i Nil | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nil

Baḥr al-Abyaḏ, Baḥr al-Azraq
Baḥr al-Abyaḏ, Baḥr al-Azraq
Terres conreades a la vall del riu Nil, al seu pas per Egipte
© Corel Professional Photos
Riu de l’Àfrica nord-oriental (6.671 km de longitud [5.600 km després del llac Victòria] i 2.867.000 km2 de conca).

Considerat generalmént el riu més llarg del món (posició que disputa amb l’Amazones), la font principal és el Kagera, que, format per diversos torrents, neix a l’altiplà de Burundi. Amb aquest nom entra per la costa W en el llac Victòria, i surt pel N, prop de Jinja, amb el nom de Nil Victoria. Al cap de poc forma la cascada Ripon, prop de la qual ha estat construïda una presa (Owen Falls) per al regadiu i la producció d’electricitat. Des d’una altitud de 1.135 m al llac Victòria, el Nil davalla a 1.012 m, es dirigieix cap al NW i ocupa un seguit de depressions, com l’àrea pantanosa del llac Kyoga. Després forma una gran corba i cau a 600 m a les cascades Kabalega, a la vora nord del llac Albert; després, amb el nom de Nil Albert, gira cap al nord; prop del Sudan rep el nom de Baḥr al-Ǧābal (‘riu de les muntanyes’), i flueix cap al NW a través d’estretes gorges, interrompudes per cascades. Davalla a poc a poc fins a 465 m a Fort Berkeley, on es converteix en un riu de plana, i una espessa vegetació herbàcia (sudd), entre la qual creix el papir, en cobreix les vores. Més endavant rep el Baḥr al-Ǧazal (‘riu de les gaseles’) per l’esquerra i el Sobat, que baixa del massís etiòpic, per la dreta. Prop de Malakāl rep el nom de Nil Blanc (Baḥr al-Abyad), travessa Núbia i, després de 750 km, en els quals perd cabal, a causa de l’evaporació i de la filtració, arriba a Khartum, on rep el Nil Blau (Baḥr al-Azraq) per la dreta (3.000 km i 331.500 km2 de conca), que neix al massís etiòpic, al llac de Tana, amb el nom d’Abay, i que, a través de l’aigua recollida en els seus diversos subafluents (el Muger, el Guder, el Didesa, el Dinder, el Rahad), aporta una mitjana de 2.000 m3 i en el període de pluges determina les cèlebres crescudes del Nil; per aquest motiu fins al s. XVIII en fou considerat la branca major. A uns 100 km de Khartum, al N, el Nil salva la sisena cascada (comptant des de la desembocadura), i després de 300 km rep l’Atbara, procedent també del massís etiòpic; penetra aleshores a la zona desèrtica i corre per una vall que oscil·la entre 5 i 15 km d’amplada, i salva quatre cascades més abans d’arribar a Wādī Ḥalfā’; poc després entra a Egipte, on recorre 300 km fins a arribar a la primera cascada, prop d’Aswān, on el Nil davalla de 330 a 90 m d’altitud; en els 850 km que hi ha fins al Caire, el llit del riu no ultrapassa els 500 m d’ample. Després de la capital es bifurca i comença el delta del Nil (23 000 km2), gran triangle de 200 km de costat amb la base a només 10 m per sobre del nivell de la mar. És una vasta regió, molt fèrtil i densament poblada. Antigament el delta era travessat per diverses branques del Nil, però actualment són només dues, la de Rosetta (al NW) i la de Damiata (al NE), i hi ha diversos canals navegables. A la costa es formen extenses llacunes, separades de la Mediterrània per llargues i estretes franges de dunes. L’aspecte més característic del curs baix del Nil és la crescuda que succeeix a les del Nil Blanc i del Nil Blau, entre maig i octubre. L’aigua arriba al màxim pel setembre (de 7 a 10 m per sobre de l’estiatge), comença a minvar a mitjan octubre i té el mínim pel febrer i el març. Abans la inundació cobria la terra d’un llim molt fèrtil, que era la base de l’agricultura al llarg del riu. Al començament del s. XIX s’iniciaren projectes per a regularitzar la inundació anual i destinar-la al regadiu amb la construcció de preses i de canals (Ziftā, Asyūṭ, Nag Hammadi, Isnā i ‘Aswān), que permeten d’ampliar la superfície regada i de regular la irrigació al llarg de l’any. L’"alta presa” d’Aswān permet, a més, la producció d’electricitat. El Nil és navegable en diversos trams entre les cascades.

El Nil en la història i en la cultura

Citat ja en Homer amb el nom de riu Egipte, sembla que fou Hesíode el primer que el designà amb el nom de Nil. Els egipcis, que l’exploraren només parcialment (fins al lloc on conflueix amb el Nil Blanc), habitaren a les seves riberes i entorn seu crearen i desenvoluparen tota llur civilització, fet que ja assenyalà Heròdot, en dir que tot el país era “un do del Nil”.

Representació en una pintura egípcia del viatge de l’ànima d’un difunt per les aigües del riu Nil
© Corel Professional Photos
Aquesta importància cabdal del riu en la vida del país féu que adquirís una significació religiosa. Fou venerat com un servidor dels déus, un geni favorable (Hāpī), i hom cregué que habitava en una gruta subterrània, aigua amunt de l’illa Elefantina, i que aquesta gruta era la font d’on sorgia la seva aigua. Era una ficció mitològica que tenia l’origen en els temps prehistòrics; els antics egipcis, tot i ésser conscients de la seva inexactitud, la mantingueren. Quan l’Alt Egipte fou dotat d’un sistema d’irrigació, hom li aplicà el quadre mitològic del Baix Egipte, i l’habitacle del geni fou traslladat també en un altre indret. A partir d’aleshores existiren dos genis (representats d’una manera diferent en la plàstica i emplaçats sovint l’un enfront de l’altre en els monuments), amb els habitacles respectius, en els quals, segons la creença, eren situades les vies subterrànies que portaven l’aigua de l’Oceà, causant de les dues crescudes anuals. El Nil, pel fet d’ésser navegable regularment des d’Aswān a la mar i d’estar comunicat, per mitjà de canals, amb nuclis de població importants, constituí, a través de la gran barrera desèrtica, una artèria única per a l’intercanvi de poblacions, de races i de cultures entre la Mediterrània i els països del Sudan, Etiòpia i les regions equatorials. Aquest intercanvi comportà una gran mescla de races i determinà llur cultura i llur desenvolupament.

L'exploració del Nil

El seu curs i, sobretot, les seves fonts foren, durant tota l’antiguitat, un gran enigma que originà tota mena de teories i de llegendes. Hi hagué qui cregué que s’arribava a unir amb el riu Indus; però les expedicions d’Alexandre el Gran mostraren el caràcter erroni de tal afirmació. L’exploració d’Etiòpia durant els s. XIII-XVIII portà al descobriment del Nil Blau, que hom considerà la branca major. Al s. XIX les exploracions ordenades per Muḥammad ‘Alī portaren fins a Godonkoro, Nil Blanc amunt. Partint de l’oceà Índic, Speke, amb Burton i Grant, arribà al llac Victòria i a Godonkoro (1863).

Col·laboració: 
MDV
Llegir més...