la Noguera Ribagorçana

Era Noguèra Ribagorçana (oc-x-aranese), la Noguerola

La Noguera Ribagorçana al seu pas pel congost de Mont-rebei

© C.I.C. - Moià

Riu pirinenc, afluent del Segre per la dreta, prop de Corbins, després d’un curs de 130 km a través de l’Alta Ribagorça (la vall de Barravés a la capçalera), i de la Ribagorça (la Terreta, entre els congosts d’Escales i de Mont-rebei), i des d’aquí fa més o menys de separació entre la Ribagorça, la Llitera i el Segrià, a la dreta, i el Pallars Jussà i la Noguera, a l’esquerra.

La seva conca és de 2.036 km2. Neix al port de Viella, a més de 2.400 m d’altitud, i travessa, successivament, amb un traçat de N a S, i epigenèticament, el granit i el Paleozoic de la zona axial, amb una vall glacial que acabava a Vilaller. Després la Serralada Interior —serra de Sant Gervàs—, els potents estrats calcaris de la qual travessa en l’engorjat d’Escales. Tot seguit l’ampli sinclinal interior excavat en les margues cretàcies i eocèniques que formen la Terreta o Noguerola; després la Serralada Exterior —el Montsec, el Montclús, la serra de Sant Miquel—, travessada també per feréstecs congosts (de Mont-rebei, de Blancafort, de Canelles, de la Savina, de Santa Anna). I, finalment, des de Pinyana, l’ampla plana de la Depressió Central fins a l’aiguabarreig. Poc abans del Pont de Suert rep els afluents de capçalera: per la dreta, la Valira de Castanesa, i per l’esquerra, la Noguera de Tor, que, amb l’artèria principal, porten el cabal major. Entre els altres afluents, només destaca el riu de Queixigar per la seva longitud, que ret les aigües poc abans del congost de Canelles.

El pantà de Canelles, a la Noguera Ribagorçana

© Fototeca.cat

Conca molt poc habitada, amb comunicacions difícils encara, ha estat rehabilitada per les obres empreses des del 1950 per a l’obtenció d’energia hidroelèctrica per l’ENHER, que hi ha instal·lat més de 500.000 kW de potència. Les centrals són les unes de gran salt i de cabal reduït, totes a l’Alta Ribagorça, com les de Bono, de Caldes (a la Noguera de Tor) i de Llaucet, amb estanys agençats i petits pantans, i les altres aprofiten principalment un cabal ja considerable i hom hi magnifica el salt per mitjà d’altres preses, que, a més, produeixen grans embassaments, totes les quals són a la Baixa Ribagorça, com la d’Escaldes, amb una presa de 125 m alt., la de Canelles, amb un pantà de 716 hm3 i 150.000 kW i el pantà i la central de Santa Anna, destinat, sobretot a fornir aigua al canal de Pinyana i de suplir el canal d’Aragó i Catalunya. El cabal del riu, que és de 5,2 m3 per segon a Vilaller, passa a 16,7 m3 després de la Valira de Castanesa i de la Noguera de Tor, a 24 m3 al Pont de Montanyana i a 31,3 m3 a Santa Anna. El règim, a la confluència, és nival de transició mitigat, amb un màxim pel maig i un mínim de retenció nival pel gener. El factor pluvial mediterrani motiva un màxim secundari pel novembre i un mínim d’estiu, relatiu, poc profund.

Com a frontera entre la Ribagorça i el Pallars (especialment des del 1322) i entre Aragó i Catalunya (des dels segles XV i XVI) desplaçà, en aquesta funció, el Cinca.