Norodom Sihanuk

(Phnom Penh, 31 d’octubre de 1922 — Pequín, 15 d’octubre de 2012)

Politíc i rei de Cambodja.

Net de Norodom I i fill del rei Norodom Suramarit, s’educà en escoles franceses a París i Saigon, el 1941 fou coronat amb el vistiplau del règim de Vichy, que li donà preferència per davant del seu pare, però acabada la Segona Guerra Mundial, el 1947, instituí una monarquia parlamentària i, al mateix temps, s’involucrà activament en el moviment proindependència. Dos anys després de la fundació del nou estat, el 1955 abdicà en el seu pare, i n’esdevingué primer ministre i ministre d’Afers Estrangers.

Mort el seu pare (1960), renuncià a la corona i passà a cap d’estat. Mantingué una política exterior que oficialment feia bandera de la neutralitat, però que es veié cada cop més complicada per l’agreujament de la guerra del Vietnam: a les crítiques al govern dels EUA d’incursions en territori cambodjà per part dels soldats de Hanoi, aquest responia retraient-li l'anomenada "ruta Ho Chi Minh", que donava accés al Vietnam de Sud des del Nord per territori cambodjà.

El 1970, mentre visitava l’URSS, fou deposat per un cop d’estat dirigit pel general Lon Nol i es refugià a Pequín, on formà un govern a l’exili i donà suport a la guerrilla dels khmers roigs. Quan aquests, encapçalats per Pol Pot, prengueren el poder (1975), retornà com a cap d’estat, bé que el lideratge efectiu del país fou monopolitzat pel dictador. La seva posició davant del règim totalitari causant del genocidi de més d’un milió de cambodjans ha estat motiu de controvèrsia. Tanmateix, dimití pocs mesos després (1976) però romangué a Cambodja quan el país esdevingué oficialment una república popular.

Arran de l’ocupació del seu país per part del Vietnam (1978) s’exilià a la Xina i a Corea del Nord; el 1979 constituí la confederació dels Khmers Nacionalistes, el 1981 el Front d’Unitat Nacional, i el 1982 esdevingué president del Govern Nacional de Cambodja —aliança antivietnamita amb una part dels khmers roigs i altres grups de l’oposició—, reconegut per l’ONU i la majoria dels estats.

Al setembre del 1990, després de negociacions amb monàrquics, els khmers roigs i els provietnamites encapçalats per Hun Sen, fou elegit president del Consell Nacional que havia de realitzar la transició a la democràcia. Retornat a Cambodja (1991), signà amb el president de l’estat Heng Samrin els acords de pau. Vencedor aquest any pel Front Nacional Unit per una Cambodja Independent, Pacífica i Neutral (FUNCINPEC) en les eleccions a l’Assemblea Constituent, fou president de Cambodja fins el 1993, que, en consonància amb el restabliment de la monarquia, fou proclamat novament rei.

Els anys següents actuà com a mitjancer en les qüestions que dominaren la vida política de Cambodja; la pacificació del país, el judici als dirigents dels khmers roigs per crims contra la humanitat (que ell mateix també condemnà malgrat el seu posicionament titllat d'ambigu el 1975) i la reinserció dels seus militants a la vida civil, l'ingrés de Cambodja a l’ASEAN (1999) i la inestabilitat del país, centrada en els enfrontaments entre Hun Sen, home fort de l'antic règim provietnamita i de la principal organització de l'oposició, i el fill de Norodom Sihanouk, Norodom Ranariddh (1944), primer ministre juntament amb Hun Sen, home fort des del cop d'estat del 1997, que provocà l'exili de Ranariddh però que mantingué Sihanouk al tron.

L’octubre del 2004 per problemes de salut abdicà i el succeí el seu fill Norodom Sihamoni. Fou també compositor i productor de cinema i escriví llibres de tema polític: The Case for Cambodia (1980), Souvenirs doux et amers (1981), Prisonnier des Khmers Rouges (1986), i Charisme et Leadership (1989).