i Nauru | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nauru

Nom oficial deNaoero (na)
Nom oficial deNaoero (na)
Vista aèria de la illa de Nauru

Estat insular de l’oceà Pacífic, uns 40 km al S de l’equador i 300 km a l’W de Kiribati; no hi ha cap capital oficial, però la ciutat seu del govern és Yaren (747 h [est. 2011]).
Població: 
9.900 h
[est. 2012]
Extensió: 
21 km2

La geografia

L’illa, amb un perímetre de 19,5 km, és d’origen coral·lí i presenta una fèrtil faixa costanera on viu la població. El clima és tropical, amb una estació monsònica de novembre a febrer. La mitjana anual de pluja és de 455 mm.

El sector primari es redueix a l’explotació dels cocoters i la cria de porcins. A l’interior hi ha grans dipòsits de fosfats de primera qualitat originats per capes de guano que ocupen els quatre cinquens de l’illa. Hi treballa el 57% de la població activa i són exportats a Austràlia, Nova Zelanda, el Japó i Corea del Sud. L’exhauriment d’aquests dipòsits és previst per al 1995. Per tal de sobreviure, Nauru ha començat d’invertir a l’estranger (Austràlia, Nova Zelanda, EUA) i projecta d’esdevenir escala indispensable de la navegació marítima i aèria del Pacífic i lloc de cita per a grans convencions i negocis internacionals. La moneda és el dòlar australià, i el nivell de vida, elevat.

La població és composta de nauruans (57%), d’origen austronesi, de polinesis d’altres illes (26%), xinesos (9%) i blancs (8%). El nauruà és l’idioma oficial, però l’anglès hi és àmpliament estès. La majoria de nauruans són cristians: el 58% protestants i el 24% catòlics. Nauru és membre especial del Commonwealth.

La història

Descoberta pel capità Fearn el 1798, l’illa fou annexada el 1888 per Alemanya i ocupada per les forces australianes el 1914. L’any 1920 es convertí en fideïcomissari de la Societat de Nacions, sota l’administració d’Austràlia, la Gran Bretanya i Nova Zelanda. Ocupada pels japonesos en 1942-45, passà a tutela de l’ONU el 1947, que delegà l’administració a Austràlia. El 1966 aconseguí un règim d’autonomia, i el 31 de gener de 1968 es convertí en república independent dins l’àmbit del Commonwealth. Des del 1978 fins al 1983 Hammer DeRoburt fou reelegit president consecutivament. Al setembre del 1986 el govern fou derrotat en una moció parlamentària. DeRoburt hagué de dimitir i fou substituït en la presidència per Kennan Adeaga, el qual fou derrotat posteriorment en una nova moció. Al desembre del 1986 l’equilibri entre les dues tendències polítiques es féu palès en les eleccions generals: Adeang fou elegit president del parlament per la diferència d’un vot respecte a DeRoburt, però fou substituït per aquest després d’una moció de censura. Això no obstant, la inestabilitat política produïda per la manca de majories provocà una crisi; DeRoburt dissolgué el parlament i convocà noves eleccions al gener del 1987, en les quals vencé clarament Adeang. Aquest fundà el Democratic Party of Nauru pel febrer del 1987. Al febrer del 1988, els governs de la Gran Bretanya, Austràlia i Nova Zelanda declaraven oficialment expirades les activitats de la companyia British Phosphate Commissioners, que del 1919 al 1967 explotà els fosfats de l’illa. Tanmateix, a causa de la negativa d’Austràlia de contribuir a la rehabilitació de les zones perjudicades per les explotacions, Nauru sol·licità al tribunal de l’Haia una indemnització. A l’agost del 1989 Adeang fou objecte d’una moció de censura que donà la presidència a Kenas Aroi, l’exministre de finances. Les eleccions del desembre, però, confiaren el càrrec a Bernard Dowiyogo. Reelegit per al càrrec al novembre del 1992, el mandat de Dowiyogo estigué marcat per la controvèrsia amb Austràlia davant el Tribunal Internacional de Justícia amb relació a les compensacions pels perjudicis ocasionats per les explotacions mineres de fosfats. Finalment, a l’agost del 1993 Austràlia acceptà indemnitzar Nauru amb 73 milions de dòlars dels EUA, als quals també contribuïren Nova Zelanda i el Regne Unit, antics administradors de l’illa.

Després de les eleccions legislatives del novembre del 1995, Lagumot Harris fou escollit nou president. La caiguda dels preus dels fosfats, el manteniment d’una línia aèria internacional i una política d’inversions que no donà els resultats esperats comportaren problemes a l’economia del país al final de la dècada. En aquest sentit, la inestabilitat dels governs portà a quatre canvis governamentals entre el 1997 i el 2000. El 1999 entrà a formar part de les Nacions Unides en un context de creixents acusacions per part dels Estats Units per presumptes blanqueigs de diners efectuats pel seu sistema bancari. En les eleccions de l’abril del 2000 Bernard Dowiyogo assolí de nou la presidència. El 2001 Nauru signà amb Austràlia un acord per a l’acollida de refugiats en canvi d’ajuda financera, que portà a una disputa entre ambdós països l’any següent quan Nauru acusà Austràlia d’haver trencat el compromís pel quals els refugiats romandrien temporalment a l’illa. Al març del 2003, poc després d’un acord amb els EUA pel qual Nauru es comprometia a reformar el sistema bancari per tal d’impedir el blanqueig de diners, Dowiyogo morí. Ludwig Scotty fou elegit a la presidència, al maig, però, dimití arran d’una moció de confiança, fou substituït a l’agost per Rene Harris. A l’abril del 2004 tingué lloc una crisi financera sense precedents quan Nauru no retornà els crèdits d’ajut, i al juny Austràlia envià delegats per a fer-se càrrec de les finances de l’illa. Durant aquest temps, Harris dimití després d’una moció de confiança i Scotty fou elegit president (juny). Al setembre dissolgué el parlament arran del bloqueig de l’aprovació del pressupost i a l’octubre, després de les eleccions generals, fou reelegit a la presidència. Les eleccions legislatives celebrades l’any 2007 suposaren la reelecció del president Ludwig Scotty, en el poder des del 2004. Scotty, però, patí una moció de confiança que no superà, i al mes d’abril del 2008 se celebraren noves eleccions, que posaren Marcus Stephens al capdavant del país. El nou govern posà de manifest la voluntat de reflotar l’economia del país. 

L’any 2011 una nova moció de censura obligà Ludwig Scotty a dimitir i el govern passà a les mans de Sprent Dabwido, que creà un govern amb cinc membres de l’oposició a fi de cercar el màxim suport a les reformes constitucionals. Tanmateix, una nova crisi política el 2013 obligà a convocar noves eleccions, que portaren a la presidència a Baronb Waqa.

Data de revisió: 
2014-03-24
Llegir més...