A Barcelona

Oda a Barcelona

Poema èpic de Jacint Verdaguer publicat el 1883, conegut com Oda a Barcelona.

L’obra

Constitueix un cant triomfal a la transformació soferta per Barcelona des de mitjan segle XIX. Format per quaranta-sis quartetes de versos alexandrins, de rimes encadenades, planes els parells i agudes els senars, és el fruit d’un laboriós procés de redacció iniciat entre el 1874 i el 1875 i reprès el 1883, any en què l’autor l’amplià i esmenà tres vegades, les dues darreres poc abans de la seva publicació. Les tres primeres estrofes presenten la ciutat protegida per la muntanya de Montjuïc, identificada amb Alcides (Hèrcules), el mític fundador de Bàrcino segons una llegenda que Verdaguer ja havia recollit a L’Atlàntida (1878). A continuació, al llarg de setze quartetes, el poeta celebra l’enderroc de les muralles i l’eixample de la ciutat (1859), a la qual profetitza una creixença desbordant, més enllà de la serra de Collserola i els rius Besòs i Llobregat, com si “la París del Sena” s’hagués trasplantat a Catalunya. Tanmateix, les tres estrofes següents, posades als llavis de la “pàtria”, rebutgen qualsevol emmirallament en la capital francesa, tot afirmant la personalitat de Barcelona, que ha estat el centre català d’un imperi mediterrani medieval i “l’astre d’Orient per les Espanyes”. De l’estrofa vint-i-tresena a la quarantena, el poeta evoca els personatges històrics i els monuments més característics de la ciutat. Les sis estrofes finals, posades en boca de la Catedral, visionàriament transfigurada en el rei Jaume I, formulen la conclusió ideològica, de caràcter providencialista, en què Barcelona i Catalunya són exhortades a impulsar el progrés econòmic, basat en la indústria, però sense renunciar a la tradició catòlica, atès que al capdavall “qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat”. Malgrat el retoricisme denunciat per alguns crítics, el poema, guardonat amb un premi extraordinari als Jocs Florals del 1883 i inclòs a Pàtria (1888), expressa amb eficàcia les expectatives dels nuclis dirigents de l’època, com ho prova el fet que l’Ajuntament en fes una edició popular de 100.000 exemplars. Fou traduïda al francès i al romanès. D’altra banda, ha suscitat nombroses imitacions i rèpliques, entre les quals destaquen l’Oda nova a Barcelona de Joan Maragall i l’Oda a Barcelona de Pere Quart.

Bibliografia

Bou, Enric (1991): “Inventing the City: the Barcelona of Poets”. Catalan Writing, 7, p. 16-22.

Castellanos, Jordi (1997): “Barcelona, ciutat i literatura”, dins Literatura, vida, ciutats. Barcelona, Edicions 62, p. 137-185.

Codina i Valls, Francesc (2003): “Verdaguer (1865-1883): de fadrí de muntanya a mitificador de Barcelona”. Anuari Verdaguer, [11], p. 88-107.

Codina i Valls, Francesc (2006): “Estudi preliminar” , dins Verdaguer, Jacint: Barcelona. Textos per a un llibre. Vic, Eumo / Societat Verdaguer. p. 15-121.

Codina i Valls, Francesc i Pinyol i Torrents, Ramon (1995): “Verdaguer i Barcelona” (Introducció) , dins Verdaguer, Jacint: Verdaguer i Barcelona. Antologia. Barcelona, Ajuntament, p. 9-21.

Moran i Ocerinjauregui, Josep i Poll i Barberà, Pere: “Onomàstica de l’oda A Barcelona”. Anuari Verdaguer, [8], p. 145-160.

Pinyol i Torrents, Ramon (2002): Pàtria. Vic, Eumo / Societat Verdaguer p. 88-107.