Sacerdot (1900), fou professor a Viena i a París. El 1914 s’instal·là a Madrid, on fou creada per a ell la càtedra d’història primitiva de l’home (1922). Adquirí la ciutadania espanyola (1924) i fou elegit membre de la Real Academia de la Historia (1926). Des del 1938 professà a la Universitat de Friburg. Cal assenyalar els seus treballs en nombrosos jaciments prehistòrics de l’Europa central i de la península Ibèrica i l’estudi del glacialisme a diversos punts d’Europa. Obres principals: Der Mensch der Vorzeit (1912), La Pasiega à Puente Viesgo (1913; amb H.Breuil i H.Alcalde del Río), La Pileta a Benaoján (1915; amb H.Breuil i W.Verner), El hombre fósil (1915), La cueva de Altamira (1935; amb H.Breuil) i El hombre prehistórico y los orígenes de la humanidad (1932, i reiterades edicions, la segona amb A.García y Bellido i la cinquena amb L.Pericot i Garcia).