860). El nou reialme fou proclamat a Nàpols pel primer parlament italià, el 1861.

El patrimoni cultural

L’arc triomfal d’entrada del Castell Nou
Dr.Conati
La ciutat té algunes restes gregues i romanes. L’església de Santa Restituta (s. IV) conserva mosaics dels segles V i VI. Del segle XII és el castell fortalesa de l’Ou. El Castell Nou (segles XIII-XIV) fou reformat per Alfons el Magnànim, el qual hi afegí l’arc del Triomf, obra de Laurana, i el saló, obra del mallorquí G.Sagrera, que decorà el català Pere Joan. Gòtiques són la catedral, que té elements renaixentistes, l’església de Santa Maria de Donnaregina, amb frescs de P. Cavallini, i la de Santa Clara, que també conserva frescs del segle XIV. Del XV és la Porta Capuana. La cartoixa de San Martino, bé que del segle XIV, fou ampliada als segles XVI i XVII. Entre els nombrosos museus, es destaca el Museo Archeologico Nazionale, amb importants peces d’escultura clàssica antiga, i el Museo e Gallerie Nazionali di Capodimonte, magnífica col·lecció del renaixement i el barroc italians. La tradició musical de Nàpols es palesà en els quatre conservatoris que tingué la ciutat al segle XVIII, i en el Teatro San Carlo, fundat el 1737 (refet diverses vegades als segles XIX i XX), principal plataforma de l’escola napolitana de música.

Col·laboració: 
TMT
Llegir més...