La capital és Nouméa (181.000 h [est. 2014]). L’illa de Nova Caledònia és muntanyosa (l’altitud màxima, Panié, té 1.623 m), amb costes altes i envoltades d’esculls coral·lins deshabitats, un dels quals, Chesterfield, situat uns 500 km al nord-est, forma una de les principals barreres de corall del Pacífic. La població melanèsia autòctona (canac) basava tradicionalment l’economia en conreus de subsistència i en la pesca, forma de vida que es troba en retrocés. Els europeus controlen les plantacions de cafè i els recursos miners. El níquel, riquesa principal de l’illa (tercer lloc mundial; representa la major part de les exportacions), és elaborat a Nouméa, Yaté i Doniambo. Té també jaciments de crom, de cobalt, de ferro i de manganès, i indústria alimentària, de la fusta i del ciment. Els subsidis aportats per França tenen un fort pes en l’economia del territori. La població (15 h/km2) és majoritàriament melanèsia i europea (principalment francesa o d’origen francès) aproximadament a parts iguals (al voltant del 40%). El 20% restant és format per polinesis o melanesis d’altres illes, o procedents del Sud-est asiàtic.
Descoberta per Cook (1774), que li donà el nom, des del 1793 s’hi instal·laren alguns missioners francesos; però fou el britànic Paddon que en començà la colonització (1843), i, finalment, Febvrier Despointes (1853) en prengué possessió en nom de Napoleó III de França. Depengué de Tahití (1853-60), i assolí l’autonomia el 1860. La guerra d’extermini portada a terme pels francesos en el rerepaís de la capital i la rebel·lió del 1878 (reproduïda el 1917), motivada per l’abús dels ramaders sobre els agricultors aborígens, produïren el despoblament de grans extensions del territori. El 1864 hi fou instal·lat un penal, on foren transferits (1872) els deportats de la Comuna de París; aquests foren destinats a les tasques agrícoles i mineres, mentre que els aborígens foren reclosos a l’illa Loyauté. Posteriorment s’hi establiren indonesis i vietnamites. L’any 1957 es convertí en territori d’ultramar. Assolida l’autonomia, se celebraren eleccions a l’assemblea territorial el 1984, les quals, però, foren boicotejades pels independentistes del Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista (FANCS). La victòria del partit profrancès provocà una onada de violència entre aquests i els independentistes i, el 1985, el govern francès suprimí l’autonomia de Nova Caledònia i establí una nova divisió política del territori, vigent fins el 1989. L’any 1986 l’ONU afirmà el dret de Nova Caledònia a l’autodeterminació. El 1987 un referèndum donà una majoria de vots (98%) favorable a la unió del país amb França, tot i el boicot electoral (41% d’abstenció) propugnat pel FANCS.
Després d’una etapa de fortes tensions i freqüents enfrontaments violents entre els activistes canacs i la policia, el 1988 el govern francès i representants del FANCS acordaren la celebració d’un referèndum sobre la independència el 1998 i la concessió d’un nou règim autonòmic (en vigor des del 1989) que establia una divisió de l’illa en tres províncies representades al Congrés Territorial, amb competències en alguns àmbits. Tanmateix, la divisió que aquests acords (dits de Matignon) provocaren entre els independentistes, i el creixent nombre d’immigrants europeus, política afavorida per la comunitat francesa, feren augmentar la tensió a l’illa els anys següents. L’any 1998 s’ajornà per al període 2014-19 la celebració del primer dels fins a tres referèndums d’autodeterminació previstos en els acords de Nouméa en cas que el demanés un terç o més de l’assemblea territorial. Al mateix temps, s’acordà una gradual transferència de competències des de França. El 2006 s’acordà restringir el dret a vot dels ciutadans francesos residents a l’arxipèlag. El 4 de novembre de 2018 se celebrà el primer dels referèndums, en el qual, amb una participació de gairebé el 80%, fou rebutjada la independència amb el 56% dels vots contra el 43%. En el segon referèndum, celebrat el 4 d’octubre de 2020, tornaren a imposar-se els contraris a la independència amb el 53,2% dels vots. La participació fou del 85,6%.
El juliol del 2021 el líder independentista Louis Mapou fou designat nou president del país, en substitució de Thierry Santa, per un acord de govern format majoritàriament per partits favorables a la independència.