Situació i presentació
El Llobregat fa de partió, a ponent i a migdia, amb el municipi d’Esparreguera, des del torrent de Sant Salvador, a l’antic balneari de la Puda de Montserrat, a la sortida del congost del Cairat, fins al roc de la Mona, a migdia, on coincideix també amb el terme d’Abrera; el límit meridional prossegueix després per la riera de la Mona fins al coll de les Barones; i pel torrent de Sant Jaume, a llevant, confronta amb Viladecavalls. Resten a la dreta del torrent les partides de Mas Soler, de la quadra del Pou, de les Saborides i de la Vinya Vella fins a la capella de Sant Jaume, aigua amunt de la qual, el torrent de Sant Jaume, que fa de termenal, passa vora els Canyamassos i per les Ribes Blaves o de Canaletes; més amunt, per sota de la partida de Llombreres i de Sant Pere Sacama (on hi ha les restes de l’antic castell de Sacama), arriba fins a Can Marcetó, abans Mas Bartrolines; aquí el termenal amb Vacarisses s’enfila per la carena de Puig Ventós (l’obaga del Mimó és ja en terme veí), el cim de la qual (594 m) és anomenat de la Creu de Saba (antigament es deia puig de Quiumà), i arriba fins a Sant Salvador de les Espases, després de travessar l’antic camí de Vacarisses, prop del pla del Fideuer, sota Puig Cendrós (494 m), a l’altra banda del qual hi ha el torrent de l’Afrau. Des de Sant Salvador el terme baixa per les Espases i les Agulles seguint el torrent de Sant Salvador.
Altres elevacions, pertanyents totes a la Serralada Prelitoral, que fa que el terme sigui més accidentat a tramuntana i a llevant, són el turó de la Gronya (515 m) i les agulles de Petintó (441 m). Aquest sistema muntanyós origina diversos torrents i rieres que desguassen al Llobregat; els principals són, a part els ja esmentats, el torrent de la Creu de Beca, la riera de Can Llimona (o d’Oromir) i la de les Comes (aquestes dues travessen la vila), el torrent del Reguener, que, en unir-se amb el torrent de Coll Blanc, forma el de les Parellades, el de més llarg recorregut; el de Sant Pere, per les Ribes Blaves, conflueix amb el torrent de Sant Jaume, que, a través del torrent del Gaià és tributària del Llobregat. Les aigües subterrànies d’aquests torrents han originat un gran nombre de fonts, com la d’en Roure, la de Can Soler, la de Can Carreres i les fonts de la Plaça. La vegetació predominant a la part més elevada del sector muntanyós és el pi blanc, l’alzina i el roure (excepte la carena de Puig Ventós i el solell de l’Orpina, on hi ha garriga).
El terme comprèn la vila d’Olesa, cap del municipi, i també diverses urbanitzacions, com les Ribes Blaves, Oasi, Can Marcetó, etc. A ponent del municipi passa la carretera C-55 cap a Manresa, que dins el municipi d’Abrera enllaça amb l’autovia A-2 d’Igualada. De la vila parteix una carretera local que va a Terrassa per Viladecavalls; enllaça amb aquesta carretera una altra de local que duu a Vacarisses, un brancal de la qual porta a l’estació del Nord, de la RENFE, que dista 3,5 km de la vila. També d’Olesa surt una carretera que va a Martorell, i al nucli urbà hi ha una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Manresa. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparreguera i Olesa.
La població i l’economia
La població d’Olesa de Montserrat (olesans) era de 3.179 h el 1860. La prosperitat de la vila féu augmentar la població a 3.235 h el 1887 i a 3.554 h el 1900. Des d’aleshores, l’augment demogràfic ha estat constant i progressiu, amb un impuls més accentuat entre els decennis de 1960 i 1970. Així, hi havia 5.500 h el 1930, 5.803 h el 1945, 7.117 h el 1960, 10.158 h el 1970, 12.506 h el 1975, 13.914 h el 1981, 14.962 h el 1991 i 17.987 h el 2001. En tot aquest procés ha tingut un pes específic l’aportació forana. El 2005 hi havia 21.114 h.
Al vessant mitjà de les muntanyes hi ha oliveres i alguna petita extensió de vinya per a l’elaboració de xarel·lo. Dels productes agraris, el més apreciat ha estat sempre l’oli d’Olesa (entre altres guardons, el 1929 guanyà la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona), que fins i tot s’usava amb finalitats medicinals (hi ha aiguamans de Banyoles, del segle XVIII, per a l’oli d’Olesa). La producció d’oli augmentà molt durant els segles XVIII i XIX, ja que de 6 trulls que hi havia el 1756, el 1856 havien ascendit a 12; a la fi d’aquest darrer segle, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres i només hi funcionaven 8 trulls. Els pagesos, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s’uniren el 1917 en el Sindicat Agrícola Olesà, que construí un nou trull, la Premsa Nova. No obstant això, el conreu de les oliveres decaigué mentre que la indústria tèxtil guanyava en prosperitat. El 1956 es produí una forta glaçada que matà una gran part de les oliveres i la producció de l’oli es reduí. Tot i així, s’ha mantingut una certa producció d’oli, que va tenir un període de creixement a l’inici de la dècada de 1980. S’ha de tenir en compte, també, que a Olesa vénen a moldre les olives molts dels pobles veïns. Al segle XVIII es conreava, també, ordi, civada, blat, forment, cànem i faves. Tradicionalment, la zona més planera del terme, des de la vila fins al Llobregat, s’ha dedicat a hortes i fruiters, bé que a causa de l’eixample del nucli urbà i de la instal·lació de diverses fàbriques vora el riu, l’ús agrícola ha esdevingut molt reduït.
El municipi s’industrialitzà molt aviat, aprofitant la força hidràulica del Llobregat per a moure molins drapers. Als segles XVI i XVII hi ha notícies del gremi de paraires, el llibre del qual es conserva a l’arxiu municipal. Es teixia a mà la llana, el lli i el cànem i els manufacturats tèxtils es duien a Barcelona per vendre’ls a la mateixa ciutat o a la resta del país. Devers el 1750 s’introduïren les indianes o teixits de cotó estampats i es començaren a formar els primers capitals que invertiren en maquinària tèxtil. La indústria tèxtil d’Olesa, aleshores tan important com les de Sabadell o Terrassa, sofrí una regressió a causa de no passar-hi la línia de ferrocarril de Terrassa a Barcelona (1858). El vapor s’instal·là a Olesa al darrer terç del segle XIX en grans naus o quadres que es llogaven als teixidors. El 1880 hi havia 32 fàbriques de teixits, 4 de filatures i 6 de tints, la majoria de les quals eren petits tallers d’estructura familiar. L’electrificació de la indústria i la millora de les comunicacions (el 1910 es construí la carretera de Terrassa a Olesa i el 1915 es construí un pont sobre el Llobregat que permetia l’accés a la carretera de Barcelona a Madrid), especialment la construcció de l’estació dels Ferrocarrils Catalans de Barcelona a Manresa (1922), comportà un progrés important per a la indústria tradicional. La presència de la indústria tèxtil ha perdurat fins a l’actualitat; en els decennis de 1950 i 1960 va tenir una gran prosperitat, però partir del 1975 la crisi general afectà greument la indústria local i diverses fàbriques hagueren de plegar (entre les quals la Colònia Sedó d’Esparreguera, que donava feina a molts treballadors olesans). En les dues darreres dècades del segle XX s’han introduït a Olesa altres sectors de la producció, com el químic, el metal·lúrgic i el de l3alimentació. El sector de serveis ha tingut també cert desenvolupament. El comerç és important en l’economia de la població; hi ha un mercat municipal que data de la dècada de 1930 i que ha estat rehabilitat. Disposa d’un centre d’atenció primària (CAP) que cobreix les necessitas sanitàries. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional.
La vila d’Olesa de Montserrat
Morfologia urbana
La vila d’Olesa de Montserrat (124 m d’altitud i 21.714 h el 2006) és situada al sector més pla de la vora esquerra del Llobregat, davant el nucli urbà d’Esparreguera, a l’altra riba del riu. El poblament medieval es formà entorn de l’església parroquial i del castell d’Olesa, del qual resta part de la muralla (la base del campanar probablement era part de la fortificació). El castell fou reconstruït al segle XIV, quan la jurisdicció i el domini superior de la vila pertanyien al monestir de Montserrat, i també s’engrandí la vila. Aleshores la població era emmurallada i s’hi celebrava fira per concessió de Pere el Cerimoniós (1366). El recinte primitiu emmurallat és difícil d’identificar. Al segle XVI hi ha documentat el portal d’en Coscoll, a ponent, i el d’en Carreres, situat al Carrer Empedrat o de Barcelona (que a la primeria del segle XVIII s’anomena, també, de l’Església), a llevant, bé que aquest portal potser és d’alguna ampliació del recinte antic. El 1560 la muralla al NW era paral·lela a la riera d’Oromir. Dins la muralla, al NE del castell hi havia l’hospital, que fou construït pels abats García Jiménez de Cisneros i Pedro de Burgos, al primer terç del segle XVI; la capella de l’hospital fou beneïda el 1799. No gaire lluny hi havia el camp de la Creu de la Real, al lloc dit també de les Orelludes. Al segle XVII, defora aquest nucli d’origen medieval, només hi ha documentat el carrer de Fora, que va a Monistrol, o de les Angelines. Al XVIII la vila s’eixampla per llevant (carrer de l’Altura, carrer de Sant Antoni i carrer d’en Sastre), a tramuntana hi ha la capella i el portal de Santa Oliva (1727), i defora vila el carrer de Jesús. El 1809 la vila fou atacada pel francès i no fou presa gràcies a la defensa dels olesans i perquè encara conservava la muralla, segons un document dirigit al governador militar del corregiment de Mataró, al qual pertanyia. Fins a la primeria del segle XX, la població s’estenia dins aquesta delimitació, i no és fins el 1932 que s’aprovà l’Eixample, urbanització en quadrícula fins a la via dels Ferrocarrils Catalans. Entre els anys 1954 i 1956 es començaren a edificar els barris de Sant Bernat, a ponent de la part antiga, del Pla de l’Eixample i del Poble Sec, a migdia del collet de Sant Joan. Han desaparegut les masies de Can Carreres i Can Navarro, dins la vila. Separat de la vila, hi ha el Raval de la Indústria, grup de cases al llarg d’un carrer, prop de la partida de les Illes, a més d’algunes zones residencials construïdes a partir de la dècada de 1970, com les Planes i el Collet de Sant Joan.
L’església parroquial d’Olesa de Montserrat era antigament dedicada a santa Maria i sant Joan (1012) i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà a santa Maria. El 24 de gener de 1147 es consagrà una nova església i, encara, aquesta fou substituïda a la fi del segle XVI, i primeria del XVII, per un altre edifici que perdurà fins el 1936, que va ser cremat; aquest edifici era molt enlairat respecte del nivell del sòl i constava d’una sola nau, coberta amb voltes d’ogives entre arcs torals de mig punt, i il·luminada per finestres altes. A banda i banda de la nau hi havia capelles laterals construïdes entre els contraforts. L’absis es cobria, també, amb volta d’ogives i al presbiteri s’obria una llanterna barroca. A migdia hi havia la porta principal, amb columnes, frontó i fris ornamentat i amb les imatges de la Mare de Déu i dels dos sants Joan, el Baptista i l’Evangelista. La torre del campanar i la del rellotge són citades pel baró de Maldà al seu Calaix de sastre. El temple posseí fins el 1936 un retaule major barroc, que havia estat contractat el 1632 amb els artistes Pau Boixedell, d’Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa, centrat per la imatge de la Mare de Déu, obra de l’escultor Josep Ratés.
L’Hotel Gori, avui casa de la vila, és un bell exemplar de l’arquitectura vuitcentista. Encerclat per un parc de 4 ha, és de planta quadrada amb planta, tres pisos i àtic, voltat de galeries per tres dels seus costats. Inaugurat el 1899, era lloc d’estada preferida dels qui anaven al balneari de la Puda a prendre les aigües, balneari amb el qual hi havia un servei de diligències continu. El 1931 fou adquirit pel municipi als hereus del seu fundador, el Dr. Joaquim Casals i Gori, que obsequiaren la vila.
La cultura i el folklore
De les diverses entitats culturals de la vila, cal mencionar el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà que treballa en la recollida, restauració i conservació de diversos materials per al projectat Museu Olesà. Entre els materials arqueològics (Neolític), ceràmica medieval, peces d’interès etnològic, fòssils, programes i fotografies retrospectives de la vida local, etc., es destaca una important col·lecció de ceràmiques policromes dels segles XVI i XVII. Entre els equipaments culturals de la vila trobem l’Arxiu Històric Municipal, que conté alguns pergamins, el llibre de la cúria d’Olesa de Montserrat i documentació abundant que s’inicia als darrers segles medievals. S’hi conserva, també, un capitell medieval, que publicà Alexandre de Laborde en el seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne a la primeria del segle XIX, i que ha estat anomenat “la pedra d’Olesa”. El capitell és una obra rústica, probablement, del segle XIII. Hi ha també l’Escola Municipal d’Arts i Oficis (1924) i quatre teatres, el més conegut dels quals és el Teatre de la Passió. Vers l’abril s’organitza una Setmana Cultural. Per Setmana Santa hi ha una gran activitat cultural al voltant de la representació de la Passió. Convé destacar especialment aquest acte pel que representa d’aportació folklòrica tradicional: les representacions de la Passió són documentades des del segle XVII, i la dansa dels dimonis, incorporada el 1901, és obra d’Àngel Guimerà. Les notícies documentals de la Passió d’Olesa es remunten ja al 1540. La versió actual és obra del poeta Joan Povill i Adserà, amb música del mestre Josep M. Roma i escenografia de Pere Francesch i Subirana. Hi intervé gent de la vila, no professional.
Entre les festes tradicionals s’ha de mencionar la Fira de Santa Llúcia, al desembre, i la festa de Sant Antoni Abat, que és la festa dels traginers, al gener. Al juny se celebra la festa de la copatrona de la vila, Santa Oliva, que és patrona alhora d’un barri d’Olesa. La festa major d’Olesa s’escau per Sant Joan, també al juny; se celebra amb actes diversos i surten els gegants (Bernat i Oliva). A l’agost hi ha la festa de Sant Bernat, copatró de la vila. Respecte als aplecs, cal destacar l’aplec de la sardana a l’abril, i l’aplec a Sant Salvador de les Espases, situat a l’extrem N de la comarca, al setembre.
Altres indrets del terme
Al N del terme, just al límit amb Esparreguera, hi ha el santuari de Sant Salvador de les Espases, on hi hagué l’antic castell de les Espases, històricament vinculat al d’Esparreguera (es descriu en aquest municipi). El santuari depèn de la parròquia d’Olesa des del 1868 (que fou donat amb el balneari de la Puda i Can Tobella pel rector Anton Roig, d’Esparreguera). Pertanyent al municipi d’Esparreguera, però dependent eclesiàsticament d’Olesa, el balneari de la Puda és just al límit del terme (també és descrit en parlar d’Esparreguera).
La capella de Sant Pere Sacama, on hi ha les restes de l’antic castell de Sacama, és emplaçada damunt un turó de 466 m que s’alça damunt la Vallfollosa, a llevant de Puig Ventós, al NE del terme. La capella, d’una sola nau, és capçada per un absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes, del segle XI; s’aixeca a llevant del lloc que ocupava el castell. La fortificació, documentada l’any 962, aprofita un espadat natural de roca per a recolzar-hi les parets de tramuntana i de migdia, seguint l’eix longitudinal vers la capella, de la qual ara és separat, però els diversos encaixos i entalladures de la roca indiquen que hi devia haver alguna bastida de fusta que unia ambdues edificacions. Les parets conservades del castell, entre roques, són d’opus spicatum i datables probablement al segle X. A ponent, adossat al recinte primitiu, hi ha un dipòsit d’aparell ben escairat, potser del segle XII. La ceràmica que s’hi troba, llevat d’alguns fragments del segle X, data majoritàriament dels segles XIII al XV (grisa, verda i manganès i amb ornamentació de blau cobalt). En temps moderns ha estat destruït l’antic Mas de Sant Pere, al peu del castell. Entre els conservats, esmentem Can Llimona, el Mas de Santjaume i Can Matetes. Són ruïnosos Can Puigventós, Can Miquel Amat i Can Marcetó, i ha desaparegut Can Vinyals.
El 1999, durant unes excavacions a la capella de Sant Pere Sacama, es va descobrir una necròpoli medieval i es va confirmar l’existència en aquest indret d’un jaciment ibèric de 2.500 anys d’antiguitat.
La història
Olesa es formà dins el terme de l’antic castell de Sacama, documentat (Camba) des del 937, que protegia el lloc després de la conquesta als sarraïns. De possessió comtal, el castell va ser venut pel comte Miró al seu fidel Agfred el 962; aquest noble, juntament amb la seva muller Guisla, el donà al monestir de Ripoll, abadia que, en sofrir diverses usurpacions en aquest domini, acudí davant el tribunal comtal el 1002 i en reclamà la devolució, cosa que obtingué en un judici celebrat a Vic. Sembla, però, que Ripoll no recuperà o no disposava de tot el terme del castell de Sacama, ja que el 1012, Sal·la, fill de Frufà, Borrell, bisbe de Vic, Sunifred de Rubí i Amat de Girona, amb altres nobles, donaren a la canònica de la seu de Barcelona l’església de Sant Joan i Santa Maria situada a Evolesa, juntament amb tots els seus drets parroquials. El 1021 el gran bisbe i abat Oliba, no resignat a perdre l’alou d’Olesa, es presentà davant el tribunal dels comtes de Barcelona a Sant Cugat del Vallès i n’obtingué la restitució, com obtingué al cap de poc temps la de l’alou de Montserrat, on fundà en una de les ermites que hi havia des de feia molts anys el monestir de Santa Maria de Montserrat. Tot i això, l’abat de Ripoll i el prior de Montserrat no devien posseir totalment o bé en ple domini la vila i el castell d’Olesa, ja que el 1264 els foren venuts per Bernat de Centelles, el qual els havia obtingut de Gastó, vescomte de Bearn i sogre de l’infant Alfons. El 1291 el prior de Montserrat cedí la vila d’Olesa a l’ardiaca de la seu de Barcelona, Hug de Cardona, el qual concedí un seguit de privilegis a la vila el 1314; el nou senyor no devia posseir de ple dret la vila, puix que el 1328 aquesta era un feu del prior de Montserrat. El 1359 Pere el Cerimoniós vengué al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi de la vila, juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Montserrat posseiria en endavant i fins a la desamortització dels béns eclesiàstics del 1835 la vila d’Olesa.