i Narcís Oller i Moragas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Narcís Oller i Moragas

Narcis Oller i Moragas.
© Fototeca.cat
literatura lit
Novel·lista i narrador.
Valls, Alt Camp, 1846 — Barcelona, 1930

Orfe de pare, fou educat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart. Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la diputació provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals. Els seus primers escrits foren en castellà: El pintor Rubio, un novelón romàntic, inèdit, datat el 1876; Un viaje de placer, aparegué sota el pseudònim Plácido a El Tío Camueso el 1868. Fins el 1877 col·laborà, anònimament o amb pseudònims, a diverses revistes castellanes de poca volada. Els factors decisius en la seva conversió al “catalanisme literari” foren la influència d’Yxart i de J. Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la sensació produïda pels importantíssims Jocs Florals del 1877. Els seus relats Sor Sanxa i Isabel de Galceran foren premiats en els jocs del 1879 i del 1880, i aquell any publicà l’aplec de narracions Croquis del natural. La papallona (1882), malgrat totes les seves deixes romàntiques i costumistes, representa l’aparició de la novel·la catalana moderna, el tema de la qual és la vida contemporània del país tractada amb realisme i amb consciència dels grans processos històrics.

Entre el 1882 i el 1892, en un ambient cultural molt propici, produí les seves novel·les més característiques: L’Escanyapobres (1884), un estudi intens del tipus de l’avar i de l’impacte del capitalisme en la societat rural, Vilaniu (1885), que amplia i arrodoneix l’argument d'Isabel de Galceran amb una descripció satírica de la vida i la política provincianes, i, sobretot, La febre d’or (3 volums, 1890-92). La seva tècnica es fonamenta en l’observació; es distingeix, però, no solament en les descripcions, sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX. La seva visió és informada més per principis morals, en el fons cristians, que per la dèria materialista i determinista del naturalisme d’É. Zola. Els seus contactes literaris dintre i fora de l’àmbit hispànic li consolidaren una fama insòlita en la literatura catalana d’aleshores. A Catalunya era el representant, com a realista declarat, del corrent literari més avançat i més cosmopolita de l’època: participà com a tal en els inicis del moviment modernista i col·laborà a L’Avenç. Les seves obres foren traduïdes a diversos idiomes i Zola prologà la versió francesa de La papallona (1885), fet que ha tendit a fer exagerar la seva vinculació amb el naturalisme estricte. Una de les seves obres més acabades, La bogeria (1898), novel·la curta que enllaça amb el món de ficció de Vilaniu i La febre d’or, investiga les conseqüències de les teories deterministes en un estudi molt subtil d’un cas de trastorn mental.

El conjunt de l’obra olleriana mostra una tendència a la dispersió i un ritme de producció minvant, atribuïbles en part a la manca de condicions professionals en la seva situació d’escriptor. Publicà diversos reculls de narracions breus i altres proses (Notes de color, 1883; De tots colors, 1888; Figura i paisatge, 1897; Rurals i urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918); traduí obres de Pavlovskij, A. Dumas, I. Turgenev, L. Tolstoij, C. Goldoni, Flaubert, etc. ; també escriví teatre (Teatre d’aficionats, 1900; Renyines d’enamorats, 1926). Trigà set anys a enllestir la seva darrera novel·la llarga, Pilar Prim (1906), obra madura en què la intensificació psicològica i el conreu d’un estil més refinat evidencien l’adopció d’esquemes i procediments postnaturalistes. Però abans ja de l’aparició d’aquesta novel·la, i malgrat el premi Fastenrath que hi guanyà el 1912, s’apartava del món literari. No superà la impressió produïda per la mort prematura d’Yxart (1895) i de Joan Sardà (1898), i, en un període de crisi de la novel·la catalana en general, es mostrà refractari tant a les tendències ideològiques i estètiques del darrer Modernisme com a l’academicisme i al purisme lingüístic dels noucentistes. Les seves Memòries literàries (1962), redactades en 1913-18, evoquen en un to justificatiu i amb una documentació abundant la seva carrera d’escriptor fins el 1906. La publicació de les seves Obres completes (12 volums, 1928-30) confirmà la seva rehabilitació com a patriarca de la novel·la catalana moderna.

Col·laboració: 
AYa
Llegir més...