i Joan Oliver i Sallarès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Joan Oliver i Sallarès

Pseudònim usat en els seus llibres de poemes perPere Quart
Literatura
Pseudònim usat en els seus llibres de poemes perPere Quart
Joan Oliver

literatura lit
Escriptor.
Sabadell, Vallès Occidental, 29 de novembre de 1899 — Barcelona, 18 de juny de 1986

D’una família de tradició dins de la burgesia industrial sabadellenca, els seus avantpassats tingueren un paper determinant en el món de les finances; el seu besavi patern fou Pere Oliver, fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla. Estudià a Barcelona la carrera de dret (1916-20), però des de jove es decantà per les lletres i escriví poemes, teatre i prosa literària. Formà part, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, del Grup de Sabadell, de caràcter avantguardista. Col·laborà en el Diari de Sabadell (1930-34), La Veu de Catalunya, La Publicitat, la Revista de Catalunya, Mirador i D’Ací d’Allà. En la secció “Degotís” del Diari de Sabadell emprà per primera vegada el pseudònim Pere Quart.

Amb Francesc Trabal, Josep Carner, Carles Riba, Guerau de Liost i Armand Obiols fundà, a Sabadell, la col·lecció literària edicions La Mirada, que entre el 1925 i el 1935 publicà una dotzena d’obres. El 1928 publicà el seu primer llibre, Una tragèdia a Lil·liput, sàtira de la burgesia local, escrita encara sota els motlles de la narrativa tradicional. L’any següent debutà en l’aventura teatral, amb la presentació a Mirador de Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet. Fins el 1934 no inicià la carrera poètica ——en la qual utilitzà el pseudònim de Pere Quart—, que anà des de llavors indissolublement lligat a la seva poesia— amb Les decapitacions, on esbossa una temptativa iconoclasta i on, entre l’humor i la sàtira, es troben alguns dels temes que, més endavant, caracteritzaran definitivament la seva obra.

Cataclisme (1935) és la seva primera obra teatral important, una paròdia a mig camí entre la crítica de la burgesia i l’abast més universal de l’obra posterior. A Allò que tal vegada s’esdevingué (1936) passa a l’origen de la humanitat ——Adam i Eva—— per tal de desmitificar no solament les estructures familiars, sinó també el món de la religió. Del 1937 són Bestiari (premi Joaquim Folguera 1936) ——llibre de poemes epigramàtics i una petita obra mestra del llenguatge i la ironia—— i Contraban, —cinc narracions i una obra de teatre, Cambrera nova—. Amb la Guerra Civil de 1936-39, la seva obra, que fins aquell moment havia estat bàsicament crítica, esdevingué, en el sentit més ampli de la paraula, militant. Els seus supòsits estètics, que es movien encara en els límits del Noucentisme, tendiren a una formulació realista en la qual la història viscuda té un paper rellevant. La demostració en són les obres d’aquell període, especialment l’Oda a Barcelona (1936) i La fam (1938), Premi del Teatre Català de la Comèdia.

Durant la Guerra Civil formà part de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, la qual presidí, i escriví l’himne de l’Exèrcit Popular Català. En aquesta etapa desenvolupà una gran activitat intel·lectual, amb nombroses col·laboracions en diaris i revistes, sobretot a Mirador i a Meridià, i a la ràdio, i com a directiu de la Institució de les Lletres Catalanes (1937). S’exilià el 1939 i, després de passar alguns mesos a França, on formà part del grup d’escriptors del castell de Roissy-en-Brie, el 1940 s’establí a Santiago de Xile fins el 1947, que retornà a Catalunya. A Xile, feu de corredor de vins i de sabates i treballà per a l’ambaixada britànica. Ben integrat a l’activitat i la vida dels catalans residents en aquest país, fou un gran animador cultural i patriòtic. Escriví sovint versos festius, per commemorar efemèrides, com l’himne de la Penya Batibull. Hi dirigí la revista Germanor. Amb Xavier Benguerel fundà l’editorial el Pi de les Tres Branques. Fou membre de l’Instituto Chileno-Catalán de Cultura. Col·laborà a La Nación i Atenea de Santiago i escriví una trentena de peces de teatre radiofònic, com Guerrillas del aire. Del 1947 és el llibre de poemes Saló de tardor (1947), intent de poesia elegíaca, d’inquietuds metafísiques, plena d’ombres i de mort, reflex del seu estat espiritual després de la desfeta de la Guerra Civil i la melangia de l’exili. El 1948, en el viatge de retorn a Catalunya, escrigué l’Epístola d’alta mar, en la qual poetitzà, amb humor, les experiències de la tornada. Ja a Catalunya, passà uns quants mesos a la presó i es dedicà a una tasca obscura de traducció i redacció editorial i col·laborà a Destino amb el pseudònim Jonás.

El 1955 fou fundador i membre actiu de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona; el mateix any, director literari en la primera etapa del “Club dels Novel·listes”. També dirigí “Quaderns de Teatre de l’ADB” (1959). Foren uns anys grisos en els quals preparà la seva obra posterior, especialment el llibre de poemes Terra de naufragis (1956), que obtingué el premi Ossa Menor 1955, i les obres teatrals Ball robat (1956) i Primera representació, estrenades el 1958 i el 1959, i recollides, juntament amb Una drecera— —premi Àngel Guimerà 1957——, en el volum Tres comèdies (1960). La seva reaparició literària, un innegable creixement de la literatura catalana —després dels vint anys més difícils de la postguerra— i una afecció progressiva del públic, li significaren un gran ajut moral que es traduí en una major producció i en una represa del nervi, del vigor moral i de l’afany combatiu dels anys de la guerra. Fou cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani (1957-63).

El decenni dels anys seixanta fou un dels seus moments més alts com a escriptor, tant en el sentit de la creació com en el de l’acollida per part dels lectors. Rebé els premis Ausiàs Marc 1959 i la Lletra d’Or 1961 pel seu llibre de poemes Vacances pagades (1960), una de les fites del “realisme històric” català. El 1962 publicà Dotze aiguaforts de Granyer i el 1963 aplegà tots els seus llibres de poemes, més d’altres d’inèdits, a Obra poètica i tota la seva obra narrativa a Biografia de Lot i altres proses (1963). Pòstumament, el 1999, es publicà una nova edició, ampliada amb textos inèdits i dispersos, de l’Obra poètica. El 1964 passà a treballar com a director literari a l’editorial Aymà, on dirigí les Edicions Proa i la col·lecció “A tot vent”, i començà a col·laborar a Serra d’Or, amb la secció “Tros de Paper” (1964-70). També fou col·laborador del diari Avui (1976-85).

Del 1968 és el llibre de poemes Circumstàncies i del 1970 Tros de paper, col·lecció d’articles de crítica de costums, entre irònica i sarcàstica, admonitòria i moralitzant, barrejada amb els records personals, tenyits, a la vegada, d’humor i de nostàlgia. El 1975 fou editat el primer volum de l’Obra completa, però la seva obra poètica continuà amb Quatre mil mots (1977), Poesia empírica (1981, premi de la Generalitat de Catalunya), una mena de testament poètic de l’autor, i dues antologies (1979 i 1982). Finalment, publicà nombroses traduccions, tant de narradors (Colette, Elsa Morante, Simone de Beauvoir) com de dramaturgs (Molière, Claudel, Beckett, Čekhov). Fou autor d’una versió modèlica del Pigmalió (1957), de Bernard Shaw. Aquestes peces es recopilaren pòstumament al volum Versions de teatre (1989). En el terreny de la prosa, l’autor assajà també el gènere memorialístic amb Temps, records, editat pòstumament (1991). També després de la seva mort es publicà Refugi de versos (1987). Com a traductor rebé el premi del President de la República Francesa.

La seva producció teatral és, com la poesia i la prosa, un espai de reflexió sobre les característiques del gènere i sobre els mecanismes de representació de la realitat a partir del llenguatge i d’uns esquemes literaris. Per tant, la reelaboració paròdica de determinats temes i models estètics, especialment els de la comèdia burgesa, i el trencament d’algunes convencions dramàtiques són freqüents en la comediografia oliveriana. La crítica de la doble moral burgesa, sobretot en l’àmbit del matrimoni i de les relacions amoroses, és també un eix temàtic habitual. Altres obres teatrals foren Una mena d’orgull (estrenada el 1931 i publicada el 1996), Marit i muller o El descompte (1996), Lluna de mel (inèdita), Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1929) —text que és el punt de partida de Primera representació—, Tercet en re (1959), Noè al port d’Hamburg (estrenada el 1966 i publicada el 1977) i El papà de Romeo i Julieta (1977). Durant la guerra escriví també textos humorístics teatralitzats per a la premsa periòdica, els quals han estat posteriorment identificats i publicats a Teatre de guerra i revolució (1999). Cal destacar també, dins de la temàtica política i històrica, El 30 d’abril, una farsa de preguerra publicada el 1977, i el poema dramàtic El comte Arnau (escrit el 1938 en col·laboració amb Xavier Benguerel). D’altra banda, estrenà altres comèdies, peces menors de qualitat desigual: Un servidor sóc el lladre (1942), Quasi un paradís (1951), L’amor deixa el camí ral (1954, escrita amb Benguerel), Una drecera (1955), La barca d’Amílcar (1958), Vivalda i l’Àfrica tenebrosa (1970) i El roig i el blau (1985), entre d’altres. El 1977 edità la seva producció teatral en el volum de les obres completes Teatre original, que es reedità l’any 1999.

La seva aportació a la literatura catalana contemporània ha estat, ultra un llenguatge rigorós, imaginatiu i creador, una obra que planteja les tensions dialèctiques entre l’home i la història, entre la realitat i els somnis, i entre el pessimisme i l’esperança, tot tenint, com a teló de fons, la mutilació del temps i la irrisorietat de la vida. L’ús de recursos com la paròdia, la ironia o la sàtira, així com la presència d’un esperit crític i inconformista, afavoreixen el distanciament necessari per a remarcar quins són els procediments d’aquesta operació crítica i les conseqüències que sovint se’n deriven, però també permeten combatre certes convencions, actituds i situacions. D’altra banda, en la seva obra s’observa l’herència del Noucentisme —sobretot de Carner i de Guerau de Liost— no tan sols en l’aspecte lingüístic, per la riquesa i precisió expressives, sinó també en la presència de certs temes i procediments literaris.

El 1970 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979, el premi Ciutat de Barcelona pel conjunt de la seva obra. En homenatge a la seva obra, el 1982 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi, que refusà.

Col·laboració: 
JoMC
Data de revisió: 
2019-06-19
Llegir més...