i Occitània | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Occitània

Sumari de l’article

Nom popular d’OccitàniaGavatxeria
Vista d’una badia de la Costa Blava, costa meridional de la Provença (Occitània)
© Corel Professional Photos
País de l’Europa Occidental, situat a la meitat meridional de l’hexàgon que constitueix l’Estat francès.

Amb uns 190.000 km2 i uns 14.500.000 h, limita, a l’W, amb l’oceà Atlàntic, al SE amb la Mediterrània (costes del Llenguadoc i de la Provença), a l’E penetra al Piemont, en territori de l’actual Estat italià, i toca la Ligúria; la línia que marca la delimitació septentrional descriu dues corbes petites als extrems i una de gran al centre, i deixa a l’altra banda d’aquesta línia, d’E a W, la Savoia, la part alta del Delfinat i de l’Alvèrnia, la Marca de Llemotges i el Peiteu (Poitou); la part meridional limita amb el País Basc (de l’Estat francès), amb Aragó i Catalunya; en aquest punt té dos enclavaments lingüístics: la Fenolleda i la Vall d’Aran.

La geografia física

El relleu

El territori occità és, per la seva situació de contacte entre l’Europa del sud i l’Europa del nord-oest, un espai interferencial. Gràcies a la seva situació (més de les 4/5 parts de la seva superfície són al S del paral·lel 45 N), l’extensió i la latitud (750 km de l’Atlàntic a la Ligúria contra una mitjana de 300 km de N a S), l’espai geogràfic té una situació similar en relació amb la zona temperada sud, el món de la Mediterrània, en particular, la qual cosa li dona una sòlida unitat zonal. Però també participa de la dialèctica clàssica, en l’Europa temperada nord, de l’oceà i del continent, que li imposa una oposició interna de natura longitudinal. En aquest retrobament de totes les estructures geomorfològiques i climàtiques del continent, la diversitat i la dispersió sobresurten, almenys aparentment. Quant al relleu, l’espai occità no és sinó una juxtaposició d’elements desunits: un arc muntanyós extern de plegament ininterromput de SW a NE (els Pirineus, els Alps marítims i part meridional dels del nord, sistemes baixllenguadocians i baixprovençals), un arc deprimit mitjà d’altiplans i planures sedimentàries o al·luvials (corredor del Roine, banda costanera del Baix Llenguadoc, conca d'Aquitània —amb la zona pantanosa de les Landes—) i un nucli triangular de terres velles que es deprimeix vers el S i s’eixampla al N (el Massís Central). D’aquest conjunt muntanyós, que cobreix les tres cinquenes parts d’Occitània, els cims més alts són el pic de Vinhamala (3.298 m), als Pirineus, el mont Pelat (3.053 m), als Alps del sud, i Lo Puèi de Sancí (1.886 m), al Massís Central. El domini oceànic la cobreix en dues terceres parts, a l’W, i és seguit pel medi semicontinental a l’extremitat NE (l’Alvèrnia), mentre que, en ruptura amb els dos anteriors, el clima mediterrani fa de la zona SE un món completament diferent. Aquesta disposició fa que, a causa del dispositiu longitudinal dels seus elements, aquest sector de convergències sigui alhora un camp d’interferències: en l’estructura del relleu, l’orogènia alpina circummediterrània de l’era terciària topa amb el conjunt hercinià de l’Europa del NW, que aquí s’enfonsa en el món mediterrani, i, d’aquesta interpenetració s’origina un desnivellament brutal, combinació de formes mig hercinianes mig alpines: Massís Central (amb les seves formes variants a les Cevenes, a la Limanya i als monts de l'Alvèrnia) i la conca d’Aquitània; i en l’estructura climàtica zonal, que divideix aquestes latituds entre els sistemes aerològics tropicals i extratropicals i crea un sincretisme massa violent per a poder-les reduir a la unitat. Tota aquesta diversitat de relleu i de clima multiplica els recursos dels sòls i dels subsols.

El clima

Occitània és influïda sobretot pels climes mediterrani i atlàntic. La línia de partió passa per les Cevenes i els engorjats de Naurosa i arriba fins a l’alta vall de l’Aude. El clima alpí i subalpí és característic dels Alps marítims i del nord d’Occitània. Hi són un factor important els vents: a la Mediterrània, el mestral, fred i sec, que baixa per la vall del Roine, i la marinada, humit, que bufa de la mar vers l’interior; a la zona atlàntica, l'autàn, que prové del SE, sec i calent, i el montanha (o vent d’Espanha), humit, que ve de l’W.

La hidrografia

La hidrografia occitana és molt important: participa de tres de les quatre conques principals de tot l’Estat francès, i el Massís Central fa de divisòria d’aigües entre l’Atlàntic i la Mediterrània. Aquesta xarxa és constituïda per quatre rius importants: la Dordonya, la Garona (que és el riu occità amb més afluents: Avairon, Òlt, Tarn, l’Arieja, Gèrs, etc.), el Roine (amb els seus afluents: la Durença, Gard, Droma, etc.), tots amb règims de tipus pluvial o nivopluvial, i el Loira, que pertany, en el seu curs inicial, a Occitània. Hi ha també rius de règim torrencial i irregular, com l'Ador, a la costa atlàntica, i l’Aude, l’Erau i el Var, a la Mediterrània. El país té també un gran nombre d’estanys litorals al Llenguadoc i a les Landes, llacs de muntanya als Pirineus i volcànics a l’Alvèrnia. Hom ha construït també canals de comunicació canal del Migdia.

La vegetació

La vegetació es correspon amb les zones climàtiques. A la zona on predominen les influències atlàntiques, la més extensa, hi ha rouredes humides de roure pènol i de roure de fulla gran i, més amunt, fagedes. Les landes i els prats, resultants de l’acció destructiva de l’home, són freqüents. A les planes occidentals arenoses, la contrada de les Landes, grans extensions han estat repoblades modernament amb pinastre. La zona submediterrània, de transició, amb bosc de roure martinenc i boix, és ampla sobretot a Provença. La regió mediterrània és definida en primer lloc pels alzinars i, a les terres sense calç, també per les suredes. El bosc ha estat degradat en grans extensions i substituït per garrigues, brolles i erms. A Provença les brolles són cobertes sovint de pi blanc o de pinastre. La vegetació d’alta muntanya, d’afinitat boreoalpina, és ben constituïda als Alps i als Pirineus i, fragmentàriament, apareix també a les muntanyes alvernianes.

La geografia econòmica i humana

La vinya és el principal producte agrícola d’Occitània (67% del conjunt de l’Estat francès), amb una gran producció de vi corrent de taula al Llenguadoc i vi de denominació d’origen (Bordeus, Càors) i vins destil·lats (Armanyac). També hi ha arbres fruiters i productes d’horta. Un conreu important és el de clavells al País Niçard (3.700 ha). La pesca té una certa importància als ports de Seta i Palavàs. La política de colonització econòmica seguida per l’Administració fa que hi hagi un moviment intens de població, d’emigració vers les ciutats i els grans nuclis industrials (Marsella, Tolosa, Bordeus), amb l’abandó consegüent del camp i, sobretot, de sortida de la població jove, que, per manca de possibilitats de promoció, es dirigeix bàsicament a París i no torna al país. Aquest desnivell no ha estat salvat per l’arribada contínua, vers el 1970, d’emigrants algerians, espanyols, etc. En realitat, la política francesa tendeix a pal·liar els problemes del país per mitjà de l’afavoriment del fenomen turístic, que no aporta, però, prou guanys, perquè la clau de l’economia turística resta, la majoria de les vegades, a les mans del capital estranger. Les principals indústries són l’alimentària (a les regions productores de fruita), la lletera (fabricació de formatge: Cantal, Rocafort, etc.), la tèxtil (fabricació de capells a la vall de l’Aude), la siderúrgica (Pàmies, Tarascó, Albi), la de l’alumini (País de Foix), l’electrònica (fàbrica IBM, a Montpeller) i l’aeronàutica (Tolosa). Fora de les grans zones industrials, les escasses indústries locals sofreixen una crisi notable (tèxtils del Tarn, carboníferes de la Sala, etc.). A això s’afegeix el fet que les primeres matèries no són elaborades ni transformades al país mateix i, per tant, no alimenten cap indústria en el mateix lloc d’extracció: el gas de Lacq, la bauxita, la sal marina, el plom argentífer, l’electricitat hidràulica (producte gairebé exclusiu del Migdia francès, dels Alps, dels Pirineus i del Massís Central) i fins i tot els vins i el petroli, tots aquests recursos abandonen Occitània en estat natural, sense haver estat transformats, a causa de la manca d’indústries adequades i suficients. Aquest fet crea una greu situació de dependència econòmica respecte a la regió parisenca i constitueix, de fet, un règim de colonització. El país no pot afrontar els greus problemes amb els seus recursos multiseculars (les vinyes del Llenguadoc i Provença, l’agricultura, la ramaderia, els perfums, etc.), sinó que necessita una profunda transformació que no arriba a fer-se, malgrat el moviment de reivindicacions socials continuades i violentes. Confrontada, en un territori políticament i econòmicament integrat, amb l’espai francès, més apte per a la concentració de forces productives, amb bases primàries més ben condensades (adobs d’al·luvions fèrtils o de loess periglacials sobre plataformes i conques mineres), Occitània, dispersa, sembla acumular les condicions naturals desfavorables del món mediterrani amb vista a la productivitat industrial capitalista. El relleu massís, a causa dels fenòmens de glaciació del Quaternari, és un hàndicap considerable per a la mecanització i la circulació modernes. A banda d’aquestes condicions naturals potser més desfavorables, l’ordenament polític, administratiu i econòmic francès adoptat a partir de l’absolutisme de l’Antic Règim instaurà un centralisme destinat a potenciar la capital en detriment de gran part del territori, o bé negligint-lo. Aquest procés s’accelerà a partir de la Revolució Francesa, i contribuí inequívocament a augmentar les diferències entre, d’una banda, París i la seva regió circumdant, al Nord, industrial, moderna i seu del poder polític, administratiu i econòmic i, de l’altra, la perifèria, de la qual Occitània representa amb diferència el territori més extens. Identificada genèricament amb l’anomenat Midi, des d’aleshores ha restat ancorada en unes estructures comparativament poc evolucionades, desindustrialitzada (llevat d’alguns centres com Tolosa, Bordeus o Marsella) i dependents de la metròpoli.

La geografia política

Occitània inclou set grans regions o països: la Gascunya, la Guiena, el Llemosí, Alvèrnia, el Delfinat, Provença i el Llenguadoc. Cadascun d’aquests països comprèn diverses comarques o regions, algunes amb una entitat peculiar, com és el cas del País de Foix, inclòs dins el Llenguadoc i considerat sovint a part. D’altra banda, els límits d’aquestes regions o comarques no corresponen sempre als dels antics territoris senyorials homònims. Damunt aquesta divisió autòctona i tradicional el centralisme francès imposà la divisió administrativa basada en els departaments eixida de la Revolució Francesa. Després de la Segona Guerra, Mundial, els tímids intents d'implantar una reforma territorial culminaren en la reforma del 1982 (Llei Defferre), en la qual, d’acord amb aquesta divisió, Occitània restà compresa en les regions d’Aquitània, el Llemosí, Alvèrnia, Provença-Alps-Costa Blava, Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló (la qual inclou també la Catalunya del Nord). Bé que els límits no coincidien del tot, fou la divisió que més s'aproximà a les antigues regions històriques. Amb la reforma territorial del 2014 (en vigor des del gener del 2016) aquestes 6 regions administratives passaren a 4: Nova Aquitània, que comprèn Aquitània, el Llemosí i Poitou-Charentes (les dues primeres pertanyents al territori històricament occità i la tercera al francès); Alvèrnia-Roine-Alps, formada per la unió d’Alvèrnia a la majoritàriament francesa del Roine-Alps; Occitània, sorgida de la fusió del Llenguadoc-Rosselló amb la de Migdia-Pirineus, i, finalment, la regió administrativa de Provença-Alps-Costa Blava, l’única que restà intacta. La regió administrativa que fusionava Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló despertà fortes protestes a la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals) en adoptar (per consulta popular sancionada pel Consell d'Estat) el nom d’Occitània malgrat incloure tan sols una part del territori pròpiament i històricament occità i obviar qualsevol referència a Catalunya.

La història

Des del Paleolític superior el territori occità sembla haver estat un dels centres de les civilitzacions de la pedra tallada; els estrats successius del Paleolític han rebut, gairebé tots, noms occitans, per tal com la majoria dels principals jaciments descoberts ho han estat dins els dominis del País d’Oc. Però l’escalfament del clima que acompanyà el final de la glaciació de Würm sembla haver comportat l’èxode de la població. És al Mesolític i sobretot al Neolític que apareixen noves poblacions: d’una banda, els dolicocèfals originaris dels països de la Mediterrània oriental, i, de l’altra, els braquicèfals de raça altaica. Aquestes dues races, anomenades preindoeuropees, sembla que es conservaren bé a les regions menys propícies a les grans migracions, especialment al Massís Central, talment que la importància del poblament prehistòric hi és més gran que en altres bandes. Però abans del segle VIII aC començaren les invasions cèltiques, els últims elements de les quals precediren de molt poc l’arribada dels romans. Llur aportació sembla haver estat menys important que al nord de la Gàl·lia. Tanmateix, uns altres pobles també havien penetrat en el territori occità: els ibers, provinents del sud, s’instal·laren principalment a la Gascunya i en una part del Baix Llenguadoc; els lígurs, que venien d’Itàlia, s’instal·laren principalment a la Provença; finalment, els grecs establiren centres comercials a la costa mediterrània a partir del segle VI aC, entre els quals destaquen Niça, Marsella i Agde. L’ocupació romana —que en aquest territori s’anticipà gairebé tres quarts de segle a la resta de la Gàl·lia— tingué una importància capital, no tant per l’aportació ètnica com per una romanització cultural i lingüística molt profunda. Políticament, però, els romans no donaren cap organització administrativa unitària al país; ben al contrari, romangué dividit en diverses províncies, les quals, d’altra banda, no conservaren uns límits fixos. Només quan Dioclecià dividí la Gàl·lia en dues grans diòcesis es prefigurà, fins a un cert punt, la divisió entre País d’Oc i País d’Oïl. Durant el període romà el cristianisme entrà a les terres occitanes, a través, sobretot, de Marsella, Arle i Narbona. Són nombrosos els màrtirs dels primers segles, els noms dels quals s’han perpetuat en les tradicions populars i en la toponímia (sant Vicenç d’Agen, sant Tròfim d’Arle, sant Serni de Tolosa, sant Víctor de Marsella, etc. ). Al segle V sorgiren monestirs importants, sobretot a Lerins, a Marsella (amb Joan Cassià) i a Arle (amb Cesari d’Arle). Durant les invasions germàniques els ostrogots s’establiren a la Provença, i els visigots a la resta del territori occità. Aquests efectuaren la primera temptativa d’unificació política: sota Euric el Gran, el conjunt de terres occitanes fou pràcticament unificat, amb Tolosa com a capital, bé que els burgundis conservaven una part de la Provença i del futur Delfinat. L’existència del gran regne visigot no durà pas gaire. En efecte, no resistí els atacs de la monarquia franca, que utilitzà hàbilment el suport dels bisbes catòlics contra els visigots arians. El 507 Alaric fou vençut i mort per Clodoveu al camp de batalla de Vouillé. Els visigots, al nord dels Pirineus, només conservaren la Septimània (Rosselló i Baix Llenguadoc); llur capital fou establerta al sud, a Barcelona, després a Mèrida i, finalment, a Toledo. D’altra banda, cap a la fi del segle VI, els vascons, fins aleshores establerts a la península Ibèrica i poc llatinitzats, ocuparen la regió que havia d’esdevenir la Gascunya. Al començament del segle VIII també els àrabs franquejaren els Pirineus i s’estengueren pel litoral llenguadocià a la Baixa Provença. Alguns potser hi arrelaren. No sembla, però, que les ràtzies efectuades pels normands a les costes atlàntiques i mediterrànies tinguessin conseqüències en el poblament. Un cop fou possessió franca, el territori occità no conservà la unitat; d’una banda, la Septimània separava Aquitània de la Provença; de l’altra, després de la mort de Clodoveu, el costum dels repartiments entre els fills del sobirà difunt comportà noves fragmentacions, complicades per la invasió dels vascons a Aquitània. La conquesta carolíngia donà provisionalment una unitat política al territori occità, però com a element de l’imperi franc. Tanmateix, Carlemany en reconegué parcialment el caràcter particular, i el 788 creà per al seu fill gran, Lluís, un regne d’Aquitània que, subordinat a l’autoritat del rei franc, subsistí fins el 877. Però el territori occità aviat fou fragmentat un cop més per un nou repartiment: el 843, el tractat de Verdun, conclòs entre els hereus de Lluís I el Piadós, convertí el Roine per primera vegada en una frontera política; la riba dreta formà part de la França occidental, mentre que, a la riba esquerra, la Provença restà vinculada al regne de Lotari i, més tard, el 1032, al Sacre Imperi Romanogermànic (sorgí llavors, entre els barquers del Roine, la designació de les dues vores del riu amb les expressions tradicionals de “Costat del Regne” i “Costat de l’Imperi”). A la mateixa època la casa de Poitiers constituí a Aquitània un vast domini, que anava del Loira i de l’Alvèrnia als Pirineus. Els ducs peitevins d’Aquitània, entre els quals hi havia Guillem IX d’Aquitània, foren prínceps prestigiosos, que, d’altra banda, no mostraven cap disconformitat amb llur dependència feudal del rei de França. Però l’hereva del darrer duc, Elionor d’Aquitània, després de la dissolució del seu primer matrimoni amb el rei Lluís VII, aportà el gran ducat d’Aquitània com a dot al seu nou casament amb Enric Plantagenet, rei d’Anglaterra (Enric II) des del 1154. Aquitània restà unida a la corona anglesa durant tres segles. En aquest període la seva extensió territorial varià considerablement. A les seves portes fou creat un altre gran domini el 1088, quan Ramon de Sant Gil esdevingué comte de Tolosa amb el nom de Ramon IV de Tolosa, que uní sota la seva autoritat el futur Llenguadoc, de la Garona al Roine, i els seus límits septentrionals, de l’Albigès al Gavaldà, i, a més, les senyories provençals. Bé que la unificació d’aquest territori no fou completa, representava una fita en la constitució d’un domini veritablement important, sens dubte el més vast del regne i pràcticament independent del sobirà, massa llunyà. Però el 1095 Ramon IV es feu croat i no tornà mai més als seus estats. D’altra banda, el comte de Barcelona Ramon Berenguer, en morir sense successió el comte de Carcassona Roger II (1066), s’esforçà a adquirir els comtats de Carcassona i Rasès, i emprengué amb decisió la política ultrapirinenca i deixà definida per a Catalunya una línia d’expansió a seguir, perquè, si considerà que les terres del Migdia eren el nexe d’unió amb Occident, amb la civilització cristiana a què pertanyia el seu poble, també cregué que els lligams entre aquestes terres i Catalunya —establerts per mitjà de relacions de caràcter cultural, econòmic, jurídic i fins i tot familiar— podien afavorir aquesta intervenció, que, a més d’ésser la més natural des del punt de vista polític, podia facilitar-li el progrés de l’expansió peninsular a mesura que l’augment de la població ho anés exigint. Continuada i potenciada pels seus successors, l’hegemonia catalana en terres occitanes s’amplià durant el s. XII (amb la Provença, el Gavaldà, Millau, Montpeller i altres senyories) i, malgrat que fou motiu de disputes amb la casa comtal de Tolosa (culminaren en la guerra sostinguda pel comte Ramon V del 1179 al 1194), creà una situació de germandat entre els pobladors d’una banda i de l’altra dels Pirineus que estigué a punt de cristal·litzar en la constitució d’un gran estat occitanocatalà. Però la croada albigesa, amb els resultats tràgics de la batalla de Muret i amb la mort del rei Pere I de Catalunya-Aragó (1213), alhora que impedí la creació d’aquest gran estat, també determinà la trista sort d’Occitània, que perdé totes les possibilitats d’esdevenir una nació independent. La resistència de la població —mantinguda valerosament al costat de la dels càtars catarisme— fou combatuda i anihilada amb una violència brutal pels exèrcits croats i, si Montsegur marcà una fita tràgica (1244) en aquesta lluita, el tractat de Corbeil deixà establerta definitivament l’amenaça de la sobirania francesa damunt el País d’Oc. A partir d’aleshores els monarques Capets i Valois, més que no pas dur a terme la unitat d’aquest país, engrandiren llur domini imposant-hi llur subjecció. En un Llenguadoc arruïnat, violentament hostil als invasors, els frares dominicans i els tribunals de la Inquisició imposaren llur reconquesta espiritual, que tendí a l’anihilament del seu esperit d’independència i a la supressió total de la seva cultura, de la seva llengua (l'edicte de Villers-Cotterêts, el 1539, declarà l’obligatorietat de l’ús de la llengua francesa) i de la personalitat nacional. Algunes dates importants representen les fites d’aquesta història i assenyalen els moments en què els diversos territoris foren incorporats a la sobirania francesa: el 1271, el comtat de Tolosa; el 1349, el Delfinat; el 1453, la Gascunya; el 1481, la Provença; el 1620, el Bearn i la Baixa Navarra; i, finalment, del 1791 al 1860, el comtat de Venaissin, el principat d’Aurenja i el comtat de Niça. Tanmateix, un altre fet estigué a punt de traçar un nou destí per a Occitània. Després de la matança de Sant Bartomeu (1572), la crisi religiosa declarada al regne de França feu que, al País d’Oc, els protestants s’oposessin als catòlics més per raons de tipus polític que no pas confessional. Aquest enfrontament desembocà, a la llarga, en la concepció federal i democràtica d’un estat dirigit contra els abusos de la monarquia i de l’Església. Sobre una base calvinista, els llenguadocians i els gascons intentaren de crear una sèrie d’institucions autòctones, que s’oposaven a la centralització monàrquica, i dipositaren llurs esperances en la persona d’Enric de Navarra, que per la seva procedència gascona semblava poder garantir un futur diferent al seu país. Les esperances, però, resultaren vanes i tots els projectes de llibertat s’esvaïren en el moment que Enric acceptà la corona de França Enric IV de França i, amb la seva actuació, traí la causa occitana i combaté per la unificació del reialme francès sobre les bases d’una monarquia absoluta, que s’oblidava de l’esperit d’unes assemblees que havien declarat l’estat federal. Aquesta fou la causa de la decepció gascona i del naixement d’un nou sentiment de resistència d’Occitània envers França. Durant el segle XVII Lluís XIII —amb els seus ministres— i els altres monarques que el succeïren hagueren d’afrontar subversions i revoltes violentes (a Marsella, a Bordeus), que culminaren, ja al segle XVIII, en l’alçament dels camisards. L’anhel de creació d’un estat republicà es mantingué viu encara fins a la Revolució Francesa, però la nova situació que sorgí d’aquest canvi polític no aportà cap solució al problema occità, al contrari, l’agreujà amb l’actitud del centralisme jacobí, que imposà definitivament l’administració política i cultural francesa. No tots els resultats d’aquesta imposició foren, però, negatius, perquè sota la nova situació opressora prengué vigoria el caliu renaixentista que, durant els segles XIX i XX, es manifestà en diversos moviments; de primer, en alguns de signe conservador (com el felibritge) i, més tard, en d’altres, d’actitud clarament compromesa, agrupats entorn d’un bloc comú que constitueix l’occitanisme.

Llegir més...