i Oliola | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Oliola

Vista general del poble d’Oliola (Noguera)
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera, centrat a la vall del Llobregós.
Població: 
248 h
[2009]
Extensió: 
86 km2

Situació i presentació

El municipi d’Oliola, d’una extensió de 86,28 km 2 , forma part de la subcomarca anomenada del Segre Mitjà. És a migdia de la comarca, al límit amb les comarques de l’Urgell i la Segarra. Confronta, al N, amb els municipis de Ponts i Tiurana, a l’E amb Vilanova de l’Aguda i Cabanabona, al S amb Torrefeta i Florejacs (Segarra), Ossó de Sió i Puigverd d’Agramunt (ambdós termes de l’Urgell), i vers l’W amb Agramunt (també de l’Urgell) i amb Artesa de Segre. Al sector de tramuntana, concretament al NE, per on circula el Llobregós, afluent per l’esquerra del Segre, s’estén una llenca del terme d’Oliola, on hi ha la serra del Castellar (543 m), als vessants de la serra del Pubill, que penetra N enllà, entre els municipis de Ponts i de Vilanova de l’Aguda, i arriba fins molt a prop del Segre. Aquesta part i el sector de tramuntana del poble d’Oliola és el que correspon a l’anomenat Terme Forà de Ponts o, senzillament, Terme de Ponts, que antigament havia format del municipi de la vila de Ponts. Aquest antic terme de Ponts comprèn els pobles del Gos i de Plandogau, a més dels antics llocs o llogarets de Gratallops, la Torre d’en Bru o Masbrú, Masdentorres, Maravella, les Mollerigues, Serralta i Serrabaixa.

A més dels nuclis esmentats, l’actual terme comprèn el poble d’Oliola, cap de municipi, el poble de Coscó, l’antic poble i actual masia de Castell-blanc, els llogarets de Claret i Renant i els antics llocs de Canosa i els Arquells. Per la part N del terme passa la carretera comarcal C-1412a procedent de Calaf, de la qual parteix una altra carretera cap a Guissona que a la vegada té un trencall que porta a Plandogau i a Oliola. La carretera C-14, procedent d’Artesa i que es dirigeix vers la Seu d’Urgell, passa també pel N del terme, pel poble del Gos, i ja dins de terres de Ponts té un trencall vers el poble d’Oliola. A l’altura de la vila de Ponts s’enllacen la C-1412a i la C-14. Diversos camins veïnals comuniquen altres indrets del terme.

La població i l'economia

El fogatjament del 1553 assignà 50 focs al terme d’Oliola. El 1718 hi havia 166 h, i el 1787, 247 h. Encara no al cap d’un segle, el 1860, tenia 1 031 h, xifra que davallà constantment a partir d’aquest moment (923 h el 1900, 770 h el 1920, 751 h el 1936, 682 h el 1950, 319 h el 1970, 268 h el 1981 i 202 h el 1991). El 1999 el nombre d’habitants registrà un lleuger increment amb 219 h, i el 2005 hi havia 254 h.

Les activitats agràries són la base de l’economia del municipi. A les terres de conreu, majoritàriament de secà, destaquen els cereals (predominantment l’ordi, que és clarament el conreu més estès del terme, però també és destacable el blat), el farratge, les oliveres i l’ametller. Hi ha petits horts regats per pous per al consum familiar. Quant a la ramaderia, hom cria sobretot aviram i bestiar porcí.

El poble d'Oliola

El poble d’Oliola (452 m, 76 h el 2005) és situat al vessant d’un turó, on s’esglaonen les cases. Al cim del turó hi ha les restes del castell d’Oliola, del qual seha dit si podia ser d’origen visigòtic (esmentat el 908, reconquerit i refet vers el 1035). Es conserven restes de la muralla.

Al primer replà de la roca hi ha l’església parroquial de Sant Tirs, construcció molt senzilla que encara evidencia el seu origen romànic, sobretot l’organització de l’absis, de planta semicircular i amb faixes llombardes que es combinen amb arcuacions cegues per tal d’articular el mur de la capçalera. Aquest absis s’aixecava al damunt d’una cripta que ha perdut el sostre, i es troba actualment en part integrada dins el conjunt del presbiteri. L’estructura de nau única de l’església, resseguida per un mur de gruix considerable que prolonga l’obra de l’absis, definia l’esquema original del temple romànic. L’interior, molt reformat, inclou l’obertura de capelles en el gruix del mur, i també un cor sobrealçat als peus. L’interior conserva restes de pintura antiga. En l’actualitat, un cimbori octogonal que s’obre directament a una volta de canó, fidel a la concepció romànica, constitueix l’entrada de llum més important de l’edifici, les obertures del qual són algunes finestres de doble esqueixada a l’absis i la nau i un ull de bou al frontis del bastiment. A l’exterior, la teulada a vessants ha estat refeta, com també la part alta dels murs que la sostenen i altres parts de l’edifici. Adossats a la capçalera hi ha la sagristia i el campanar. Aquest, de planta quadrada, comunica amb l’interior de la nau, i evidencia reformes sobre una base que podria ser romànica. És coronat per una coberta de piràmide.

El poble celebra la festa major el primer diumenge d’agost, i la festa major vella per Sant Tirs (28 de gener). No gaire lluny del poble hi ha la capella del Sagrat Cor, a 452 m d’altitud.

Altres indrets del terme

El sector del Terme de Ponts

El Terme de Ponts, o Terme Forà de Ponts, pertanyia antigament al terme d’aquesta vila i al segle XI en fou separat i agregat al municipi d’Oliola. Avui la partida anomenada el Terme de Ponts comprèn el poble del Gos, el de Plandogau i els llocs de Gratallops, la Torre d’en Bru, Masdentorres i les Mollerigues.

El poble del Gos (o Castellnou del Gos), és situat al NW del terme i tenia 31 h el 2005. La seva església de Sant Sebastià, segueix la tradició del romànic. És d’una nau, capçada per un absis cobert amb lloses, i té la porta apuntada. S'hi fa un aplec el 17 de novembre. Prop del Gos hi ha la torre de defensa anomenada Torre del Cargol (però ja dins el municipi de Ponts).

Al peu de la serra de la Força hi ha el pla de Gratallops, amb el llogaret de Gratallops; més al SE es troba el poble de Plandogau o Pladogau (53 h el 2005). L’església parroquial de Santa Maria de Plandogau és d’origen romànic, però molt transformada posteriorment. També és romànica la capella de Sant Martí de la Garriga, que resta en ruïnes, vora Can Garriga. Prop d’aquest indret, al límit amb Vilanova de l’Aguda, hi ha el lloc de la Torre d’en Bru o Masbrú o Marbrú, amb els masos de Pinós, Cendrós, Belasc, d’en Trilla i altres. La quadra de Masdentorres és prop del Llobregós; hi ha l’església de Sant Jordi, o de la Immaculada, que era sufragània de la de Monistrol. No gaire lluny es troba el despoblat i actual mas de les Mollerigues, dins la parròquia de Plandogau.

A la partida de Serralta, al N de l’antiga demarcació del Terme de Ponts, hi ha la capella de Sant Silvestre de Serralta, romànica, d’una nau i absis llis i els masos dels Trulls i del Tauler. A Mas Cendrós hi ha una capella dedicada també a sant Silvestre. No gaire lluny, més al S, a uns 4 km de Ponts, a la serra del Castellar, hi ha la capella romànica de Santa Maria (dita també de la Mare de Déu del Roser), d’una nau sobrealçada, absis llis i campanaret sobre la nau amb finestres biforades a cada cara, i els masos del Castellar, que té a prop els vestigis d’una casa forta medieval, i de l’Albardaner.

Coscó, Renant, Claret i altres llogarets i capelles

El poble de Coscó (46 h el 2005) és al vessant meridional de la serra de Montclar, a la vall del Sió. L’església parroquial de Santa Maria de Coscó pertanyé al capítol d’Urgell. L’edifici és romànic, d’una sola nau i absis semicircular. La nau, que és coberta amb volta de canó sobre arcs torals, té capelles laterals buidades en el gruix del mur. L’exterior és mancat de decoració. A la façana de migdia s’obren tres finestres i el portal, adovellat. En època barroca hi fou adossada la sagristia i, a ponent, la torre del campanar, amb obertures d’arc rodó al darrer pis i coberta piramidal.

No gaire lluny, vers al S, hi ha l’antic poble i actual masia de Castellblanc, fortificada i d’origen medieval. Pertanyé als Camats, Albereda i Civit de Motes, vassalls dels ducs de Cardona. A l’entrada del mas, una làpida de marbre commemora que el 1174 Ermengol VI atorgà franqueses al lloc. Al segle XIX l’edifici sofrí modificacions lamentables i fou destruït l’arxiu. La capella de Castellblanc és dedicada a la Mare de Déu del Roser.

A mig camí d’Agramunt a Coscó, al SW del poble, hi ha la masia, i antic poble, dels Arquells. Conserva l’església romànica de Santa Magdalena dels Arquells, d’una nau amb absis de planta semicircular, al centre del qual té una petita absidiola, acusada a l’exterior.

Al S de Coscó i de Castellblanc, al límit amb l’antic terme de Florejacs (Segarra) i el d’Ossó de Sió (Urgell), hi ha el llogaret de Renant (13 h el 2005). L’església de Sant Antoni de Renant fou agregada a la parròquia de Cabanabona.

Al SW d’Oliola, a la partió d’aigües entre el Llobregós i el Sió, a 533 m d’altitud, hi ha el llogaret de Claret (12 h el 2005). Dins el seu antic terme hi ha les capelles del Carme, Sant Ramon Nonat del Mas Vell i Sant Amanç, en ruïnes. Al SE de Claret es troba el lloc de Maravella o Malavella (2 h el 2005), pronunciat també Mavella; té l’església de Santa Magdalena. El despoblat de Canosa és situat entre Claret i Coscó. Hi ha la capella del Pilar de Canosa.

Dins el muncipi d’Oliola hi ha, encara, la capella romànica (que s’ha utilitzat com a magatzem agrícola) de Santa Magdalena del Corral de Siles, la de Sant Martí del Mas Belasc i la del Corpus Christi del Mas Boera, sense culte.

La història

Segons el cronista àrab al-'Udrı¯, l’any 908 Muhammad al-Tawı¯l, senyor d’Osca, que ja durant la vida de Llop ibn Muhammad (mort el 907), senyor de Lleida, havia intentat d’eclipsar-lo, prengué Lleida i l’any següent emprengué una ràtzia per les regions de frontera i s’apoderà dels castells d’Alguaire, d’Oliola i de Gualter. El lloc fortificat d’Oliola no serà colonitzat, però, fins al segle següent, vers el 1035. Ja conquerida Lleida, en un procés del 1157 entre Ramon Berenguer IV i Pere de Puigverd, compareix el cavaller Arnau d’Oliola, del qual es queixava el comte. Sembla que era el castlà que hi tenia Pere de Puigverd, senyor d’Oliola. El 1174 un Guillem d’Oliola figura entre els repobladors d’Alpicat.

El 1243 era senyor d’Oliola Berenguer de Puigverd, que a més era senyor de Ponts, Agramunt i altres llocs i el qual aquest any signà el testament. El 1316, el rei Alfons el Benigne, comte d’Urgell, trobant-se a Oliola, expedí una carta al seu veguer. Després de la desfeta del comtat d’Urgell, Oliola esdevingué una baronia del casal de Cardona. El primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV, en dotar el seu fill Ferran, es reservà la baronia d’Oliola, la qual comprenia, a més del lloc d’Oliola, Maravella, Claret, Canosa, el Terme Forà de Ponts, Plandogau, el Gos, Gratallops, Renant i Coscó, llocs de la vegueria d’Agramunt (menys aquest darrer poble que era del capítol d’Urgell). L’any 1632 la dita baronia era dels marquesos de Santa Coloma, però al segle XVIII i fins a l’extinció de les senyories pertanyé de nou als hereus dels Cardona, que eren ducs de Medinaceli i senyors d’Arbeca i la Floresta.

Llegir més...