Com a agregat d’ambaixada a Alemanya, als Països Baixos i a França, proporcionà al seu govern importants informacions. El 1813 aconsellà la prossecució de la guerra contra França. Alexandre I de Rússia el delegà per al congrés de Viena (1815) i el nomenà ministre d’afers estrangers (1816), càrrec que mantingué durant el regnat de Nicolau I. Malgrat els seus consells, el tsar intervingué en la guerra d’independència grega (1827-29) i en les dues crisis turcoegípcies (1832-33 i 1839-40). El seu punt de vista triomfà el 1849, any en què Rússia féu costat a Àustria contra els rebels hongaresos, però el fracàs de la guerra de Crimea (1856) l’obligà a dimitir.