i Nova Zelanda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Nova Zelanda

Nom oficial deNew Zealand (en), Nom oficial deAotearoa (mi)
Estat
Nova Zelanda
Nom oficial deNew Zealand (en), Nom oficial deAotearoa (mi)

Estat d’Oceania, situat uns 1.750 km al SE d’Austràlia, és un arxipèlag format per dues illes principals —l’Illa del Nord i l’Illa del Sud—, així com per les illes Stewart i Chathan i per diversos illots; a més, comprèn també els territoris associats de les illes Tokelau, illes Cook i Niue i la dependència de Ross, a l’Antàrtida; la capital és Wellington.
Població: 
4.439.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
270.692 km2

La geografia física 

Les illes tenen la base en un sòcol sedimentari del Carbonífer sobre el qual tingueren lloc diversos moviments orogènics al principi del Cretàcic. L’erosió acabà submergint aquestes terres fins que, al final de l’Oligocè una nova sèrie de moviments orogènics (Kaikoura) féu emergir de nou gran part de les dues illes actuals. S'originaren, així, una sèrie de falles que donaren lloc als Alps del Sud i que són també la raó dels freqüents terratrèmols i de l’activitat volcànica a l’Illa del Nord. El relleu és considerablement més accidentat a l’Illa del Sud, recorreguda al llarg de 400 km pels Alps meridionals, que culminen al mont Cook (3.764 m) i formen més de 350 glacials, el més llarg dels quals (Tasman Glacier), d’uns 30 km de longitud. El descens brusc de la muntanya, a l’W, origina costes abruptes i retallades per fiords. Forma el cor de l’Illa del Nord un altiplà volcànic, ocupat al centre pel llac Taupo, on s’alcen diversos volcans (Ruapehu, el punt més elevat de l’illa, amb 2.797 m, Ngauruhoe, Egmont). Arreu hi ha fenòmens de vulcanisme secundari (guèisers, fumaroles, etc.). La vall del Waikato, el riu principal, és una de les regions més fèrtils de Nova Zelanda.

La serralada dels Alps Meridionals, a l’Illa del Sud
© Corel Professional Photos

El clima és temperat marítim, amb temperatures moderades, que varien de N a S (mitjanes de juliol d’11,4°C a Auckland i de 6,1°C a Dunedin, i de gener de 18,7°C a Auckland i de 14,5°C a Dunedin), una humitat elevada i precipitacions abundants, distribuïdes durant tot l’any (Auckland: 1.081 mm).

La fauna i la vegetació acusen l’efecte de l’aïllament geogràfic fins a temps molt recents, amb una majoria d’endemismes en les espècies autòctones. A l’Illa del Nord té molta importància la selva pluvial subtropical. Les selves pluvials temperades amb coníferes australs (Podocarpus, Dacrydium) assoleixen gairebé l’extrem meridional de l’Illa del Sud, on es fan els faigs antàrtics (Nothofagus). A muntanya, el bosc de coníferes australs es transforma en una bosquina i, més amunt, en comunitats herbàcies antàrtiques de

Zona volcànica propera al llac Rotorua, illa del Nord
© Eulàlia Rius
tussock.

Quant a la fauna, a excepció dels ocells, amb espècies com els moas (Dinornis sp, extingit) i els kiwis (Apterix sp) és notable l’escassetat de vertebrats. La introducció d’espècies al·lòctones des de la colonització europea amenaça la continuïtat de la biodiversitat autòctona.

La geografia econòmica i l'economia

El sector primari

Tot i el gran desenvolupament industrial de Nova Zelanda, la participació del sector primari en el PIB del país i la població activa és inhabitualment elevat (9% i 9,5% el 1997, respectivament), conseqüència de la forta orientació exportadora de la producció agrícola, d’una banda, i de la modesta demografia del país, de l’altra, que repercuteix en els efectius en nombres absoluts d’aquesta proporció. És important, en primer lloc, la ramaderia ovina que representa el cinquè cabal del món, a partir de la qual hom obté la segona producció mundial de llana (1997), que aporta al voltant del 4% del valor de les exportacions, superats, tanmateix, per la carn i els productes derivats i els productes làctics (30%). És menys important el boví, seguit del porcí. La gran extensió de la superfície dedicada a prats i pastures (50% el 1994) és un efecte directe de la importància del sector ramader. Els conreus, bé que secundaris, no són negligibles. Destaca l’horticultura, especialment els fruiters (pomeres, pereres, actinídies), també són rellevants els cereals (ordi, blat i civada), el blat de moro, el farratge, els llegums (pèsols) i el formi. El bosc ocupa un 30% del territori, i l’explotació forestal ha rebut un gran impuls amb la plantació de coníferes al·lòctones, que permeten d’exportar fusta industrial i suro. La pesca és un sector en expansió des de la dècada dels noranta.

Gran ramat de bens a l’Illa del Sud
© Corel Professional Photos

La mineria i la indústria

Els recursos minerals són limitats i forneixen l’1'8% del PIB. Fora d’indicis de coure o de tungstè, hom extreu només dos metalls: or i ferro procedent de la negra sorra volcànica del litoral NW. Com a minerals no metàl·lics destaquen la sorra silícica de l’extrem sud, les calcàries per a ciment i construcció, la bentonita i la sal, d’origen lacustre. Hi ha tots els minerals energètics: hulla i lignit a l’Illa del Sud, petroli, extret, però, en quantitats insuficients, i, sobretot, gas natural, important d’ençà que el 1976 hom inicià l’explotació del jaciment de Maui, a l’Illa del Nord. L’energia elèctrica, més que suficient, es distribuí el 1996 en un 6% d’origen tèrmic i la resta d’origen hidràulic, generada sobretot a l’Illa del Sud, més productiva i més poc consumidora, que subministra energia a la del Nord mitjançant un cable submarí de 40 km sota l’estret de Cook. La indústria (30% del PIB i 23% de la població activa el 1997) té com a branques principals la transformació de productes agrícoles (farina, sucre refinat, mantega, formatge, carn, conserves de peix, de fruita i d’hortalisses, confitures, cervesa) i forestals (de la fusta, polpa i paper). Unes altres indústries són la química (adobs, detergents), del vidre i la confecció, de filats de cotó, de teixits i peces de llana, del calçat, del tabac, del ciment, de pneumàtics, les refineries de petroli, la metal·lúrgia de l’alumini, la siderúrgia, la de muntatge d’automòbils, etc. Els principals centres industrials són Whangarei, Auckland, Gisborne, Wellington, i New Plymouth, a l’Illa del Nord, i Onekaka, Christchurch, Dunedin i Invercagill, a l’Illa del Sud. .

Els transports

Les comunicacions terrestres comprenen 91.996 km de carreteres, dels quals el 61% és asfaltat i l’11% són autopistes,i uns 3.900 km de via fèrria. Serveis automobilístics i ferroviaris travessen l’estret de Cook amb ferris en servei continu. Això fa de Wellington un gran port de passatge, mentre que per les mercaderies el superen els de Whangarei i Auckland (aquest importador i petrolier). L’aeroport més transitat és el d’Auckland, i també són internacionals els de Christchurch i Wellington.

El comerç exterior i els serveis

El comerç exterior presenta un saldo positiu (+5% de mitjana anual en 1990-98), i es basa en la importació de maquinària i equips de transports (40% el 1999), tèxtils (6%), petroli brut i refinat (6%), i plàstics (6%). Les exportacions tenen com a productes destacats la carn i els seus derivats (40%), els productes metal·lúrgics (6,5%), la fusta i derivats (6%) i la llana (3,5%). El principal client i proveïdor (en una proporció semblant del 20-22%) és Austràlia, seguida dels EUA (18,5% i 13,5%), el Japó (12%), la Gran Bretanya (5% i 6%) i la Xina (5% i 3%). El sector dels serveis equival a un 60% del PIB, i ocupa un 70% de la població activa. N'és la branca principal el turisme, que es basa sobretot en els paisatges de fiords i muntanyes de l’Illa del Sud, les aigües termals associades al vulcanisme, i el clima temperat a l’Illa del Nord (platges). La prosperitat de Nova Zelanda, a diferència de la de molts països desenvolupats, té la base en un sòlid sector agrari, modern i orientat a l’exportació, a la qual contribueix, en part, una població escassa. Tot i que és la segona economia d’Oceania, la renda per habitant (14.600 $ el 1998) resta lluny de l’australiana (20.640 $), que es beneficia de recursos més abundants. El PIB cresqué, en el període 1965-80, un 2,4% anual de mitjana, baixà al 2,2% en 1980-88 i es recuperà els anys noranta (3,2%). País amb una llarga tradició en l’estat del benestar, des del 1984 ha estat, tanmateix, un dels primers en emprendre reformes privatitzadores, de liberalització i retallades de les prestacions socials, mesures que, impulsades inicialment pels laboristes i continuades pels conservadors, han donat un innegable impuls a la creació de riquesa. D’altra banda, en el pla internacional, Nova Zelanda ha estat un dels principals impulsors d’iniciatives com el grup Cairns (1986), que promou l’abolició de les subvencions estatals als productes agraris.

La geografia humana i la societat

País poc poblat, la densitat és de poc més de 14 h/km2, però hi ha una acusada diferència entre l’Illa del Nord (25 h/km2), que concentra el 75% de la població, i l’Illa del Sud (6 h/km2). Amb un clar predomini de la població urbana (85%), el creixement demogràfic fou, fins el 1880, d’origen immigratori.

Vista de Devonport, a Nova Zelanda
© Corel Professional Photos
El creixement natural de la població és baix (7,7‰ el 1998), però no especialment atesa la condició de país desenvolupat. La població és, en un 80%-90%, d’origen europeu, majoritàriament descendent de colons anglesos. Els maoris són un 15% (la definició oficial hi inclou també els mestissos almenys d’un 50%). Molt delmats per la colonització europea, sobretot arran de les violències i l’exposició a malalties importades, al final del segle XIX el seu nombre baixà per sota dels 50.000. Posteriorment ha augmentat gràcies a mesures de protecció i als moviments per a la recuperació de la identitat. La llengua maori, de fet molt fragmentada en dialectes locals, els anys noranta era parlada per unes 50.000-70.000 persones; és llengua oficial (estatut més simbòlic que efectiu), al costat de l’anglès, i gaudeix de mesures actives de protecció. Un 6% de la població és també polinèsia, però d’altres punts del Pacífic. Els asiàtics procedents de la immigració més recent constitueixen el 5%. Políticament, és una monarquia parlamentària dins l’àmbit del Commonwealth; el cap de l’estat és el sobirà del Regne Unit, representat per un governador general, que és també membre del govern. Com a la Gran Bretanya, no hi ha una constitució escrita. El parlament és unicameral (Cambra de Representants). La reforma electoral del 1996 mantingué les convocatòries electorals cada tres anys però augmentà els escons de 97 a 120 i introduí un sistema proporcional mixt nominal (65 membres, 5 dels quals reservats als maoris) i per partits (55). Els principals partits són el Labour Party i el National Party (liberal conservador). Nova Zelanda és membre de l’ONU, de l’ASEAN, de l’OCDE, del Commonwealth, del Pla Colombo i de l’APEC. Sota sobirania neozelandesa hi ha les illes Cook, Niue i Tokelau i, a l’Antàrtida, la dependència de Ross.

La història

Habitat per tribus maori, l’arxipèlag fou descobert el 1642 per l’holandès Abel Tassman, que li donà el nom actual. El 1769 l’almirall anglès James Cook en prengué possessió en nom del rei Jordi III, però les illes no foren colonitzades, a causa de l’hostilitat dels maoris. Al segle XVIII Nova Zelanda esdevingué una base pesquera, de baleners, i s’establiren alguns llaços comercials amb la metròpoli britànica (lli, fusta, fruita, etc.). Amb els pescadors hi anaren arribant caçadors, expresidiaris australians, aventurers i traficants britànics, francesos i nord-americans. El 1814 hi desembarcà el primer missioner, Samuel Marsdem. La indústria balenera originà alguns nuclis habitats cap al 1830, sense cap ordre ni cap pla establert, ni cap autoritat constituïda, fins que, el 1833, fou nomenat el primer comissari britànic. Diversos intents d’annexió francesos i la pressió des d’Austràlia d’E.G. Wakefield, de la New Zealand Company, dugueren els britànics a incorporar Nova Zelanda a Austràlia el 1839. El 1840, pel tractat de Waitangi, els caps maoris cediren llur sobirania al Regne Unit en la persona del comissari James Hobson. L’incompliment del pacte per part dels colons i de la Companyia, que arrabassà terres pertanyents als indígenes, provocà les anomenades guerres maoris (1843-49 i 1859-70). El 1842 esdevingué colònia, i el 1852 obtingué l’autonomia d’Austràlia. El descobriment d’or el 1862 provocà una nova onada immigratòria i una forta expansió de l’economia agropecuària. El 1868 fou destituït el governador Georges Grey, el colonitzador veritable de Nova Zelanda. La ramaderia es constituí espina dorsal de l’economia neozelandesa, i la ciutat de Wellington suplantà la d’Auckland, al N. El 1882 fou inaugurat el transport de carn en vaixells frigorífics, fet que rellançà l’economia ramadera. El govern, controlat pels petits propietaris a través del sufragi universal (1889), organitzà els transports, combaté el latifundisme, promulgà nombroses lleis laborals i socials de caire socialista i impulsà l’economia i la demografia. El 1907 esdevingué domini, i ja des del 1870 començà a tenir un paper important a Oceania, col·laborant estretament amb els interessos britànics a la zona.

Assolida la independència el 1931, participà en la Primera Guerra Mundial, i el 1919 ocupà l’illa de Samoa, excolònia alemanya. Lluità contra els japonesos en 1942-45. Després de la guerra, el partit nacional inicià una política d’aliança amb els EUA a Corea i a la Indoxina. El 1951 Nova Zelanda signa junt amb els EUA i Austràlia l'consell del Pacífic, tractat de seguretat per a l’àrea del Pacífic impulsat pels EUA arran de la guerra de Corea i amb uns objectius anàlegs als de l’OTAN a l’hemisferi Nord. El 1962 atorgà la independència a l’illa de Samoa. El 1972 arribà al poder el partit laborista, i el seu líder, Norman Kirk, esdevingué primer ministre. El nou govern retirà progressivament el país de la SEATO i establí relacions diplomàtiques amb la Xina. Mort Kirk (1974), fou succeït per Wallace Rowling. Del 1975 al 1984 governà el partit nacional i fou primer ministre Robert Muldoon. A partir del 1984 ocupà el càrrec de primer ministre el laborista David Lange, el qual impulsà una liberalització de l’economia. Lange dugué a terme un progressiu distanciament dels EUA en matèria de defensa, especialment nuclear, que culminà el 1986 en la retirada de l’Anzus de Nova Zelanda arran de la denegació el dret d’escala al destructor nuclear nord-americà Buchanan. Tot i les tensions, les relacions amb Austràlia continuaren essent bones. Per contra, a partir del 1985, les relacions amb França es deterioraren amb motiu de l’enfonsament en aigües territorials neozelandeses del vaixell Rainbow Warrior de l’organització ecologista Greenpeace per agents del servei secret francès.

Gràcies als bons resultats econòmics, en les eleccions generals de l’agost del 1987, els laboristes tornaren a assolir la majoria absoluta. Els actes commemoratius (6 de febrer de 1990) del 150è aniversari del tractat de Waitangi —signat entre la Corona Britànica i els caps maoris de l’illa—, amb assistència de la reina d’Anglaterra, foren pertorbats per manifestacions juvenils que protestaven per les constants violacions per part de la majoria blanca de l’esmentat acord. L’any 1990 estigué marcat per l’activitat electoral, amb la victòria, a l’octubre, del Partit Nacional —i del nou primer ministre James Bolger—, victòria que responia al desencís amb què la població feia balanç de set anys de política laborista: reducció de la inflació però notable augment de l’atur, reduït creixement anual i considerable endeutament públic. Malgrat els intents d’apropament als EUA, el 1991 encara no havien millorat les relacions amb els EUA, i en canvi havien progressat les mantingudes amb França, després de la crisi causada per l’enfonsament del vaixell ecologista el 1985. El govern del Partit Nacional aplicà un programa de reformes econòmiques de caire neoliberal (reducció de despeses socials, flexibilitat del mercat laboral, privatitzacions, etc.) que tingué com a resultat un nivell elevat de creixement econòmic, però també protestes i impopularitat entre els ciutadans. Amb tot, les eleccions del novembre del 1993 tornaren a ésser guanyades pel Partit Nacional, i el seu líder, James Bolger, continuà com a primer ministre.

Aquest segon govern conservador hagué de fer front a les reivindicacions de les tribus maoris, que exigien indemnitzacions per les pèrdues de terres que havien patit, cosa que aconseguiren quan al maig del 1995 el govern arribà a un acord amb la reina dels tainuis, una de les tribus maoris més importants. A l’octubre del 1996 se celebraren les primeres eleccions generals després de la reforma electoral que introduïa un sistema electoral de tipus proporcional i que havia estat aprovada al novembre del 1993 per referèndum. El resultat va ser una nova victòria del Partit Nacional, però insuficient per a governar sense aliats, de manera que Bolger hagué de recórrer a un govern de coalició amb Winston Peters, líder del New Zealand First Party. Aquest populista conservador, d’origen maori i oposat a l’arribada de nous immigrants, està d’acord amb l’ortodoxia econòmica de reducció de deute públic, però aconseguit el compromís de Bolger per a augmentar la despesa en apartats socials com educació i sanitat. En política exterior, les relacions amb els Estats Units milloraren, sobretot a partir del compromís nord-americà el 1995 de no atracar vaixells amb armes nuclears a ports neozelandesos. Pel que fa a les relacions amb França, la forta oposició de Nova Zelanda als assaigs nuclears francesos al Pacífic creà molta tensió entre els dos països fins que França abandonà les proves al començament del 1996. La coalició que arribà al final del 1996 al govern en les primeres eleccions amb sistema proporcional era composta pel National Party i el New Zealand First, amb molt poc marge de maniobra. Tot i així, el govern continuà i accelerà les reformes neoliberals empreses pel govern conservador anterior reduint les pensions, els subsidis familiars i privatitzant sectors estratègics de l’economia.

Al desembre del 1997, Jenny Shipley assumí la direcció del govern en substitució de James Bogler i es convertí en la primera dona cap de govern de la història del país. Les creixents desigualtats provocades per la crisi asiàtica i la política econòmica del govern (que afectaren especialment el 13% de població maorí), i les desavinences internes en la coalició de govern que acabà trencant-se, portaren a la convocatòria de noves eleccions al novembre del 1999. Aquesta vegada el guanyador fou el Partit Laborista, amb el 38,7% dels vots (49 escons), seguit del 30,5% del Partit Nacional (39 escons). La nova cap de govern, Helen Clark, hagué de fer front al gros de la crisi al Timor Oriental i als efectes d’una recurrent sequera que afecta el país. L’accés del Partit Laborista al poder el 1999 (després de deu anys de govern conservador ininterromput) no modificà substancialment la política econòmica d’accentuat liberalisme (iniciada, d’altra banda, pels mateixos laboristes el 1984), que ha situat l’economia neozelandesa entre les més competitives i obertes del món, gràcies sobretot als estrets lligams comercials amb Austràlia, que a partir de la dècada del 2000 intentà estendre a alguns estats del Sud-est asiàtic. El manteniment d’aquesta tònica (malgrat algunes mesures en sentit invers, com ara la renacionalització, arran de la seva situació crítica, d’Air New Zealand després de 12 anys) i l’atenció als aspectes més socials de la gestió de Helen Clark li valgueren la reelecció, al capdavant dels laboristes, per majoria relativa al juliol del 2002 i, novament, al setembre del 2005. Un dels temes més prominents de la gestió de Clark fou el de les reivindicacions maoris, que tingueren el punt culminant en la polèmica desfermada arran del projecte de nacionalitzar el litoral, que els maoris consideraren un ultratge als avantpassats i una violació del tractat de Waitangi del 1840, que els garantia els drets sobre la terra. Malgrat que el projecte donà lloc a l’expulsió d’un ministre i una moció de confiança presentada per diputats laboristes maoris, finalment la llei fou aprovada al maig del 2002. D’altra banda, al març del 2004 es posà en marxa el primer canal de televisió en llengua maorí.

En les eleccions del 2008, però, els electors posaren fi al govern laborista de Helen Clark i el Partit Nacional de John Kay obtingué el 45% dels vots, fet que li permeté governar en coalició amb partits més petits. La prioritat d’aquest nou govern fou la recuperació econòmica, fonamentada en la inversió en infraestructures. En l’àmbit de la política interior, durant l’any 2007 destacaren les diverses detencions al nord del país de membres d’una organització maori, acusats de planejar atemptats contra neozelandesos blancs. Pel que fa a política exterior, el conflicte més significatiu fou l’expulsió de l’alt comissionat neozelandès de les Fiji, acusat d’interferir en la política interna (desembre del 2008). D’altra banda, destacà la signatura d’un tractat de lliure comerç amb la Xina, que se signà a l’abril del 2008. Al juny del 2002 Nova Zelanda es disculpà oficialment pels abusos comesos a Samoa durant el període colonial. Al juny del 2003 el parlament aprovà per un vot la legalització de la prostitució sota certs requisits, i al desembre del 2004 reconegué els matrimonis homosexuals. En les relacions internacionals, Nova Zelanda s’oposà a la invasió de l’Iraq del març del 2003, malgrat que donà suport a la lluita contra el terrorisme global de George W.Bush després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

Llegir més...