Situació i presentació
El terme municipal de Navata, al sector sud-occidental de l’Alt Empordà, té actualment una extensió total de 18,51 km2. Comprenia el cap de municipi i el poble agregat de Canelles fins el 1969, any en què li fou annexat el veí municipi de Taravaus, de 4,7 km2. El terme de Taravaus, que s’estén per la vall mitjana del Manol, s’annexà a Vilanant l’any 2001. Més de la meitat de la seva població és disseminada, i l’agrupada se centrà fins el 2001 al petit nucli de Taravaus; els masos esparsos formen els petits veïnats de Corts i del Mas Safont.
El municipi de Navata s’estén per les minses serres que limiten la plana empordanesa pel NW i precedeixen les Garrotxes d’Empordà, entre el Manol (afluent de la Muga i en part frontera septentrional) i el Fluvià (en part límit meridional). És drenat també per la riera d’Àlguema, tributària del Manol, que travessa el terme de ponent a llevant, i altres petits torrents.
Els municipis altempordanesos que limiten amb Navata són Cabanelles (W i S), Lledó (NW), Cistella i Vilanant (N), Avinyonet de Puigventós (NE), Ordis (E) i Pontós (SE). A migdia també limita amb els termes de Vilademuls i Crespià, del Pla de l.
La carretera N-260 de Figueres a Olot per Besalú, en direcció E-W, que passa per la vila de Navata, és la principal via de comunicació. Des de Navata surt un ramal que va a Lledó. Taravaus es comunica per mitjà d’un curt branc amb la mateixa carretera N-260. A Canelles, al S del terme, arriba una carretera que enllaça amb la N-II de Barcelona a la Jonquera, i un camí l’uneix amb el cap de municipi.
La població i l’economia
La població del terme de Navata (navatencs) és en bona part disseminada. El procés d’evolució de Navata, dins la tendència de la comarca, tingué un gran augment als segles XVIII i XIX (de 394 h el 1718 a 898 h el 1860), però la davallada posterior fou considerable, fins el 1979, que, incloent-hi el terme de Taravaus, tenia 601 h. Posteriorment es recuperà: el 1991 es registraven 661 h. El 2001 el terme de Taravaus passà a Vilanant. El 2005 tenia 882 h.
Al terme hi ha algunes extensions de bosc de pins i alzines, que pràcticament ja no slexploten; vora els nuclis i en alguna masia, l’agricultura disposa d’unes poques feixes d’horta regades amb aigua de fonts, però els conreus són gairebé tots de secà, amb predomini dels cereals, blat de moro i alfals, i alguns claps d’oliveres. A final del segle XX s’incrementà l’activitat ramadera amb la cria de bestiar porcí, boví i aviram, i esdevingué un recurs econòmic important juntament amb el sector serveis. Igualment el camp de Golf Torremirona, amb hotel i restaurants, ha estat decisiu per l’increment dels serveis.
La vila de Navata
La vila de Navata és situada a 145 m d’altitud, en una plana a la partió d’aigües entre el Manol i la riera d’Àlguema. El 2005 tenia 733 h. El nucli més vell és a ponent de l’església parroquial, i forma un conjunt d’arquitectura popular, amb cases de dues o tres plantes, amb un gran nombre de llindes amb inscripcions i emblemes dels oficis (segles XVII i XVIII) i alguna casa pairal d’aquesta època com Can Casamor, d’on fou fill el col·leccionista d’art i escultor Antoni Casamor i d’Espona (1907-80). La vila havia estat envoltada per muralles, de les quals resten escassos vestigis al N de l’església, als carrers Gran, dels Calderers i de la Muralla. L’església parroquial de Sant Pere de Navata, de dimensions considerables, bastida al segle XVIII, substituí l’anterior, romànica, situada a 1 km. Té una nau i capelles laterals, absis exteriorment semicircular i una portada barroca amb tendència classicitzant a la façana de ponent, centrada per una fornícula amb la imatge del patró (a la llinda figura l’any 1746). La volta presenta creueria de tradició gòtica entre arcs rebaixats i al presbiteri hi ha restes de pintures murals. L’edifici té elements fortificats i un campanar octagonal acabat en terrassa.
Les festes del poble són nombroses, i en destaquen la de Sant Antoni, pel gener, la festa major del Carme el tercer cap de setmana de juliol, l’aplec al santuari a la Mare de Déu del Mont (Albanyà) l’11 de setembre i la castanyada al novembre, que organitza l’entitat Amics de Navata. Una altra entitat destacable és l’Associació Navent.
Altres indrets del terme
Els masos
Alguns masos del terme de Navata són exemples d’arquitectura popular de la comarca. Es destaquen algunes masies dels segles XVI al XVIII, com Can Pou (amb finestres renaixentistes, al camí cap a Lledó), el Mas Frigola (a llevant de la vila), la Torre d’en Colomer (a migjorn, gran casal també amb elements fortificats) i la Torre Mirona (mas fortificat al N de la vila, molt reformat); en aquest indret s’hi instal·là el Torremirona Golf Club, amb zona residencial, on constaven 120 h empadronats el 2005.
El castell de Navata
Les ruïnes del castell de Navata es troben uns 2 km al SW del poble, en un planell encinglerat pel costat nord sobre la plana. El recinte murat era de planta rectangular i grans dimensions, protegit per valls artificials. Resten diversos elements del recinte que encerclen avui un camp de conreu sense rastres visibles de les antigues construccions, un llarg llenç de la muralla de ponent i la torre circular de l’angle sud-oest. Al NE resta una gran part de la capella del castell, emplaçada a la part baixa d’una antiga torre angular; és de planta rectangular, d’estil romànic tardà. Fou alçat en un indret ja habitat en època romana, segons testimonia la ceràmica que apareix superficialment a l’àmbit intramurs.
Can Miró i l’església de Sant Pere de Navata
L’església vella de Sant Pere de Navata és situada al petit veïnat de Can Miró, al SE del poble, format per quatre masies; la seva situació mostra que el poblament altmedieval devia ser disseminat. És un edifici del segle XII, romànic, d’una nau capçada amb absis semicircular. Es conserva la ferramenta de tipus romànic a la porta, amb el forrellat en forma de serpent. La part escultòrica, a causa de la qualitat de la pedra sorrenca, és molt erosionada i té relació amb la decoració més monumental de Cistella, del monestir de Lledó i de Costoja (al Vallespir). La volta de la nau és lleugerament apuntada, com l’arc triomfal. Al mur del presbiteri hi ha vestigis de pintures murals romàniques, probablement del segle XII i del mateix cicle d’Osormort. En procedeix la Mare de Déu de Navata, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, imatge d’alabastre de Beuda, gòtica, policromada, d’una alçada d’1,10 m; Maria, lleugerament inclinada, dempeus, sosté l’Infant amb la mà esquerra i formen un conjunt probablement de la primera meitat del segle XIV. A l’abril, s’hi celebra un aplec sardanístic.
Canelles
El poble de Canelles, és a l’extrem meridional del terme, a la vora del Fluvià, format per un escampall de masos entre aquest riu i la riera d’Àlguema i un reduït grup de masies prop de l’església parroquial, en un replà enlairat sobre el Fluvià, que aquí forma amplis meandres. El 2005 hi havia 29 h empadronats.
L’església de Sant Esteve de Canelles ja és esmentada en un diploma de Carles el Calb del 855 com a possessió del monestir occità de la Grassa (“Sancti Stephani juxta alveo Fluviano”). El 914 “Sancti Stephani de villare que vocant Canellas” fou restituïda a l’abat Vítiza de la Grassa, que la reclamà al bisbe de Girona, el qual l’havia convertida en parròquia, amb els delmes i les primícies del vilar de Canelles i del villare Algama (probablement l’actual mas d’Àlguema, al N de Canelles, prop d’Ordis i la riera d’Àlguema). L’església fou novament confirmada a la Grassa en una butlla del papa Agapit II (on es precisa que és dedicada a sant Esteve i a sant Pelegrí) i encara el 1119; el domini d’aquest cenobi perdurà fins al segle XIV; a la segona meitat del mateix segle Sant Esteve de Canelles consta ja com a església parroquial. Posteriorment fou sufragània de Romanyà d’Empordà (Pontós), i ja no figura en els nomenclàtors del segle XVII. L’actual edifici és romànic, d’una nau amb absis semicircular, però ha sofert nombroses reformes (la façana i el campanar són del segle XVIII). L’obra romànica s’evidencia més a l’interior, en dues etapes constructives diferenciades (una, a ponent, tram cobert amb volta de canó i un parell d’arcades cegues a cada costat, sobre pilars i impostes de bisell, del segle XI; l’altra, de volta apuntada, a l’extrem oriental de la nau, amb l’absis de carreuada amb coberta de quart d’esfera, de la reconstrucció parcial del segle XII).
La història
El 1019 el bisbe Pere de Carcassona donà la parròquia de “Sancti Petri de Navata” a la canònica de la seu gironina, amb totes les seves pertinences. Ja el 1089, els senyors de Navata tingueren un paper transcendent en la restauració del culte del monestir de Santa Maria de Lledó.
Sembla que les terres dels voltants de Lledó formaven part del patrimoni del comtat de Besalú des de l’inici del segle X (quan se separà del de Girona), i Bernat Tallaferro les hauria donat a Sunifred, pare de Gausbert Sunifred; aquest darrer firmà un contracte de compravenda el 1031 amb el comte Guillem de Besalú sobre aquestes terres, i els posteriors senyors de Navata, comanadors de la cúria comtal de Besalú, n’adquiriren d’altres a la comarca. D’altra banda, els canonges de Lledó tingueren propietats al terme de la parròquia de Navata, confirmades per Calixt II el 1124.
Una data important per al llinatge dels Navata és l’any 1190, que Alfons I donà la vila de Peralada en feu a Bernat de Navata i a la seva muller Ermessenda. El 1226 i el 1227 Arnau de Navata, anomenat senyor de Peralada, figura com a feudatari del vescomte Dalmau de Rocabertí. El 1249 la seva filla Ermessenda de Navata es casà amb Dalmau de Rocabertí, i llur fill, el vescomte Dalmau, heretà el castell i la senyoria de Navata, que passà així a la família dels Rocabertí.
Cap a finals del segle XIV, el 1390, les companyies d’armanyaguesos que havien envaït el país perderen molta gent en l’anomenada batalla de Navata.
El 1645 fou concedit el marquesat de Navata al vescomte Francesc Dalmau de Rocabertí, títol que fou canviat poc després pel de marquesat d’Anglesola. El 1698 Navata era cap de la batllia homònima, que comprenia també els llocs d’Ordis, Espinavessa i la Palma.