i Nova Caledònia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nova Caledònia

Illa de l’oceà Pacífic, a 1 400 km de la costa NE d’Austràlia que administrativament constitueix, amb les seves dependències (illes Loyauté i Chesterfield), el Territori de Nova Caledònia.
Població: 
259.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
18.575 km2

La capital és Nouméa (65 100 h [1989]). És una illa muntanyosa (l’altitud màxima, Panié, té 1 623 m), amb costes altes i envoltades d’esculls coral·lins. La població melanèsia viu dels conreus (blat de moro, mandioca, moniatos, cafè); els europeus controlen les plantacions de cafè i els recursos miners. El níquel, riquesa principal de l’illa (tercer lloc mundial; representa el 97% de les exportacions), és elaborat a Nouméa, Yaté i Doniambo. Té també jaciments de crom, de cobalt, de ferro i de manganès i indústria alimentària, de la fusta i del ciment. La població (9 h/km2) és majoritàriament melanèsia (43%) i francesa (32%). Descoberta per Cook (1774), que li donà el nom, des del 1793 s’hi instal·laren alguns missioners francesos; però fou el britànic Paddon que en començà la colonització (1843), i, finalment, Febvrier Despointes (1853) en prengué possessió en nom de Napoleó III de França. Depengué de Tahití (1853-60), i assolí l’autonomia el 1860. La guerra d’extermini portada a terme pels francesos en el rerepaís de la capital i la rebel·lió del 1878 (reproduïda el 1917), motivada per l’abús dels ramaders sobre els agricultors aborígens, produïren el despoblament de grans extensions del territori. El 1864 hi fou instal·lat un penal, on foren transferits (1872) els deportats de la Comuna de París; aquests foren destinats a les tasques agrícoles i mineres, mentre que els aborígens foren reclosos a l’illa Loyauté. Posteriorment s’hi establiren indonesis i vietnamites. L’any 1957 es convertí en territori d’ultramar. Assolida l’autonomia, hom realitzà eleccions a l’assemblea territorial el 1984, les quals, però, foren boicotejades pels independentistes del Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista (FANCS). La victòria del partit profrancès provocà una onada de violència entre aquests i els independentistes i, el 1985, el govern francès suprimí l’autonomia de Nova Caledònia i establí una nova divisió política del territori, vigent fins el 1989. L’any 1986 l’ONU afirmà el dret de Nova Caledònia a la independència. L’any 1987, un referèndum donà una majoria de vots (98%) favorable a la unió del país amb França, tot i el boicot electoral (41% d’abstenció) propugnat pel FANCS. Després d’una etapa de fortes tensions i freqüents enfrontaments violents entre els activistes canacs i la policia, el 1988 el govern francès i representants del FANCS acordaren la celebració d’un referèndum sobre la independència el 1998 i la concessió d’un nou règim autonòmic (en vigor des del 1989) que establia una divisió de l’illa en tres províncies representades al Congrés Territorial, amb competències en alguns àmbits. Tanmateix, la divisió que aquests acords (dits de Matignon) provocaren entre els independentistes, i el creixent nombre d’immigrants europeus, política afavorida per la comunitat francesa, feren augmentar la tensió a l’illa els anys següents.

Llegir més...