Olèrdola

Èrdol

Aspecte de la muralla romana d’Olèrdola

© Dep. Cultura / Generalitat de Catalunya

Antiga ciutat i castell del municipi d’Olèrdola (Alt Penedès), situada dalt d’un turó (358 m alt.) del massís de Garraf, al sector S del terme.

Les troballes arqueològiques revelen que l’indret era habitat ja a l’època neolítica i a l’edat del bronze. Fou fortificat al moment de la conquesta romana del país, En resta una muralla romana construïda a principis del segle I aC, refeta al segle X, mesura 150 metres de llargada i 2 metres d’amplada, amb un parament extern format per grans blocs escairats. També s’hi troben nombroses sitges, cisternes i fons de cabanes d’època iberoromana; la base del castell és de parament romà. 

Abandonat durant la pau romana (Olèrdola ha estat poblada en temps difícils per la seva posició estratègica i abandonada en temps de pau), tornà a prendre nova importància a la reconquesta. És esmentada ja el 911 amb el nom d’urbs Olerdulae. El 929 el comte Sunyer I edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat i una església dedicada a Sant Miquel d’Olèrdola, que consagrà el bisbe Tenderic vers el 935, bastida al costat d’una d’anterior, de tipus mossàrab, construïda pels primers pobladors al segle IX, de la qual resta la capçalera rectangular per fora i semicircular per dins amb un arc triomfal de ferradura. La documentació dels anys 950-978 l’anomena castrum o civitas Olerdulae. Es convertí en centre de la marca, dita també comtat, del Penedès. L’església fou ampliada i consagrada de nou pel bisbe Vives el 991, i altra vegada al segle XII. Entorn seu i fora del recinte, al pla dels Albats, hi ha nombroses tombes antropomòrfiques excavades que han donat nom popularment al tipus de tomba olerdolà. Entre el 995 i el 1108 fou presa pels àrabs diverses vegades (el 1108 pels almoràvits) i recuperada i restaurada pels cristians. En 1041-58 se n’apoderà i en fou senyor Mir Geribert, que s’intitulà príncep d’Olèrdola, en rebel·lió oberta contra Ramon Berenguer I. El domini tornà als comtes de Barcelona i la castlania fou dels descendents de Mir Geribert, els senyors de Sant Martí Sarroca. Els seus habitants gaudiren d’especials franqueses comtals, però arribada la pau i la restauració del s. XII la vella ciutat anà perdent població a favor de la nova Vilafranca i restà com a simple fortalesa a partir dels segles XIV i XV.

Aspecte de les ruïnes d’Olèrdola

© Alberto González Rovira

La seva revaloració s’inicià amb Puig i Cadafalch (1909) i amb Gómez Moreno (1919). La diputació provincial de Barcelona n’inicià la restauració en 1926-28. Fou declarada monument nacional el 1931. El 1963 la diputació provincial n’adquirí la propietat i emprengué obres de restauració i la creació d’un museu monogràfic, adossat a les antigues muralles, inaugurat el 1971. D’ençà del 1983 el Museu Arqueològic de Barcelona hi ha realitzat excavacions arqueològiques, documentant a la cara interna de la muralla l’existència de les fases medieval, romanorepublicana, ibèrica i de l’edat del bronze, amb llargs períodes d’abandonament entre els moments d’ocupació. La primera fortificació data del bronze final (segles IX-VIII aC) i el poblat ibèric del segle IV al II aC. Al final d’aquesta centúria els romans construïren una sòlida muralla, una torre en el punt més elevat, per tal de controlar la Via Heraclea (posteriorment Via Augusta) i una gran cisterna que degué pal·liar la manca d’aigua que caracteritza la plataforma rocosa olerdolana.