Lluità a la primera guerra araboisraelina (1948-49). Membre preeminent del grup d’"oficials lliures” que destronà el rei Faruk (1952), cedí, però, inicialment, la presidència de la nova república al general Naguib. Dos anys més tard el substituí i el confinà a l’interior del país.
Amo incontestable del govern egipci, inicià una moderada reforma agrària, declarà la llibertat religiosa i portà a terme la nacionalització del canal de Suez (1956), tot propugnant un socialisme estretament lligat amb l’URSS, de la qual rebé ajuda econòmica, material bèl·lic i assessorament tècnic de tota mena. Constituïda la unió amb Síria, ocupà la presidència de la República Àrab Unida (1958-63). Intervingué també en la guerra civil que esclatà al Iemen, on lluità al costat del bàndol republicà (1965-67).
L’èxit de la seva hàbil tasca diplomàtica —conferència de Bandung (1955), conferència de Casablanca i organització de la conferència de l’OUA al Caire (1961)— el convertí en líder indiscutible del panarabisme. La fama adquirida amb això, i també per la seva gestió a favor dels nacionalismes del Tercer Món, es mantingué malgrat els fracassos soferts contra Israel: després d’anunciar la seva dimissió, arran del desastre de la guerra dels Sis Dies (1967), li fou demanat de retirar-la.