S'estén a l’Europa sud-oriental, i els estats riberencs són: al N, Ucraïna i Rússia; a l’E, Geòrgia; al S, Turquia, i a l’W, Bulgària i Romania. Comunica pel Bòsfor, la mar de Màrmara i els Dardanels amb la Mediterrània, i per l’estret de Kerč’ amb la mar d’Asov. Conté uns 500.000 km3 d’aigua. Les costes meridionals són rocalloses i escarpades i les del nord, sorrenques i planeres, en particular entre la península de Crimea i la desembocadura del Danubi. Pel sector nord s’estén una vasta plataforma continental, amb profunditats inferiors als 100 m; cap al centre i el sud la profunditat augmenta fins als 2.240 m de màxim. A causa de la forta aportació fluvial (Danubi, Dnièper, etc.), la salinitat és relativament baixa: 18‰ a la superfície, 22‰ a les profunditats. Una bona part de les aigües de superfície —10.000 m3/s— van a parar a la Mediterrània i formen un corrent E-W. En sentit contrari —Mediterrània-mar Negra— arriba un contracorrent amb salinitat més elevada. Les aigües profundes, molt poc mòbils, tenen una alta proporció d’hidrogen sulfurat; en conseqüència, la vida hi és pràcticament absent a partir dels 200 m. El clima recorda, al sud, el de l’àrea mediterrània, i al nord, el continental de l’estepa russa, amb aigües glaçades una mitjana de 50 dies l’any. La mitjana de temperatures superficials de la mar Negra és una mica superior a la temperatura de l’aire ambient; cap al fons, però, oscil·la entre 7 i 9 °C. Part d’una gran extensió lacustre, durant el Pliocè (Terciari) i al començ del Quaternari els moviments tectònics que afectaren l’àrea dels estrets la uniren amb la Mediterrània. Els ports principals són Odessa, Sebastòpol (base naval), Batumi, Burgas, Varna, Trebisonda, Zonguldak i Samsun. La pesca és important a la plataforma continental nord.
La mar Negra en la història
En l’antiguitat els grecs l’anomenaren mar inhospitalària (πόντος άξεινος) a causa de la seva inclemència. Des del segle VIII aC, milesis i jonis hi fundaren diverses factories i colònies i fou considerada ja una mar hospitalària (πόντος εύξεινος). A la segona meitat del segle V aC, a les riberes septentrionals, es constituí el regne dels Espartocides. A la costa meridional, les ciutats gregues conquerides per Alexandre el Gran (Sinope, Trapezunt, Bizanci, etc.) prengueren part en les lluites entre els diàdocs fins que, incloses sota la sobirania dels regnes de Bitínia i del Pont, passaren, juntament amb aquests regnes, a formar part de l’imperi Romà (segle I aC). Els romans, que la conegueren amb el nom de Pontus Euxinus, en feren una base per als exèrcits que operaven a l’Orient. Anomenada mar Negra a l’època medieval, potser pel color de les seves aigües (en els texts aràbics per error de transcripció és anomenada Nitus), els bizantins hi desenvoluparen un comerç molt important amb l’Extrem Orient i els països eslaus. Vers el segle XIII, les repúbliques marineres italianes hi fundaren nombroses colònies (entre les quals, la famosa Gàlata) i s’apoderaren del domini comercial fins a la caiguda de Constantinoble (1453), que caigué sota el jou otomà. Al segle XVIII Rússia, aliada amb Àustria (1726), efectuà una gran pressió sobre els Balcans occidentals i s’annexà la Crimea, el territori del Kuban’, la Moldàvia i la Valàquia i aconseguí la lliure navegació pel mar i a través dels dos estrets del Bòsfor i dels Dardanels. Com a àrea de contacte entre l’OTAN (Turquia) i el Pacte de Varsòvia (URSS, Bulgària i Romania), les costes de la mar Negra foren sotmeses a un alt grau de militarització durant la guerra freda. En desaparèixer l’URSS (1991), al costat dels esforços dels estats riberencs de consolidar una àmplia zona d’intercanvis, es produïren tensions entre Rússia i Ucraïna pel domini sobre l’antiga flota soviètica de la mar Negra.