Es doctorà el 1932 a la Universitat d’Estrasburg, on fou professor en 1937-45. A partir d’aquest any, ensenyà a la de Grenoble. Director del laboratori d’electroestàtica i física dels metalls (1946) del CNRS (del comitè directiu del qual formà part en 1949-69) i de l’Institut Politècnic (1954-70) i el Centre d’Estudis Nuclears (1956-70) de Grenoble, del qual fou el principal impulsor. Fou també assessor científic de l’OTAN des del 1952 i president (1963-66) de la Unió Internacional de Física Pura i Aplicada. Les seves teories sobre l’antiferromagnetisme i el comportament de les substàncies ferrimagnètiques, amb aplicacions en el camp dels ordinadors, li valgueren el premi Nobel de física l’any 1970, compartit amb el suec Hannes Alfvén.