i regne de Navarra | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

regne de Navarra

Els reis de Navarra
©
història hist
Estat medieval situat a l’extrem occidental dels Pirineus.

Els antecedents del regne es troben en l’antiguitat, quan el país era habitat per vascons, que fruïen d’una igualtat econòmica i social originàriament comunitària, i això els feia contraris a la romanització, és a dir, al predomini de la gran propietat i de l’esclavatge. La defensa del seu mode de vida portà els vascons a lluitar contra els romans, els quals no aconseguiren mai de sotmetre totalment i d’una manera definitiva la terra navarresa, de la qual sorgí en part la base social del moviment bagauda . La insubmissió dels vascons de Navarra continuà enfront dels visigots i de llurs sobirans —Euric, Leovigild, Recared, Suíntila, Recesvint i Vamba—, que maldaren vanament per sotmetre'ls (s. V-VII) i hagueren d’acontentar-se mantenint guarnicions a la Baixa Navarra, com havien fet els romans. En un cert sentit és aquesta resistència al domini estranger, en defensa de la pròpia organització social, allò que explica el naixement del regne de Navarra, fruit de la lluita dels vascons contra uns nous invasors, els sarraïns, els quals ocuparen la Baixa Navarra i les ciutats i les valls de la resta del país (Pamplona, ~716-719), però els vascons de les muntanyes continuaren independents, independència que hagueren de preservar també dels francs carolingis. Així, quan Carlemany portà fins a Saragossa els seus exèrcits, en un intent frustrat de crear una marca defensiva per al seu regne, hagué de destruir les muralles de Pamplona, ciutat que devia considerar enemiga, i sofrir una autèntica derrota en el congost de Roncesvalls (778) a mans de wascones , que tant poden ésser vascons com gascons. Els capitosts d’aquelles tribus vascones de la muntanya navarresa trobaren aviat uns aliats en la família muladí dels Banū Qasī, que controlava la vall de l’Ebre i estava interessada a menar una vida independent de l’emir cordovès. Probablement, a la fi del s. VIII i al començament del s. IX, el perill dels francs al nord (expedició de Lluís el Piadós a Pamplona el 812), dels sarraïns al sud i del nou regne astur a l’oest obligà els vascons navarresos, tradicionalment dividits en unitats tribals, a agrupar-se i a reconèixer l’autoritat d’un sol capitost que els dirigís en la guerra. Fruit d’aquesta elecció i de la col·laboració dels Banū Qasī fou l’entronització a Pamplona d' Ènnec I de Pamplona , dit Aritza (mort el 852); la dinastia ènnega emparentà amb els Banū Qasī i amb els primers comtes d’Aragó mitjançant enllaços matrimonials que pretenien d’enfortir la independència navarresa enfront de francs i cordovesos. Precisament degueren ésser Ènnec de Pamplona i el Banū Qasī Mūsà ibn Mūsà ibn Fortun els qui patrocinaren al comtat aragonès (~820) un cop d’estat indigenista i antifranc: destitució d’Asnar I d’Aragó (~809-820) i entronització de Garcia I d’Aragó (~820-844), gendre d’Ènnec de Pamplona. Probablement la resposta a aquesta ingerència fou l’expedició franca dels comtes Asnar I d’Aragó i Ebles (824), que foren fets presoners pels vascons. L’actitud independentista mantinguda per Garcia I de Pamplona (~852-870), successor d’Ènnec de Pamplona, li valgué també l’hostilitat dels sarraïns, que feren diverses incursions per terres navarreses (842, 843, 859, 860) i s’endugueren presoner a Còrdova el seu fill, el futur Fortuny I de Pamplona (860), darrer sobirà de la dinastia ènnega. A la fi del s. IX la cristianització del país i l’allunyament del perill carolingi foren la causa que es trenqués l’antiga aliança amb els Banū Qasī, fet que ocasionà canvis polítics importants: els Banū Qasī se sotmeteren a Còrdova i la influència asturlleonesa s’estengué sobre el regne de Pamplona, on una família senyorial amb propietats a Sangüesa i emparentada amb els Ènnega, la dinastia Ximena, acabà desplaçant aquests del poder (905). El primer sobirà de la nova dinastia, Sanç I de Pamplona (905-925), amb l’ajuda dels lleonesos, prengué als Banū Qasī Calahorra, Arnedo (918), Nájera i Viguera (923), mentre que en el pla diplomàtic teixí una xarxa d’aliances matrimonials en casar les seves filles amb els reis de Lleó i els comtes de Castella, Àlaba i Pallars. Malgrat les respostes del califa ‘Abd al-Raḥmān III als progressos territorials dels vascons navarresos —derrota de Valdejunqueras, 920; campanya de Pamplona, 924—, Sanç I mantingué la integritat territorial d’un regne que el seu fill i successor, Garcia III de Pamplona (925-970), engrandí, en casar-se amb Andregot, comtessa propietària d’Aragó, i en ocupar les terres de San Millán i Cirueña, bé que perdé Calahorra (963). La dinastia aprofità aleshores els problemes successoris del regne lleonès i el particularisme castellà per a imposar una certa supremacia i intervenir en els afers interns de Lleó i Castella. Durant el darrer terç del s. X —regnats de Sanç II de Pamplona (970-994) i Garcia IV de Pamplona (994-1000)—, en l’aspecte repoblador, es fundaren els monestirs de San Andrés de Cirueña i San Millán de la Cogolla i, en política exterior, els sobirans procuraren de mantenir bones relacions amb el califat, però hagueren de sofrir les escomeses d’Almansor: campanyes del 999, del 1000 i del 1002. En el primer terç del s. XI, coincidint amb la desintegració del califat, el regne de Navarra imposà la seva hegemonia a la península Ibèrica sota la direcció de Sanç III de Pamplona , dit el Gran (1000-35), que començà ampliant els seus dominis en incorporar Sobrarb i les terres de parla èuscara de Guipúscoa, Biscaia i la Rioja alabesa; seguí després la regió d’Oca, la serra de la Cogolla i la vall del riu Garray al SW, mentre que pel NE s’annexà Ribagorça (~1025). Assenyala el moment de plenitud la incorporació del comtat de Castella (1029) i d’una gran part del regne de Lleó: Zamora, Astorga i Lleó (1032-33). En reconeixement de la seva superioritat li juraren vassallatge els comtes Sanç V de Gascunya i Berenguer Ramon I de Barcelona, i els notaris dels regnes cristians peninsulars el titularen emperador. Les relacions de Sanç III amb els estats europeus occidentals facilitaren la introducció a Lleó, Castella i Navarra del lèxic i les institucions típicament feudals i hi possibilitaren l’arribada de monjos cluniacencs, a la influència dels quals es degué la supressió del ritu mossàrab i l’adopció de la litúrgia romana. Sanç el Gran facilità també el pas pels seus regnes de pelegrins europeus que anaven a Sant Jaume de Galícia. Nasqué així el camí de Sant Jaume, que aviat es convertí en ruta comercial i via d’intercanvi entre l’economia europea i la hispanomusulmana. Hom reparà camins i ponts de l’itinerari, garantí la seguretat dels pelegrins i mercaders de la ruta, protegí les albergueries catedralícies (Pamplona, 1087) i facilità la fundació i repoblació de ciutats (Estella, 1090), així com la creació d’albergueries i hospitals (Roncesvalls). Les comarques situades entre Pamplona i Nájera, mancades d’una població que allotgés els pelegrins, reberen un contingent important de repobladors francs o estrangers. Estella fou una ciutat exclusivament franca, a Puente la Reina s’establiren nombrosos francs, i a Pamplona (fi del s. XI) s’instal·laren en barris privatius colònies de població estrangera que arribaren a superar (s. XII) els habitants del barri antic, dit navarreria . Per estimular la immigració i l’activitat mercantil, la monarquia atorgà privilegis als francs immigrats, fet que suscità la protesta dels naturals, dedicats predominantment a l’agricultura i a la ramaderia. Les disposicions testamentàries de Sanç el Gran (1035) assenyalaren la fi de l’expansió navarresa i l’inici de la decadència política del regne. D’acord amb el dret públic navarrès, el rei no dividí el regnum o nucli originari de Navarra, ans al contrari, l’eixamplà amb les terres de Biscaia, Guipúscoa, la Rioja, la Bureba, els Montes de Oca i, en general, amb una part de les actuals províncies de Santander, Burgos i Logronyo. Aquest nucli central passà al seu primogènit, Garcia V de Pamplona (1035-54), que probablement havia d’exercir la supremacia sobre els seus germans, Ferran, Ramir i Gonçal, als quals deixà Castella, Aragó i Sobrarb-Ribagorça, respectivament. Al seu torn, la terra lleonesa (Lleó, Zamora, Astorga) tornà al seu sobirà Beremund III (1028-37). Entre els hereus de Sanç III aviat esclataren les dissidències: Ramir aprofità la mort de Gonçal per a incorporar a Aragó les terres de Sobrarb-Ribagorça, i tant aquest com el seu germà, Ferran I de Castella —i de Lleó des del 1037—, feren la guerra a Garcia V de Pamplona per restar-li possessions, fins que el castellà li donà mort en la batalla d’Atapuerca (1054). El conflicte amb Castella continuà durant el regnat de Sanç IV de Pamplona (1054-76) i Navarra hi perdé d’una manera progressiva el NW de la Bureba (1054), la resta de la Bureba, els Montes de Oca i Pancorbo (~1068). Decisiu per al destí de Navarra fou el fratricidi de Peñalén —mort de Sanç IV de Pamplona a mans del seu germà Ramon el 1076—, car provocà el desmembrament del regne en possibilitar un acord entre castellans i aragonesos per repartir-se'l i ocupar-lo: Alfons VI de Castella s’emparà de les terres riojanes del sud de l’Ebre, més Àlaba, Biscaia i una part de Guipúscoa, mentre que Sanç III d’Aragó s’incorporà la Navarra del nord de l’Ebre i esdevingué Sanç V de Pamplona. Des d’aleshores fins al 1134 el nucli fonamental del regne navarrès restà unit a Aragó, i els seus sobirans foren els aragonesos: l’esmentat Sanç III d’Aragó (1076-94), Pere I d’Aragó (1094-1104) i Alfons I d’Aragó, dit el Bataller (1104-34). L’imperi que havia creat Sanç estigué a punt d’ésser reconstruït pel matrimoni d’Alfons el Bataller amb UrracaI de Castella, però aquesta unió personal i política aviat es desféu per l’actitud contrària al sobirà navarresoaragonlítica aviat es desféu per l’actitud contrària al sobirà navarresoaragonès adoptada per la noblesa i el clergat castellanolleonès. En el terreny de la reconquesta navarresa durant aquest període foren ocupades Arguedas (1084) i Tudela (1119). El testament d’Alfons I (1134), que deixà el regne als ordes militars, generà una crisi política i la separació definitiva de Navarra i Aragó: els aragonesos elegiren rei Ramir II d’Aragó, i els navarresos el senyor de Tudela, Garcia VI de Pamplona, que era rebesnét de Sanç III el Gran. Mentrestant, Alfons VII de Castella aprofità l’ocasió per a ocupar Nájera i la Rioja i avançar sobre Saragossa. Les reduïdes dimensions del nou regne de Navarra —gairebé coincidents amb l’actual província— condicionaren la seva política futura, orientada a preservar la seva independència enfront de Castella i Aragó. Ja Garcia VI de Pamplona (1134-50) hagué d’aliar-se, de primer amb Ramir II d’Aragó (pacte de Vadoluengo, 1134) i després amb Portugal, per defensar-se dels castellans, però no pogué evitar que Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV de Barcelona signessin en contra d’ell el tractat de Carrió (1140), a conseqüència del qual navarresos i aragonesos menaren una lluita de fronteres (1142-47). També Sanç VI de Navarra (1150-94) fou objecte de les pressions diplomàtiques i militars dels seus veïns: el 1151 Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Castella es posaren novament d’acord per repartir-se el regne navarrès (tractat de Tudellén, ratificat el 1156); el 1162 foren Alfons I de Catalunya i Ferran II de Lleó els qui s’aliaren contra Navarra (tractat d’Agreda), i el 1170, el 1179 i el 1186 establiren uns pactes semblants Alfons I de Catalunya i Alfons VIII de Castella (tractats de Sahagún, Cazola i entrevista d’Agreda). Les lluites en les fronteres amb Aragó i Castella sovintejaren (1158, 1173, 1174, 1180), però els beneficiats foren els castellans, que ocuparen Logronyo i altres places de la Rioja (1180) que el navarrès havia incorporat durant la minoritat d’Alfons VIII de Castella. A la fi, Alfons I de Catalunya varià de tàctica, s’aproximà a Sanç VI de Navarra (pacte de Daroca, 1190) i s’alià amb Lleó, Portugal i Navarra per tal d’aïllar Castella (tractat d’Osca, 1191). Però el darrer sobirà de la dinastia Ximena, Sanç VII de Navarra (1194-1234), fou sotmès a un setge semblant al dels seus predecessors: a Calataiud (1198), Alfons VIII de Castella i Pere I de Catalunya decidiren d’iniciar una nova ofensiva contra Navarra, en el curs de la qual aquest regne perdé les terres alabeses i guipuscoanes que li restaven, en profit de Castella (1200). Les paus de Guadalajara (1207) amb Castella i de Mallén (1209) amb Catalunya-Aragó permeteren la supervivència del regne i l’acció conjunta de navarresos, castellans i catalanoaragonesos en la lluita contra els almohades (batalla de Las Navas de Tolosa, 1212). La continuada actitud cobejosa de Castella inclinà després Sanç VII de Navarra, ja vell i sense descendència legítima, a signar amb Jaume I de Catalunya-Aragó (Tudela, 1230) una aliança defensiva i un mutu afillament, que no reeixiren, car, quan desaparegué l’amenaça castellana, els navarresos escolliren de mantenir la independència i elegiren, com a successor de Sanç, el nebot d’aquest, Teobald de Xampanya. La dinastia de Xampanya governà el regne del 1234 al 1284, període durant el qual l’absentisme dels monarques afavorí nous atacs castellans (1252-84) i el naixement entre la noblesa i la burgesia del país de tendències filocastellanes i filoaragoneses. Les divisions i el temor a perdre la independència degeneraren en guerra civil quan la promesa d’esposalles de la reina Joana I de Navarra (1274-1304) amb l’hereu de la corona francesa, el futur Felip IV de França (Felip I de Navarra), allunyà Navarra de l’òrbita peninsular: en ajuda dels seus partidaris, tropes franceses hagueren d’assaltar i arrasar el barri de la navarreria a Pamplona el 1276. Convertit en un apèndix de França, el regne navarrès serví la política exterior francesa com un instrument en contra de la corona catalanoaragonesa i, així, el 1283 es produí una incursió franconavarresa a Aragó, seguida el 1284 d’una de Pere II de Catalunya per l’horta de Tudela com a represàlia. Els Capets directes de França regnaren sobre Navarra des del 1284 fins a llur extinció, el 1328, i en produir-se aquesta el problema successori plantejat es resolgué a França a favor dels Valois, i a Navarra dels Évreux. Amb la nova dinastia, Navarra recuperà la independència nacional, però els Évreux eren abans de tot prínceps francesos, i com a tals involucraren el regne navarrès en els conflictes que agitaren França durant la guerra dels Cent Anys. Carles II de Navarra (1349-87) estigué més interessat en la política europea que en la del seu propi regne; a la Península féu costat a Pere I de Castella en la lluita contra Enric de Trastàmara i ocupà un quant temps Logronyo, Vitòria, Santa Cruz de Campezo i Salvatierra d’Àlaba, però la victòria del Trastàmara (Enric II de Castella) significà la pèrdua d’aquestes posicions i del prestigi polític del sobirà navarrès (tractat de Briones, 1379); en l’anomenada guerra dels Dos Peres (1356-69) adoptà una actitud ambigua ajudant de primer Pere I de Castella i després, des del 1363, Pere III de Catalunya. El seu fill, Carles III de Navarra (1387-1425), heretà un regne esgotat i unes finances exhaurides, però els darrers anys del regnat l’economia del regne experimentà una certa represa, conseqüència, entre altres factors, de les reformes financeres empreses pel sobirà i de la disminució de les despeses públiques improductives.

L'etapa final del regne de Navarra (s. XV)

Del matrimoni de la seva filla Blanca de Navarra amb l’infant Joan, germà d’Alfons IV de Catalunya-Aragó i futur rei, nasqué (1421) l’infant Carles, príncep de Viana ( Carles d’Aragó ), títol creat el 1423 pel seu avi, Carles III de Navarra, que, d’acord amb les constitucions matrimonials, tenia la custòdia de l’infant. Tot seguit, les corts d’Olite el juraren com a successor de la seva mare. La resta del regnat de Carles III s’escolà pacíficament; els conflictes interns dels pamplonesos acabaren amb la unificació de llurs barris (1423). El rei creà el comtat de Lerín per a la seva filla bastarda Joana, casada amb Luis de Beaumont, que fou creat conestable de Navarra, i fou cap del bàndol dels beaumontesos o muntanyencs (de parla basca), mentre que Pierres de Peralta ho fou dels agramontesos o homes de la plana (pagesos o vilatans de llengua romànica). La bandositat fou reforçada per les circumstàncies socials i econòmiques. En morir Carles III (1425), li succeí Blanca, amb Joan com a rei consort. En morir la reina (1441), deixà hereu el seu fill Carles i, si aquest mancava, successivament les seves filles Blanca i Elionor, però amb el desig exprés que el nou rei no assumís el poder sense el beneplàcit de Joan, que estava ocupat amb els afers interiors de Castella i que contragué nou matrimoni amb Joana Enríquez, filla de l’almirall de Castella (1443). Arran de la derrota d’Olmedo (1445), Joan dirigí més la seva atenció als afers navarresos, que governava mentrestant el príncep, assessorat per Juan de Beaumont, el seu mentor. Morta Agnès de Clèves, promesa del príncep, Joan intentà de casar-lo amb la filla del comte d’Haro. Joan s’establí a Olite (1450) i afavorí el bàndol dels agramontesos, fet que agreujà les relacions entre pare i fill, puix que aquest feia costat al bàndol rival i s’alçà amb ells contra el seu pare (1451). La intervenció castellana no produí l’efecte que Joan esperava i aquest envià la seva muller Joana per tal que governés conjuntament amb Carles, però això només agreujà el conflicte i les forces del príncep amenaçaren d’apoderar-se de la reina. Auxiliada aquesta per Joan, Carles fou obligat a alçar el setge i fou fet presoner a Aibar. La pressió aragonesa imposà una efímera reconciliació (concòrdia de Saragossa, del 1453), però aviat Joan, la política castellana del qual sofrí nous revessos, trencà novament les relacions amb el seu fill i el desposseí de l’herència juntament amb la seva germana Blanca, i declarà hereva l’altra filla, Elionor, i el seu marit Gastó de Foix. Atacat alhora per foixencs i agramontesos, Carles passà a França, i d’allí a Nàpols, on fou ben acollit per Alfons IV, però la mort d’aquest (1458) i l’ascensió de Joan al tron de Catalunya-Aragó complicaren la situació, mentre continuava la guerra civil a Navarra, la successió al tron de la qual restava ara vinculada a la dels altres estats de Joan II. L’empresonament del príncep de Viana a Lleida (1460) produí un enfrontament amb Catalunya i un alçament dels beaumontesos a Navarra, que forçà el rei a acceptar l’alliberament del príncep (concòrdia de Vilafranca, 21 de juny de 1461), però Carles morí poc temps després a Barcelona (setembre). Durant la guerra de Catalunya contra Joan II, que esclatà poc després, Navarra estigué ocupada, en gran part, pels foixencs, i Joan II havia hagut de cedir a Enric IV de Castella la merindad d’Estella (1464). Poc després, es convingueren treves entre Joan II i els foixencs, d’una banda, i els beaumontesos, de l’altra. Elionor, muller del comte de Foix, exercia de governadora de Navarra, però volgué apoderar-se del regne en vida del seu pare, i el seu marit posà setge a Tudela i a Tafalla. L’intent acabà amb la concòrdia d’Olite, per la qual els comtes de Foix reconeixien Joan com a rei de Navarra, amb Elionor com a hereva, mentre la germana d’aquesta, Blanca, empresonada al castell d’Ortès, fou eliminada per emmetzinament. En morir Joan (gener del 1479), Elionor esdevingué reina, però morí aquell mateix any. El tron passà aleshores al seu nét, Francesc Febus, de dotze anys, sota la tutela de Margarida de Valois, la seva mare i germana de Lluís XI de França. Això augmentà encara la influència francesa a Navarra, afavorida pels agramontesos, mentre que els beaumontesos, dirigits per Luis de Beaumont (casat amb una germana bastarda de Ferran II de Catalunya-Aragó), defensaven els interessos de Castella. Mort el jove rei (que hom havia projectat d’unir amb Joana, filla dels Reis Catòlics), el tron passà a la seva germana Caterina, que Margarida de Valois, inclinada a una unió profrancesa, maridà amb Joan d’Albret, els estats del qual, als Pirineus, limitaven amb Navarra. El regne, però, derivà cap a la influència dels Reis Catòlics, que ajudaren Joan d’Albret amb mil homes d’armes comandats per Joan Gralla. El 1492, per la convenció de Granada, els Reis Catòlics esdevingueren protectors d’aquells i n'asseguraren la neutralitat en relació amb França. Els reis navarresos pogueren aleshores ésser coronats a Pamplona i instal·lar-s’hi. Carles VIII de França proposà a Ferran II la partició de Navarra, però aquest no hi accedí. En pujar al tron Lluís XII de França, els reis navarresos miraren d’evadir-se de la tutela castellana i s’hi acordaren, però, quan Navarra i França estaven a punt de signar el tractat de Blois, Ferran II de Catalunya-Aragó féu falsificar-ne el text i l’esgrimí per a justificar un atac al regne pirinenc; alhora, falsificà també una butlla papal. Un poderós exèrcit manat pel duc d’Alba, amb la col·laboració dels beaumontesos, ocupà ràpidament (juliol-setembre del 1492) la major part del país, mentre els aragonesos assetjaven Tudela i els anglesos amenaçaven la Guiena i immobilitzaven així l’ajut francès. Momentàniament Navarra fou incorporada al regne catalanoaragonès, d’acord amb els precedents històrics i jurídics, però pel juny del 1515 les corts castellanes de Burgos l’annexaren a la corona de Castella, en forma d’unió personal en la figura del monarca, amb manteniment de les institucions anteriors, organitzades en virregnat, segons la tradició catalanoaragonesa. El primer virrei fou Diego Fernández de Córdoba. Els reis navarresos conservaren la Baixa Navarra, al nord dels Pirineus. En morir Joan d’Albret (1516) i Caterina (1517), heretà el tron llur fill Enric II, que intentà de reivindicar el regne del sud, però no ho assolí i fou derrotat a Noain (1521). La Baixa Navarra continuà essent governada pels descendents dels Albret. En esdevenir Enric III rei de França (1589) ( Enric IV de França ) la Baixa Navarra restà incorporada al regne francès.

Col·laboració: 
JMSal
Llegir més...