Fou un dels cinc diputats republicans elegits el 1857 per al cos legislatiu. Combaté la política de Napoleó III fins que, com a conseqüència de la virada del règim vers formes liberals (1860), s’hi adherí (1866) i fins i tot encapçalà el grup que aspirava a establir un Imperi parlamentari. Nomenat ministre de justícia i cultes (1870), i, de fet, cap del govern, inicià la reforma de l’administració amb resultats poc satisfactoris. En produir-se la crisi francoprussiana no sabé impedir ni contrarestar les perilloses iniciatives de Napoleó III i de l’emperadriu, que provocaren la guerra, la responsibilitat de la qual acceptà, i el seu govern fou obligat a dimitir (9 d’agost de 1870). Residí uns quants anys a Itàlia i, de retorn a França, intentà de justificar la seva conducta en diversos llibres, el més important dels quals és L’Empire libéral (1894-1902).