La geografia
Cap de comarca, Balaguer. Fisiogràficament hom hi pot distingir quatre sectors: el Montsec, el Segre Mitjà, la Noguera estricta i el pla d’Urgell. Els vessants meridionals del Montsec d’Ares (sector central del Montsec) i del Montsec de Rúbies (sector llevantí), als Prepirineus, ocupen el nord de la comarca, prolongada al NE per les serres de Comiols i de la Conca. Al seu peu, la vall d’Àger i la conca de Meià componen una típica zona ramadera i agrícola de secà, tancada al S per les serres de Montclús i de Sant Mamet. Més al S encara, els eixos anticlinals (serres de Sant Miquel, Mont-roig, Carbonera), que ja no són de materials mesozoics, sinó de l’Oligocè de la Depressió Central, representen un darrer obstacle per als rius que travessen la muntanya (congost de Pinyana, després dels de Mont-rebei i Blancafort, a la Noguera Ribagorçana; congost de Camarasa, aigua avall dels dels Terradets, a la Noguera Pallaresa, i d’Alòs, al Segre). Hom anomena Segre Mitjà el sector de la vall del Segre que drena la Depressió Central entre la Clusa, al límit amb l’Alt Urgell, i el congost d’Alòs, on es torna a encaixar en els Prepirineus, i entre el coll de Comiols i la ribera del Sió. El relleu és força accidentat, però més baix i més obert (400-800 m alt.) que el del Montsec (800-1 600 m), a causa del contrast entre els materials argilosos de la vall i els gresos i conglomerats o les margues de les vores. Al SW, la Noguera estricta és l’anomenada “Mesopotàmia catalana”, entre el Segre i les dues Nogueres, la Pallaresa (amb l’aiguabarreig a muntanya) i la Ribagorçana. Completament planera al S de l’anticlinal gipsós de la serra Llarga, els materials que la componen procedeixen bàsicament del peu de muntanya. Amb la ribera del Sió comença el pla d’Urgell, regat en bona part pel canal i de característiques similars als sectors del pla pertanyents a l’Urgell i al Segrià. El clima és de tendències continentals: les mitjanes de gener se solen mantenir entre 3° i 4°C, i les mitjanes d’agost entre 22° i 24°C, amb una oscil·lació tèrmica entre 18° i 20°C, que es manté a la part alta del Montsec, sempre més freda. Les pluges oscil·len entre 300 mm i 500 mm l’any, amb un màxim de primavera, més acusat al Segre Mitjà, on no arriben a caure 30 mm de pluja de juny a setembre. Aquestes mitjanes, molt irregulars, són diferents a l’alt Montsec.
Vista aèria del nucli antic de la ciutat de Balaguer, cap de comarca de la Noguera
© Fototeca.cat
La vegetació
La part principal de la comarca és al domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae). A les terres meridionals, poc plujoses, abunden els vegetals mediterranis estèpics, els quals desapareixen progressivament en passar als primers contraforts prepirinencs. Actualment les baixes valls duen un paisatge boreomediterrani sec, de brolles calcícoles. En els costers assolellats, no sotmesos a la inversió tèrmica de la plana, apareixen localitats isolades d’espècies termòfiles pròpies més aviat del litoral, com el lligabosc mediterrani, la vidiella, etc. La part superior del Montsec és de caràcter submediterrani i correspon al domini del bosc de roure valencià (Violo-Quercetum faginae) i, més amunt, al de la roureda amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis).
L’economia i la demografia
L’agricultura i la ramaderia són activitats importants en l’economia de la comarca. Els conreus s’han beneficiat poc de la rica xarxa hidrogràfica (el Segre hi rep per la dreta, a més de les Nogueres, el Rialb, el riu Boix i el Farfanya, i per l’esquerra el Llobregós, el Sió i el riu Corb) fins a la construcció dels canals moderns de regadiu.
Camps de regadiu prop de Balaguer, a la Noguera
© Fototeca.cat
Sembla que ja funcionaven al segle XII la séquia de Fontanet (a la riba esquerra del Segre, aigua avall de Térmens) i el canal de Pinyana (amb aigua de la Noguera Ribagorçana, presa amunt d’Alfarràs, al Segrià), però pertanyien a Lleida, amb poques excepcions, com la d’Alfarràs, que aprofitava el canal de Pinyana. Les obres del canal d’Urgell (1853-65) comportaren treballs considerables dins la comarca, com la presa de la Llenguadera, aigua avall de Ponts, i la foradada de Montclar, per travessar l’anticlinal gipsós i, per tant, permeable d’aquest nom. L’aprofitament hídric, però, no fou complet fins el 1927, quan ja els regants havien emprès la construcció del canal auxiliar o subcanal d’Urgell, acabat el 1932, el qual surt de l’actual pantà de Llorenç de Montgai, que travessa la comarca fins al SE de Bellcaire d’Urgell.
La superfície conreada el 1989 ocupava el 48,5% de la superfície total censada de la comarca. Els cereals eren el grup de conreus més importants i ocupaven prop de 60.000 ha, que representaven les dues terceres parts de la superfície conreada. Les terres de regadiu, situades al S de la comarca, produïen, sobretot, blat de moro, blat, alfals i fruiters (especialment a la zona propera al Segrià). Dels cultius de secà els més importants eren els cereals d’hivern, en especial l’ordi (que ocupava prop de la meitat del secà de la comarca) i el blat. Aquests conreus eren importants a Àger, Albesa, Algerri, Artesa de Segre, Balaguer, Oliola, Cubells, Castelló de Farfanya, Camarasa i Preixens. Altres conreus importants eren els de l’olivera i de l’ametller, els quals es localitzaven sobretot a Camarassa, Àger, Os de Balaguer i les Avellanes. També cal esmentar la vinya (Artesa de Segre), el gira-sol, els cigrons i els melons (Ponts).La superfície agrícola censada el 1996 era de 44.612 ha., xifra que el 2003 havia augmentat fins a 74.954 ha (50.510 ha de secà i 24.444 ha de regadiu). En aquest darrer any, el conreu més important continuava essent els cereals, que ocupen 48 324 ha de les terres cultivades, especialment l’ordi (amb 29.742 ha), el blat (8.837 ha), el blat de moro (8.163 ha) i la civada (1.270 ha); també eren preeminents els fruiters, especialment l’ametlla (3.150 ha), la poma (1.146 ha) i la pera (1.172 ha); les oliveres ocupaven 1.605 ha.
Tradicionalment, la Noguera era coneguda pel bestiar de treball, el cabrum i la producció de mel. Posteriorment, però, la cria de bestiar moderna, del tipus denominat d’integració, s’especialitzà sobretot en porcí a la zona de Bellcaire d’Urgell, Vallfogona de Balaguer, Menàrguens, Balaguer, Cubells, Térmens, Algerri i Artesa de Segre. També experimentà un gran creixement l’avicultura, explotada a gran escala. A la primeria dels anys seixanta servia bàsicament per a l’autoconsum familiar i el 1989 representava una cinquena part de les unitats ramaderes. Destacaven, en aquest tipus de cria, Balaguer, Bellcaire, Vallfogona, Menàrguens, Montgai, Os de Balaguer i Àger. El bestiar boví tenia una certa entitat a Vallfogona de Balaguer, Bellcaire i Térmens; hi havia vedells d’engreix a Balaguer, Bellcaire i la Sentiu. Els ramats d’ovins (més de 75.000 caps) sofriren un cert estancament. Hom abandonà el cabrall. La cuniculicultura, generalment en petites granges, es concentrava a la vall d’Àger i la conca de Meià, la Baronia de Rialb i Balaguer. L’any 2003 es comptabilitzaren 166.838 caps de bestiar porcí, 45.363 de boví (amb una producció lletera de 35.350 tones, que representava el 5,4% del total de Catalunya), 52.363 caps d’oví i 3.261 de cabrú.
La indústria de la Noguera ha seguit la tònica general de la conca catalana de l’Ebre, amb un desenvolupament escàs. Es concentra als nuclis més habitats: Balaguer, Ponts i Artesa. El pes de la indústria és molt reduït i recolza en cinc sectors: materials per a la construcció (bòbiles a Balaguer, Ponts i Térmens); ceràmiques i guixeres (Balaguer i Térmens; bigues i prefabricats a Balaguer); tèxtil, bé que en forta crisi (fibres dures a Balaguer, cotó a Artesa, confecció a Balaguer, Ponts i Bellcaire); indústria alimentària i indústria agropecuària (farines, indústria frigorífica, begudes i altres a Balaguer; pastes d’alimentació a Ponts; farineres a Artesa i Térmens). Als nuclis més importants hi ha escorxadors (Balaguer, Artesa i Ponts). Els sectors del paper (Balaguer) i el metall. La producció d’electricitat deixa a la comarca un excedent considerable d’energia, consumida a les regions de Lleida i de Barcelona, produïda pels tres rius principals: la Noguera Pallaresa, on La Canadenca construí ja el 1920 la central de Camarasa (56.000 kW instal·lats i producció mitjana de 208 milions de kWh), el Segre, on la FECSA construí les centrals de Llorenç, de Balaguer i de Térmens (que sumen 27.400 kW i 183 milions de kWh), i la Noguera Ribagorçana, on l’ENHER construí les centrals de Canelles i de Santa Anna (que superen els 319.000 kW i els 834,2 milions de kWh). Les vies de comunicació fonamentals són el ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, que remunta el Segre i la Noguera Pallaresa, les carreteres de l’esquerra del Segre (Lleida-Puigcerdà), de la dreta del Segre i la Noguera Pallaresa (Lleida-Balaguer-Viella), de la Noguera Ribagorçana (Lleida-Alfarràs-Viella, pel túnel), de Tàrrega a Balaguer-Alfarràs-Binèfar i a Agramunt-Artesa de Segre, de Cervera a Balaguer per la ribera del Sió, i la del Llobregós, de Calaf a Ponts i a Tremp pel coll de Comiols.
Durant segles, la població de la Noguera ha estat subjecta a trasbalsaments profunds. Hom hi troba en 1365-70 la població més alta de Catalunya (uns 33.000 h), que restà reduïda el 1497 a menys de la tercera part (no arribava a 10.000 h); es mantingué amb alts i baixos sobtats fins al segle XVIII; en 1718-60 l’increment superà la minva soferta i es quintuplicà amb escreix; assolí aleshores la fita més alta. A partir de l’any 1760, l’estacionament aparent, amb crisis brusques (42.834 h el 1877, 43.451 h el 1920, 39.229 h el 1940) emmascara una davallada de la part rural enfront de Balaguer, que agrupava el 9,4% dels habitants comarcals el 1860 i ha passat al 24,5% el 1970. El segon municipi el 1860 era Àger (2.803 h), reduït en el 27,5% el 1970, dins la línia de decadència dels municipis de secà; els municipis de regadiu, en canvi, foren objecte d’una colonització autèntica fins en aquesta època. La població va experimentar una minva demogràfica del 9,3% durant el període 1970-81. Aquesta pèrdua poblacional es produí sobretot entre el 1970 i el 1975 i, encara que continuà, va minvar possiblement a causa de la crisi econòmica que ja no assegurava un lloc de treball fix a la indústria per a la gent que abandonava el camp.
Durant el decenni 1981-91 la població comarcal va seguir baixant: passà de 36.051 h (1981) a 34.782 h (1991), cosa que significà una minva del 3,5%. Es mantenien les tendències de l’anterior etapa i únicament quatre municipis van augmentar de població: Tiurana (17%), Vallfogona de Balaguer (6,6%), Balaguer (3,5%) i Albesa (0,5%). Tots els altres municipis reduïren la seva població, especialment Oliola (24,6%), Penelles (19,2%) i Os de Balaguer (18,2%). Aquest poblament concentrat era àmpliament majoritari. El disseminat, per raons històriques (repoblament) i fisiogràfiques (manca d’aigua) es deturava a la ribera del Sió, sense assolir la baixa Noguera; però els regadius van originar una nova disseminació, dita secundària, per les hortes i, no tant, per les planes regades.El 1998 se censaren 34.482 h i el 2001 la població era de 34.744 h, amb una densitat de 20h/km2. El saldo vegetatiu fou del -3,6‰, el saldo migratori, del 5,5‰ i el creixement total de la població, de l’1,9‰. El creixement absolut del cens en el període 1998-2001 fou de 262 h, i per primera vegada en dos decennis la població de la comarca no disminuí. El 2004 l’increment del cens encara havia estat més gran i la població assolí els 36.394 h. El 2001, Balaguer, el cap comarcal, concentrava el 38,4% del cens, amb 13.359 h i un increment en l’interval 1998-2001 de 171 h. Albesa (1.490 h), Artesa de Segre (3.234 h), Bellcaire d’Urgell (1.281 h), Ponts (2.393 h), Térmens (1.420 h) i Vallfogona de Balaguer (1.503 h) són els únics municipis de la comarca que superaven el miler d’habitants, sense comptar el cap comarcal, i concentraven el 32,6% de la població de la Noguera. Els municipis que perderen més habitants foren Bellcaire d’Urgell (65 h), Penelles (30 h) i Vilanova de Meià (54 h). En canvi, els creixements més significatius es donaren a Artesa de Segre (111 h), Vallfogona de Balaguer (60 h) i Os de Balaguer (43 h). Malgrat el balanç positiu del saldo migratori, la població de la zona continuava essent força envellida: el 12,4% del cens tenia menys de 15 anys, el 63% era població adulta i el 24,6% sobrepassava els 65 anys. El 2001, la població activa es calculà en 15.434 persones, amb una taxa d’atur del 5,2%. El 17,5% dels treballadors ocupats es dedicava al sector primari, el 20,8% a la indústria, el 14,2% a la construcció i el 47,5% als serveis. L’agricultura i la indústria, com a la resta de Catalunya, patiren un retrocés en percentatge d’ocupació, però el sector primari encara continuava essent molt important a la comarca, i se situava molt per sobre del 2,5% de la mitjana catalana.
La història
El territori que constitueix la Noguera correspon a la zona d’expansió del comtat d’Urgell per la línia del Segre: a mitjan segle XI el domini urgellès s’havia consolidat a les valls de Rialb, de Meià, d’Àger i de Santa Linya i a les rodalies de Ponts i d’Artesa, a l’empara de la barrera del Montsec, que tancava pel S el comtat de Pallars, alhora que els comtes de Barcelona s’implantaven a Camarasa, a Cubells i a Montgai (marca de Camarasa). Balaguer i el seu territori, finalment, fou repoblat a la primera meitat del segle XII. En la divisió del Principat de Catalunya en vegueries, vigent el 1304, la Noguera era repartida entre les vegueries de Balaguer, de Camarasa, d’Urgell, de Lleida i de Tàrrega; al segle XVII, amb la partició de la vegueria de Camarasa entre les de Lleida i la nova d’Agramunt, aquesta, llevat de les rodalies d’Agramunt i d’Oliana, comprenia en gran part terres de la Noguera. Des del 1716 la comarca fou dividida entre els corregiments de Lleida i de Cervera, i amb motiu de la divisió provincial (1834) restà compresa dins la província de Lleida. La divisió de la Generalitat del 1936 establí els límits comarcals d’acord amb l’àrea d’atracció del mercat de Balaguer. La llei sobre l’organització territorial de Catalunya del 1987 restaurà la comarca de la Noguera com a unitat administrativa i política amb els mateixos municipis que la comarca homònima del 1936. El 1988 el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la comarca del Pla d’Urgell, i els municipis noguerencs de Bellvís, el Poal i Linyola s’hi integraren. Posteriorment, una llei del 1990 segregà de la Noguera els municipis d’Alfarràs i de la Portella per tal d’agregar-los a la comarca del Segrià.