i Olot | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Olot

Panoràmica d'Olot
© Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca de la Garrotxa a la vall alta del Fluvià.
Població: 
33.524 h
[2009]
Extensió: 
29 km2

Situació i presentació

Termeneja amb els municipis de la Vall de Bianya (N), Sant Joan les Fonts (N i E), Santa Pau (SE), les Preses (S) i la Vall d’en Bas i Riudaura (E). Se situa a la vall alta del Fluvià, que travessa la població, al centre del pla d’Olot, una de les fosses tectòniques formades al sector de falles que afecta aquest tros de la Serralada Transversal. La part septentrional del terme és drenada pel Ridaura i accidentada per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m) i la muntanya de Sant Valentí (709 m), serres que formen en part el límit N. La serra d’Aiguanegra, al NE, el separa de Sant Joan les Fonts, i la serra de Batet, a llevant, de l’antic terme homònim. A migdia i a ponent el territori és més obert i més planer. La petita serra anomenada també de Sant Valentí (652 m) forma el límit occidental amb la Vall d’en Bas. Llevat del sector de Batet, el territori comprèn àmplies superfícies planes, com les conegudes pel pla de Dalt, pla de Baix, avui polígon industrial, i pla de Llacs, on s’han construït nombroses casetes unifamiliars. El municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb antics volcans com la Garrinada, Montolivet, les Bisaroques o el Montsacopa.

El municipi comprèn la ciutat d’Olot, cap de comarca, antics pobles i veïnats (Sant Roc d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, Sant Andreu del Coll, Closells), que formen una conurbació al voltant de la ciutat, com també diverses urbanitzacions (les Fonts, el Mas Bernat, les Planoles, etc.) i l’antic terme i veïnat de Batet de la Serra. Aquest s’estenia al sector de llevant de la plana d’Olot pels vessants de l’anomenada serra de Batet, en un terreny de materials basàltics puntejat de petits antics volcans, com el Pujalós (o Puig Alós), el Puig Astrol i els vessants N del Croscat, cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscos de roures i alzines.

D’Olot surten radialment un seguit de carreteres. La variant de la N-260 procedent de Portbou i Figueres enllaça amb la carretera C-26 cap a Ripoll.

El retaule del Roser, d’estil barroc, a l’església de Sant Esteve d'Olot
© Arxiu Fototeca.cat
En direcció s. surt la carretera cap a Vic (que s’ha de convertir en la C-37 un cop aprovat el polèmic projecte del túnel de Bracons), que enllaça vora Sant Esteve d’en Bas amb la C-33 cap a Anglès i Lloret de Mar. Una carretera local surt d’Olot vers Santa Pau, Mieres i Banyoles; aquesta via té una desviació vers el santuari de la Trinitat i d’aquest en surt una altra cap a Batet de la Serra. També des de la ciutat una carretera permet arribar a Riudaura.

La població

L’evolució de la població de la ciutat d’Olot (olotins) es pot resseguir atenent les xifres de població que forneixen els primers fogatjaments, i els censos a partir del segle XVIII. Així, al llarg del segle XIV hom copsa diversos daltabaixos: el 1360 tenia 356 focs, que vint anys més tard havien davallat fins als 230, la qual cosa assenyala una pèrdua de població de gairebé un 50%. Les crisis periòdiques i les pestes que assolaren la comarca aquests anys expliquen la davallada.

Posteriorment Olot va patir greument les conseqüències dels terratrèmols dels anys 1427-1428, que, a més d’enderrocar una bona part dels edificis de la ciutat, van produir la pèrdua de nombroses vides humanes. Tot i això, en el fogatjament del 1497 Olot assolia els 279 focs, mostrant un remarcable poder de recuperació davant la dissortada catàstrofe.

En canvi, al segle XVI s’inicià ja un període de creixement a tot Catalunya. El 1515 Olot arribava als 281 focs i el 1553 als 354, augment que es mantindrà, tot i sofrir daltabaixos significatius, fins al 1670, que assolí els 537 focs. En aquest sentit, cal esmentar que el 1610 hi va haver una pesta molt forta que va delmar la població i paralitzà la vida econòmica, i que a causa de la por del contagi molts olotins van refugiar-se al poble de les Preses.

El ball dels nans durant les festes de la Mare de Déu del Tura d'Olot
© Arxiu Fototeca.cat
A més, el 1650 novament es va estendre la pesta arreu amb molta intensitat: hom calcula que a Olot moriren unes 2 000 persones. Davant l’increment de la mortalitat catastròfica, l’augment de la població d’aquests anys només es pot explicar per la incidència d’una natalitat molt elevada i sobretot per l’impacte de la immigració francesa a la vila d’Olot i rodalia.

Durant la darreria del segle XVII i els primers anys del XVIII hi hagué una certa crisi, agreujada pels esdeveniments succeïts arran de la guerra de Successió. En aquest sentit, no pot sorprendre que la població es mantingui gairebé invariable, ja que el 1718 Olot tenia 2 627 h.

Durant el segle XVIII la població féu un altre pas endavant, tal com ens mostren els censos del 1773 i el 1787. També en aquest cas es produí un creixement entre totes dues dates que no es pot explicar pel simple creixement vegetatiu. En aquest augment tingué molta influència la puixança de la vida econòmica olotina, que atragué molts habitants dels pobles de la rodalia. Al llarg d’aquest segle, Olot cresqué sense interrupció, es crearen nous barris i s’alçaren nous habitatges.

Amb tot, a la darreria del segle XVIII es començà a notar la crisi en iniciar-se la Guerra Gran contra la República Francesa (1793-95), que comportà una davallada de la població olotina. És il·lustratiu el fet que si bé a Olot morien generalment 400 persones cada any, l’any 1793 en van morir 761 i el 1794 unes 863. A tot això, cal afegir-hi el col·lapse de la vida econòmica, amb funestes conseqüències a llarg termini, ja que l’esclat de la guerra del Francès no permeté que la ciutat tingués temps de recuperar-se.

Durant els anys de dominació napoleònica Olot fou sotmès al jou dels invasors, i es produí a més una elevada mortalitat: només l’any 1809 van morir 1 237 persones, cosa que denota la duresa de l’ocupació i l’estat de crisi en què es trobava la població. Pensem que l’any 1860 Olot arribava als 10 262 h, xifra que amb prou feines sobrepassava la del 1787. A partir d’aquesta data, la crisi en el sector industrial i la manca de comunicacions portà altra vegada Olot a les xifres de població més baixes de la seva història. Fins l’any 1900 no tornà a ser al voltant dels 10 000 h. Altrament, cal pensar en l’impacte de l’epidèmia de còlera de l’any 1854, que només durant el mes d’agost va ocasionar més de 400 defuncions.

Un cop iniciada la dècada del 1920, s’encetà una tímida recuperació que aviat es concretà en el creixement del perímetre urbà de la ciutat. Els 10 243 h d’aquest període passaren a 11 615 l’any 1930 i, malgrat l’esclat de la Guerra Civil, l’any 1940 encara enregistrà un saldo positiu. Tot amb tot, el creixement més remarcable s’inicià al començament dels anys seixanta, aprofitant l’extraordinari i desordenat creixement de l’activitat econòmica. En aquest increment influí positivament l’impacte de la immigració d’arreu de l’estat, la qual, si bé no va assolir la magnitud d’altres contrades de les comarques gironines, no fou gens menyspreable. A més, Olot continuà rebent població dels pobles de la rodalia. És per això, i per l’annexió de l’antic municipi de Batet de la Serra, que, malgrat la crisi, el municipi d’Olot tenia 25 588 h el 1979, que augmentaren a 26 713 el 1991, a 28 060 h el 2001 i 31271 h el 2005.

La població de l’antic municipi de Batet ha estat tradicionalment escassa, amb alguns alts i baixos: a mitjan segle XIV Batet tenia 55 focs (unes 250 persones) que en el fogatjament del 1553 havien davallat a 37 (dels quals 35 eren laics i 2 de capellans). Tampoc al segle XIV, període d’expansió demogràfica arreu del país, no experimentà cap guany, ja que els 241 h del 1718 havien passat a 237 h el 1787, amb una curiosa manca de resposta davant la conjuntura favorable de l’època. El cens del 1860 mostra un creixement considerable, que dóna la xifra màxima de població, 688 h, a la qual seguí una forta davallada fins el 1900 (396 h). Després d’una recuperació al voltant del 1930 (629 h), la corba fou descendent fins a la incorporació a Olot.

El municipi d’Olot, que concentra la major part dels habitants de la comarca, ha experimentat un saldo positiu, si bé a partir del 1950 la taxa de creixement de la població olotina ha estat inferior a la mitjana de Catalunya. L’existència d’un flux migratori s’ha produït per dos fets: l’arribada de gent de la comarca i de joves africans per motius laborals i l’arribada de persones que cerquen una millor qualitat de vida. Aquest flux ha estat compensat per les persones que, al seu torn, un cop jubilades tornen als seus llocs d’origen, i pels joves que emigren per motius laborals.

L'economia

L'agricultura i la ramaderia

L’evolució dels conreus a Olot ha estat similar a la de molts indrets de muntanya de Catalunya. Els conreus de la trilogia mediterrània (blat, olivera i vinya) van deixar d’ésser els principals, amb la introducció d’altres produccions com el blat de moro, les patates o els naps. Fins els anys de la dècada del 1960 els conreus típics eren el blat, el sègol, la civada, el blat de moro, el fajol, els naps, etc. La progressiva especialització cap al boví de llet determinà un canvi en els conreus, i avui hom troba sobretot farratge i cereals.

El desenvolupament industrial i el creixement urbà han ocasionat que el camp hagi reduït de forma apreciable el percentatge d’ocupats i també les terres de conreus. Les explotacions agràries es localitzen principalment a la zona de Batet i al pla de Dalt. El més freqüent, però, és l’agricultura a temps parcial, representada pels horts de la perifèria i de la falda del Montsacopa.

Pel que fa a la ramaderia, han desaparegut les explotacions d’autoabastament; les masies s’han especialitzat i la producció té sortida al mercat. Els sectors ramaders més importants són el boví, tant de carn com de llet, el d’engreix de porcs, l’oví i l. Cal destacar algunes explotacions importants, com són ara el mas de Massandell, a la zona de Batet, dedicada al boví, o el Mas Sobirà, al pla de Dalt, amb una elevada producció lletera.

La indústria

La base econòmica de la població és la intensa dinàmica industrial d’iniciativa autòctona, molt lligada a l’aprofitament dels recursos hidràulics del Fluvià.

Durant l’edat mitjana és present l’activitat artesanal. Va ser, però, al segle XVI que el sector de la llana esdevingué important i durant el segle XVII continuà creixent amb la introducció de canvis tecnològics en la fabricació de mitges i barretines. Olot havia donat nom a un tipus de llit barroc, daurat i policromat, de gran capçalera, elaborat pels seus menestrals (llits d’Olot) des del segle XVIII, bé que hom en produïa de similars a la plana de Vic, la Cerdanya, el País Valencià i també al Maresme i al pla de Barcelona. Les antigues cases olotines en conserven excel·lents exemplars.

Des del segle XIX ha tingut una importància notable, amb períodes més rellevants que d’altres, la indústria de la imatgeria religiosa. La primera empresa fou l’anomenada L’Art Cristià, creada i dirigida per Joaquim Vayreda i l’escultor i pintor Josep Berga i Boix, pare de Josep Berga i Boada. Els tallers olotins van idear un tipus de pasta-cartó o pasta-fusta, material que era considerat prou noble per a permetre la seva benedicció i exposició al culte. Aquesta producció s’incrementà i féu aparèixer nous tallers a Olot després de les destruccions d’imatges de la Guerra Civil de 1936-39, època en què amb penúria de mitjans econòmics es van intentar de reposar a les esglésies els antics sants de devoció tradicional. A partir del decenni del 1950 aquest consum va decréixer molt al país, però en canvi s’incrementà l’exportació a l’Amèrica del Sud i l’Amèrica del Nord, fins que a partir de les noves directrius litúrgiques donades pel concili II del Vaticà, la producció decaigué enormement. La producció s’ha orientat cap a l’exportació.

El desenvolupament de la indústria tèxtil als segles XVIII i XIX es caracteritzava per l’abundància de mà d’obra femenina, la descentralització del treball i per unes inversions de capital autòcton. El tèxtil, a més, impulsà altres indústries complementàries. Al segle XIX es produí una crisi provocada pels esdeveniments locals i comarcals, per la manca de primeres matèries i per les males comunicacions.

Al principi del segle XX la indústria es recuperà, en bona part, gràcies a l’electrificació, l’arribada del tren i les millores de la xarxa de comunicacions, fets que posaren les bases de la diversificació industrial d’Olot amb la creació d’indústries tèxtils, alimentàries (d’embotits, etc.), del sector del metall, del paper i de materials per a la construcció. Tot i la major diversificació actual, persisteixen les mateixes activitats industrials; entre les alimentàries trobem firmes conegudes com els embotits Noel, Espuña, o la xocolata Las Comas Cémoi. En l’estructura industrial predomina la petita i mitjana empresa amb seu central local.

El comerç, els serveis i el turisme

Tot i que l’any 2001 la indústria mantenia el seu paper capdavanter en l’economia d’Olot, el sector terciari s’havia desenvolupat força.

Encara que la ciutat té una àrea d’influència que no comprèn tota la Garrotxa, per a la majoria d’habitants de la comarca és el principal centre d’assortiment pel que fa als sectors del vestit, el calçat, l’automoció, l’alimentació, el parament de la llar, la cultura, l’oci i la salut.

Darrerament, la ciutat ha donat impuls al comerç, incidint en la promoció dels seus productes més tradicionals (embotits, ratafia, tortells, figures de pessebre, etc.). El centre de la ciutat concentra una gran quantitat de comerços especialitzats; el municipi disposa també d’una gran superfíciecomercial, a més de la que té el terme veí de les Preses.

El dilluns se celebra mercat, que aplega comerciants i pagesos de tota la comarca, entre la zona del Firalet i del Firal. A part el mercat setmanal, també n'hi ha un de diari al mercat municipal, vora el qual el dissabte es posen algunes parades al carrer. La ciutat convoca al llarg de l’any un bon nombre de fires. La Fira de Sant Lluc se celebra a l’octubre; té l’origen en les transaccions ramaderes del segle XIV, la primera edició de les quals tingué lloc el 1315; ha esdevingut multisectorial. La Fira del Primer de Maig s’inicià també al segle XIV, i inclou igualment diferents sectors (mercat de vehicles d’ocasió, artesania, una mostra pictòrica, etc.). Més recents són el Mercat de Nadal (1990), al desembre, i la Fira de l’Embotit (2002), pel febrer.

Durant el darrer quart del segle XIX i al principi del XX es fundaren els diferents bancs amb capital local, com són ara la Banca Fills de J. Montsalvatge, la Banca Llosas, Escubós i Puigmitjà, la Banca Saderra, Prat i Cia., la Banca Busquets, etc. Algunes desaparegueren i d’altres foren absorbides per altres entitats. També al final del segle XIX es creà la Banca Barcons i Cia, fundada per J. Barcons i S. Dorca, que passà a anomenar-se Banca Dorca. El 1959 fou venuda a un grup privat que establí una sucursal a Barcelona, la qual el 1961 esdevingué Banca Catalana. El 1911 la Caixa de Pensions hi obrí la primera oficina.

Com a capital de la comarca, Olot és la seu del Consell Comarcal de la Garrotxa i també d’un bon nombre de serveis, entre els quals destaca l’Hospital de Sant Jaume. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional, però hi ha també la possibilitat de cursar estudis superiors mitjançant el Centre Comarcal de la Garrotxa de la Universitat Nacional d’Educació a Distància i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que té a la ciutat un punt de suport; també es poden estudiar algunes assignatures de lliure elecció de la Universitat de Girona que es realitzen gràcies a la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Hi ha, a més, alguns centres especialitzats (educació especial, música, art, idiomes).

Entre l’equipament esportiu, destaca un bon nombre de camps de futbol i pistes poliesportives, el camp d’atletisme, el pavelló esportiu i les instal·lacions del Club Natació Olot.

El paisatge volcànic, els monuments, els museus, les fires i la gastronomia (des del 1985 es fa la Mostra Gastronòmica de la Garrotxa) han afavorit l’impuls de les activitats turístiques i l’establiment de diversos tipus d’allotjament (hotel, alberg, càmping, cases rurals, etc.). El turisme més important és el que arriba d’altres zones de Catalunya, però també n'hi ha d’estranger, sobretot holandesos i alemanys, i de la resta de l’Estat espanyol. Els mesos de més afluència són els d’estiu i l’octubre, per la Fira de Sant Lluc.

La ciutat d'Olot

Morfologia urbana

La ciutat d’Olot (22 786 h el 2006), situada a la vall del Fluvià, a 443 m d’altitud al centre de la Garrotxa, emmarcada per tres antics volcans, Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, que li donen una silueta especial i graonen els seus barris, és un indret d’una gran bellesa natural i una població on la història ha deixat una profunda empremta, i alhora, la indústria, la vitalitat comercial i el pes de la seva vida cultural l’han convertida en indiscutible cap de comarca.

El nucli primitiu d’Olot es formà al segle IX, a l’esquerra del Fluvià, entorn de l’església de Santa Maria del Tura, en un sector arrecerat del vent del nord.

A part aquesta agrupació de cases que formaran la Vila Vella, sorgí el burg de Sant Esteve entorn de l’església dedicada al sant titular existent ja el 977, dalt d’un petit turonet. Els primers elements urbans foren, a més de les esglésies esmentades, alguns masos, un pont i el molí d’en Roca. El 1221 es té notícia d’una muralla que envolta el clos de la Vila Vella.

Entre tots dos nuclis començaren a sorgir algunes cases vora el camí carreter que els unia (actual carrer Major) i per la zona del carrer de Clivillers. A mitjan segle XIV sembla que es pot parlar d’unes dues-centes cases al clos de la Vila Vella i d’una cinquantena al nucli de Sant Esteve. Es documenten el Palau de l’Abat, els alous de l’Almoina i diversos molins. Un fet de molta transcendència en el desenvolupament urbà de la població va ser l’acció destructiva dels terratrèmols de 1427-28, que deixaren arruïnats la majoria dels edificis.

El mateix any de la catàstrofe, el rei Alfons IV concedí el permís de reedificar la vila en un lloc diferent, que era propietat de l’Almoina del Pa (per tal com els habitants es volien deslliurar del domini de l’abat de Ripoll). Aquest nou emplaçament se situà entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte. La recuperació, però, fou frenada durant la segona meitat del segle XV, època en què la guerra civil provocà destruccions importants en la població olotina.

L’afany constructiu després del conflicte es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d’unes 226 cases. El segle XVI representà també un redreç: es construí al carrer Major, al de Sant Rafael, als voltants del Firal i a la plaça Major. Els carmelitans alçaren el convent del Carme i es construí l’Hospital. A la fi del segle XVI o a la primeria del XVII es construïren les muralles, que es conservaren fins després del 1850.

Al segle XVII, època de crisi, no s’hi construí gaire. Es pot citar el desaparegut convent dels caputxins i la capella de Sant Francesc a Montsacopa, que fou reedificada el 1817. Per contrast, al segle següent es constata un progrés evident: s’amplià el temple del Tura, s’edificà el parroquial de Sant Esteve, l’Hospici, es construïren habitatges al carrer de les Estires i al de Sant Rafael, etc. Olot, a la fi del set-cents, era una vila important en l’aspecte industrial i passà al davant de Girona en nombre d’habitants.

Durant el segle XIX, la vila experimentà diversos fets d’armes, però al capdavall, bé que les comunicacions no l’afavorien, desenvolupà una transformació interna ben notable: s’urbanitzà el solar dels Caputxins (actual plaça de Clarà), el passeig del Firal i el de Barcelona i es bastiren un teatre, una casa de convalescència, diverses torres particulars, etc. Però la planta urbana sofrí pocs canvis per raó de la crisi industrial de la segona meitat del segle.

Al principi del segle XX començà un creixement al voltant del nucli antic i de les principals vies de comunicació, i el 1907 assolí la condició de ciutat. En ple segle XX, l’expansió cap al SW creà l’eixample Malagrida (1916-25), promogut per un olotí que havia fet fortuna a Amèrica, i traçat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, autor de diversos edificis interessants a la ciutat. L’eixample Malagrida, tipus ciutat jardí, amb zones verdes i xalets aïllats, adoptà una estructura radial entorn d’una plaça, i es prolongà després a l’altre costat del riu, on hi ha el Parc Nou. Fruit del creixement urbà d’Olot són els barris de Sant Pere Màrtir, a la falda de Montolivet, Bonavista, Sant Miquel, Benavent, el pla de Dalt i l’Hostal del Sol o la Caixa.

A la segona meitat del segle XX va continuar l’expansió seguint les carreteres principals. S'han dut a terme tasques de rehabilitació del nucli antic i també nombrosos enderrocs, seguits d’una reconstrucció fidel a l’antiga estructura exterior o bé d’edificacions que trenquen l’antiga imatge, com a la plaça del Mig.

La ciutat d’Olot, que gaudeix d’un entorn bellíssim, no té monuments de gran antiguitat pel fet que la vila antiga fou destruïda pels terratrèmols del segle XV. Amb tot, a més dels edificis religiosos, disposa de construccions modernistes i noucentistes de gran interès.

El temple parroquial, dedicat a sant Esteve i beneït el 1763, va ser planejat per l’enginyer militar Blai de Trinxeria, auxiliat per Joan Tomàs i Soler. És un edifici neoclàssic, espaiós, en el qual es destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó, el retaule del Roser, projectat per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. A la sagristia es conserven diverses taules gòtiques, orfebreria, ornaments i restes escultòriques de la contrada, i una pintura d’El Greco que representa el Crist portant la creu. La façana data del 1800 i l’escalinata del 1897.

L’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, correspon a una reedificació de Francesc Mas dins les línies del barroc classicista. L’interior va ser transformat per Joan Carles Panyó entre el 1790 i el 1814. La façana fou acabada per J. Danés el 1928. El campanar d’agulles del 1794 fou retallat durant la guerra civil. L’antigor del santuari del Tura es remunta al 872. S'hi guarda la imatge romànica de la Verge bruna; l’Infant, de bell antuvi a la falda, li fou arrencat per posar-lo a la mà dreta després d’haver tret la poma que hi tenia abans.

L’antic Hospici és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos amb un gran pati interior, projectat pel gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez (1779-84). S'hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana, que donà lloc a una tradició dins el camp de les arts plàstiques que explica la posterior formació de l’escola d’Olot, amb el paisatge d’Olot com a font d’inspiració. Actualment l’edifici de l’Hospici conté les seus de l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot i del Museu Comarcal de la Garrotxa.

El vell convent del Carme té un claustre, començat a la fi del segle XVI, d’estil renaixentista. És també remarcable l’antic Hospital de Sant Jaume, institució que va ser fundada el 1553 i entrà en funcionament el 1567. L’edifici actual té, a més de l’església, un gran pati amb arcades i una porta renaixentista.

El Casal dels Volcans (antiga casa pairal dels Sureda-Castanys), edifici neopal·ladià (1894), obra de Josep Fontserè i Mestre, es localitza al Parc Nou. Actualment és seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de la secció de ciències naturals del Museu Comarcal de la Garrotxa.

L’antiga Casa de la Ciutat ocupa l’antic solar de l’hospital vell. És un edifici sever, sense ornamentació, de línies neoclàssiques, i és la seu de la Biblioteca Maria Vayreda des del 1997. El Teatre Principal, al passeig del Firal, és una reedificació per Martí Sureda— de la construcció cremada el 1874. L’edifici neoromànic del Col·legi dels Escolapis, projectat pel frare Manuel Roca a la plaça de Clarà, va ser construït entre el 1877 i el 1916. Té dos campanars bessons separats per un cos central. A l’extrem del passeig del Firal hi ha la plaça de toros, bastida el 1859, que fou la segona construïda a Catalunya, on se celebren correbous, corridas i algun altre espectacle.

Dins el nucli antic sobresurten una sèrie de cases senyorials molt notables. Val la pena de recordar especialment la de Can Solà Morales, al passeig del Firal, que fou reformada per Lluís Domènech i Montaner entre el 1912 i el 1916 (són molt característiques les figures femenines de la balconada de la planta baixa, fetes per Eusebi Arnau); la casa Gaietà Vila, al final del mateix passeig; la de Can Trinxeria, a la plaça de Sant Esteve, que forma part del Museu Comarcal de la Garrotxa; la de Can Bolòs, al carrer Baix del Tura, i la de Can Vallgornera, al carrer de Clivillers.

A l’eixample residencial Malagrida són especialment mereixedores d’esment les cases Vayreda, Masramon (1913-14), una de les construccions més interessants de l’arquitecte i poeta noucentista Rafael Masó i Valentí; Malagrida, adquirida per l’ajuntament el 1981; Pons i Tusquets, Juncosa i la Torre de la Riba.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Les activitats artístiques tenen una gran tradició a Olot. El 1783 es fundà a la ciutat l’Escola Pública de Dibuix, sota la protecció del bisbe de Girona, Tomás de Lorenzana-Butrón, com a filial de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. El primer director fou Joan Carles Panyó, pintor i arquitecte. El succeí el seu gendre Narcís Pascual (1841), que mantingué l’escola dins un rígid academicisme. Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) hi rebé la primera formació, però després se n'anà a Barcelona, on seguí el realisme de Ramon Martí Alsina. La forta personalitat de Vayreda, potenciada per la influència de Martí Alsina, es concretà en un paisatgisme natural i directe que a Olot mateix ja interessava també al pintor Josep Berga i Boix. A la mort de Pascual (1869) es convocaren unes oposicions per cobrir la seva plaça; hom havia cregut sempre que les havia guanyat Berga i que la terna canvià l’ordre de la selecció, però J. Sala i Plana ha demostrat que les oposicions foren aprovades per Miquel Roger, arquitecte. Vayreda, correligionari de Berga, li oferí aleshores la direcció del nou Centre Artístic Cultural d’Olot, lloc de reunió de carlins i cacics, que des d’aleshores esdevingué el focus vivent de formació artística al marge de l’escola oficial. Per allà passaren pintors de tot Catalunya —Caba, M. Urgell, Armet, J. Galofré, Pellicer, Tamburini, Urgellès, Joan Llimona—, que feren de la ciutat un nucli de primera magnitud dins l’art català i que donaren lloc a l’anomenada escola d’Olot.

Acabada la carlinada, durant la qual Berga i Vayreda s’exiliaren, Berga ingressà per fi com a director a l’Escola Pública de Dibuix (1877). Se celebraren aleshores importants exposicions col·lectives a la ciutat i l’escola paisatgística d’Olot es consolidà i s’enriquí amb noms com Enric Galwey o els olotins Melcior Domenge i Antiga (1871-1939), un dels millors deixebles de Joaquim Vayreda com a paisatgista, i Josep Berga i Boada (1872-1924), pintor i escriptor, fill de Berga i Boix. Meifrèn, Rusiñol, Mir i altres passaren també per Olot, atrets per la personalitat de Joaquim Vayreda, mentre que de l’Escola Pública, revitalitzada, sortirien figures de l’escultura, com Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936), el gran escultor modernista que decorà la façana del Palau de la Música de Barcelona, i, més tard, Josep Clarà i Ayats (1878-1958), el gran escultor noucentista. Cal incloure també Marià Vayreda i Vila (18531903), germà de Joaquim, escriptor i pintor figurista, fundador de l’empresa L’Art Cristià amb el seu germà.

El 1891, l’Escola Pública de Dibuix passà a anomenar-se Escola Menor de Belles Arts, i Berga hi continuà com a director fins a la seva mort, el 1914. El succeí Iu Pascual, vilanoví que pintava sovint a Olot, sota la direcció del qual l’escola esdevingué Escola d’Arts i Oficis (1914). Paral·lelament, l’escola paisatgística olotina s’adaptava als nous corrents noucentistes gràcies a figures com Ignasi Mallol —que no era olotí—, Francesc Vayreda —cezannià, fill de Joaquim— i l’empordanès Marià Llavanera. Més tard destacà el pintor Pere Gussinyé i Gironella (1890-1980), continuador de l’escola paisatgística pictòrica.

Aquesta important tradició paisatgística fou reconeguda per la Generalitat de Catalunya en crear a Olot l’Escola Superior de Paisatge (1934), que coexistí amb l’antiga d’Arts i Oficis. Iu Pascual passà a dirigir la nova institució, a la qual es vincularen Xavier Nogués, Colom, Humbert, Labarta, Bosch-Roger i d’altres. Pel que fa a la direcció de l’Escola d’Arts i Oficis, l’escultor Martí Casadevall substituí Iu Pascual.

A la postguerra, desapareguda l’Escola de la Generalitat, prosseguí l’activitat de l’antiga escola, i l’art d’Olot es renovà amb noms com el de l’escultor Lluís Curós, Josep Pujol o Ramon Barnades, iniciats ja en l’etapa anterior. Aparegueren artistes nous, com Jordi Curós, l’escultor Leonci Quera —vinculats ja a l’avantguarda—, Rafael Griera i altres que van assegurar la continuïtat de la vitalitat artística d’Olot, centrada en les darreres generacions, que han aportat, entre altres coses, una important activitat calcogràfica. L’activitat docent no s’ha abandonat mai, i diferents artistes locals han impartit classes en el que ha passat a anomenar-se Escola d’Art d’Olot.

La Garrotxa no ha produït només pintors. De fa segles són relativament nombrosos els olotins que han conreat camps diversos de les arts i de les ciències. L’activitat cultural fou especialment intensa a Olot al final del segle XIX, l’època dels germans Vayreda, en relació amb la renaixença cultural i política de Catalunya, i als primers decennis del segle XX, quan, sota la influència del Noucentisme, hi havia una forta activitat tant en el camp de les arts plàstiques i la música com en molts altres àmbits de la cultura. És l’època de la Biblioteca Popular, la “Revista d’Olot”, l’Orfeó Olotí, etc. Aquesta intensa vitalitat cultural sofrí un fort cop amb motiu de la dictadura del general Primo de Rivera, i, més tard, amb el règim franquista, restà gairebé paralitzada.

És difícil de resumir en poques ratlles quins han estat els principals fills il·lustres d’una ciutat tan vital com Olot. A més dels ja esmentats destaca Jaume Bofill i Mates (1878-1933), que com a poeta utilitzà el pseudònim de Guerau de Liost, un dels màxims exponents del Noucentisme català, i el gran poeta del Montseny, que dugué a terme també una intensa activitat política. Pel que fa al camp de la música, és fill d’Olot el gran compositor i organista Antoni Soler i Ramos (1729-1783), format a Montserrat i organista del monestir de jerònims d’El Escorial, una de les grans figures de la música rococó reconegut mundialment. En l’àmbit teatral contemporani destacà Fabià Puigserver i Plana (1938-Barcelona 1991), que fou escenògraf i director del Teatre Lliure de Barcelona. Quant al camp de les ciències, la família Bolòs ha donat diverses figures dedicades a la investigació de la botànica i les ciències naturals.

Entre les entitats culturals cal esmentar el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (1933) i l’Editora de Batet, juntament amb d’altres de caràcter històric, com el Centre Catòlic i l’Orfeó Popular Olotí, que han estat impulsors de l’activitat teatral i seu de reunions de diferents associacions d’àmbit esportiu, cultural, educatiu, etc. Pel que fa a les nombroses entitats de caràcter esportiu, cal esmentar per la seva tradició i activitat el Club Escacs Olot (fundat el 1948 a l’Orfeó Popular), el Club Natació d’Olot, inaugurat el 1962, el Club Voleibol Olot, equip català punta en aquest esport i el Centre Excursionista, creat el 1970, que conté diverses seccions.

Entre els equipaments culturals més destacats de la ciutat cal esmentar el Teatre Principal, amb una sala d’exposicions annexa coneguda com la Sala Carbonera (a l’antic magatzem de carbó per escalfar el teatre). El 1905 es fundà la Biblioteca Municipal d’Olot, i el 1918 s’inaugurà la Biblioteca Popular, impulsada entre altres per Eugeni d’Ors, la qual sofrí les conseqüències de l’aiguat del 1940. No fou fins el 1987 que s’unificaren tots dos serveis per crear la Biblioteca Marià Vayreda, situada a l’antic edifici de l’ajuntament. Hi ha tres arxius, el parroquial, el municipal i el comarcal. L’arxiu parroquial conserva, entre altres fons, un important arxiu musical. L’arxiu administratiu de l’ajuntament conté la documentació generada per aquest organisme a partir de la guerra de 1936-39. Finalment, l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot, inaugurat el 1987, conserva el fons de l’antiga Universitat d’Olot i protocols notarials del districte des del segle XIII, entre altres documents.

Finalment, cal esmentar els museus de la ciutat. El Museu Comarcal de la Garrotxa, inaugurat el 1987, té la seu a l’edifici de l’Hospici. Mostra les activitats característiques del període comprès entre el segle XVIII i mitjan segle XIX, com són ara el tèxtil, els tallers de sants, l’explotació del bosc (carboners, culleraires, esclopers, ebenistes), etc., amb una incidència especial del món de la creació artística. Aplega també la notable exposició de pintura de l’antic Museu d’Art Modern d’Olot, en la qual destaquen obres de Joaquim Vayreda, Berga i Boix i altres artistes que formaren part de la coneguda escola paisatgística d’Olot, a més de l’oli La Càrrega, de Ramon Casas, i obres dels escultors Miquel Blay i Josep Clarà. La Secció de Ciències Naturals, que inclou el Museu dels volcans i el Jardí Botànic, és situada al Casal dels Volcans, a la Torre d’en Castanys (casa pairal dels Sureda-Castanys), dins el Parc Nou; aquesta secció conté una exposició dedicada al vulcanisme, a la flora i a la fauna comarcal; a més, una part del parc ha estat replantada amb espècies autòctones, entre les quals destaca una roureda de roure pènol, bosc rar a la Catalunya subalpina que constituïa l’antiga vegetació que cobria el pla d’Olot. Al mateix edifici és instal·lada la seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. També forma part del Museu Comarcal la casa senyorial de Can Trinxeria, que mostra com vivien les famílies benestants del segle XIX.

A Olot hi ha encara el Museu Tresor Parroquial, emplaçat a l’església de Sant Esteve. Data del 1948, tot i que no fou fins el 1992 que es realitzà el primer inventari exhaustiu del contingut. La col·lecció que compon el fons està formada per objectes d’art sacre i consta de dues parts: el Museu i el Tresor. El Museu conserva algunes escultures, pintures sobre tela, fragments de retaules i indumentària religiosa; en destaca la pintura a l’oli Crist abraçat a la Creu, obra d’El Greco. El Tresor, la part més notable del conjunt, és constituït per objectes d’orfebreria, principalment de plata, relacionats amb les activitats litúrgiques; en sobresurt un copó gòtic de plata.

També cal esmentar encara el Museu Interactiu de la Fauna Salvatge del Pirineu Oriental, situat a l’edifici de Cristall, seu també de la Fundació Privada Juan Baseiría. El museu, que recull una col·lecció de més de 10 000 animals, és obra del naturalista olotí Bartomeu Pairó i Pont.

Entre les diverses activitats i actes culturals que es fan a la ciutat, cal esmentar la convocatòria dels premis literaris Ciutat d’Olot (des del 1977), el Fòrum de Teatre, que té els seus inicis el 1985 i es fa a l’octubre, en el marc de la Fira de Sant Lluc, durant la qual s’organitza també la popular Fira del Dibuix (des del 1956). Entre juny i juliol el col·lectiu El Til·ler, Associació de Cultura Popular de la Garrotxa organitza des del 1992 el Festival Internacional de la Cornamusa, anomenat Cornamusam, i a l’agost, l’associació Olot/Fotografia presenta, des del 1994, la Mostra Internacional de Gent Jove, dedicada a la fotografia i de caràcter biennal.

El folklore

El calendari festiu d’Olot és presidit per la festa major de la Mare del Déu del Tura, que s’escau al setembre. Ha arribat als nostres dies tal com era una cercavila formada per parelles de les classes benestants olotines, vestides d’etiqueta, que es reunien a la casa de la ciutat, i en comitiva, amb les autoritats locals, acompanyats dels gegants i nans i una banda de música, es dirigien a la plaça Major. El 1521 ja es troba documentat el gegant d’Olot, i el 1609 la geganta. Els gegants actuals són obra de Miquel Blay i Celestí Devesa, que els feren en 1888-89. A la cercavila van precedits pel Cap de Lligamosques, que ja es troba documentat amb el nom actual el 1760 i es considera el capgròs més antic de Catalunya. Els diferents bar ris també tenen els seus gegants i capgrossos respectius. Antigament les parelles ballaven a la plaça el ball pla, dansa molt tradicional a tot Catalunya, documentada des del segle XVII, que encara es balla a la festa del barri de Sant Miquel. A més del ball dels Gegants, són concorreguts el correbou, el correfoc, la batalla de les flors (un popular concurs de carrosses) i la baixada pel Fluvià en barca, entre altres. L’últim dia de les festes del Tura es fa la tornaboda (berenar i sardanes) a les fonts de Sant Roc.

Altres festes destacables són el Carnaval i el Corpus, que inclou l’ornamentació de catifes als carrers, una processó, la sardana de Corpus i la cercavila amb els gegants. Al juliol se celebra l’Aplec de la Sardana (des del 1963), ball que té una notable tradició a la comarca i que compta amb la centenària cobla La Principal d’Olot. També al juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme. A l’octubre, com ja s’ha esmentat, són importants les activitats aplegades entorn la Fira de Sant Lluc. Per les festes de Nadal destaca una cantada de nadales a les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot, organitzada per l’entitat Esplais de la Garrotxa, el popular joc de la Quina cantada, recuperada per l’activa Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai i que es realitza al local de l’Orfeó Popular, i la Mostra de Pessebres, organitzada per l’Agrupació de Pessebristes d’Olot, que inclou un concurs de pessebres artístics.

Altres indrets del terme

La Font Moixina

L’indret de la Font Moixina, amb la font de tanta anomenada i el parc natural que l’envolta, és un dels llocs més típics i visitats d’Olot. Aquest lloc i el veí de la Deu, poblat de vells roures, fou declarat paratge artístic nacional el 1945. Rivalitzen en bellesa amb aquest indret la font de Sant Roc i la de les Tries, la zona dels Tussols-Basil i el parc de les Móres, tots ells ben agençats i rics en aigua i vegetació.

Aquests llocs, altres racons del terme i la ribera del Fluvià han estat sempre un marc ideal per als pintors paisatgistes de l’escola d’Olot d’abans i de sempre. La famosa Fageda de Jordà es troba ja dintre la demarcació de Santa Pau, on és descrita, però representa també un centre per als olotins i per a tots els qui visiten la ciutat.

Sant Cristòfol les Fonts

Sant Cristòfol les Fonts (8 791 h el 2005) és al SE de la vila, prop de la carretera de Santa Pau. El lloc, esmentat des del 1028, fou donat a Ripoll el 1097, però li fou disputat pel monestir de Sant Joan les Fonts, al qual havia estat cedit el 1079. Acabà, però, essent confirmat a Ripoll el 1106 i de nou el 1120. La seva primitiva església romànica fou renovada modernament, cosa que ocultà les restes romàniques que abans hi eren visibles. El 1860 tenia un poblet de 79 cases, les quals, però, no es trobaven prop de l’església sinó al veïnatge d’Olot, a l’altra banda del pont de Santa Magdalena. A causa d’aquesta proximitat a Olot i del creixement demogràfic experimentat, se'n considera un barri del cap comarcal.

Sant Andreu del Coll, el castell del Coll i les torres de Sant Francesc

Sant Andreu del Coll és situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont i sobre la carretera d’Olot a Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll, que es bifurca al coll de Coubet. El camí que hi mena envolta la torre o antic castell del Coll. L’església és esmentada des del 953 situada en el villar Aliaris o Collo Aliari. El 995 es va consagrar una nova església, propietat dels abats de Ridaura, que fou objecte de discussions amb els abats de Ripoll per tal com es trobava al límit dels seus dominis. Inicialment era una parròquia rural que el 1561 fou unida en qualitat de filial o sufragània a la parròquia de Santa Maria de Ridaura, que va succeir l’antic priorat. L’edifici és romànic i correspon a una reedificació del segle XII; consta de nau i absis ornat amb un fris amb petites mènsules, amb un campanar d’espadanya sobre el mur de ponent, convertit més tard en una petita torre. Té afegida una sagristia. Fins el 1936 va conservar una notable làpida sepulcral del cavaller Berenguer del Coll, mort el 1334, que tenia el cavaller jacent envoltat d’eclesiàstics i altres personatges de l’època. Se'n conserva una reproducció al Museu Comarcal d’Olot.

El castell o torre del Coll, possessió del llinatge Coll des del segle XII, ara convertit en masia, guarda encara notables traces de l’època gòtica. Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Les torres de defensa de Sant Francesc es troben al voltant del cràter del volcà Montsacopa i corresponen a l’època de la primera guerra Carlina (1833), moment en què es van fortificar el turons més pròxims a la ciutat d’Olot. El 1999 fou inaugurada la seva restauració, que ha possibilitat l’accés a l’interior.

L'Hostal de la Corda i altres masos

Encara dins el terme d’Olot, però al límit amb els de la Pinya i de Riudaura, hi ha l’antic Hostal de la Corda, instal·lat en un gran casal del segle XVII. Durant la tercera guerra Carlina, el 26 de març de 1875, un dia després que els carlins haguessin perdut Olot, hi tingué lloc l’entrevista secreta dels generals Arsenio Martínez de Campos, cap de les forces liberals, i Francesc Savalls, cap de les forces carlines del Principat, trobada que comportà, de fet, la fi de la resistència carlina a Catalunya.

Al terme d’Olot hi havia una gran població dispersa, que el 1860 era de 76 masos, quatre dels quals eren molins. Avui dia subsisteixen la majoria dels dits masos, bé que alguns són cases residencials i d’altres s’han confós amb els nuclis creats entorn de la ciutat o amb les urbanitzacions sorgides en diferents punts del terme. D’aquests masos sorgiren moltes famílies ben destacades en la vida olotina, com els Vayreda, els Moretó, els Mas de Xexàs, els Mates, els Mores, els Olivera, etc. Són encara notables masies el Soler (que és coneguda des del segle XIV i que el 1684 passà als Ventós), els Freixes, el Mainar, les Coromines, les Planeses, el Puig, el Prat, la Fullaca, l’Avellaneda, la Clapera, etc.

Entre les masies més antigues de l’antic terme de Batet, a més de Can Godolmar i Planella, destaquen Can Sila, Pujoldamunt, Sarguetal, Casadavall, la Rovira, Fagela, Brugada, la Mata, el Solà (dels Solà-Morales), Comadamunt, Comadavall i el mas de Puig-alís.

Batet de la Serra, el santuari de la Trinitat i la torre de les Bisaroques

Veïnat de població disseminada a l’E de la ciutat, centrat al voltant del nucli format per unes quantes cases i l’església parroquial de Santa Maria de Batet (advocació compartida des del segle XV amb la de sant Bartomeu), que es troba a 658 m d’altitud, al sector més septentrional de l’antic terme de Batet de la Serra (260 h el 2005). De la primitiva construcció romànica resta el campanar, quadrat, de tres pisos amb finestres geminades. La fàbrica fou refeta a la fi del segle XV; el 1581 s’hi afegí la capella del Roser i el 1857 es reféu la façana neoclàssica; fou restaurada després de les destruccions del 1936. Aquesta parròquia és una de les més antigues de la comarca: surt documentada per primera vegada el 977 en l’acta de fundació del monestir de Sant Pere de Besalú; el monestir, a partir d’unes donacions inicials del comte Bernat Tallaferro (1020) i altres del 1034, en tingué la possessió, confirmada per Innocenci IV el 1252. Els abats aconseguiren, a més, la senyoria alodial sobre les terres i la baixa jurisdicció, i nomenaren batlles de sac. La jurisdicció alta fou dels comtes i després dels reis, fins que fou alienada per la corona al llarg del segle XIV als barons de Santapau (el 1366 i el 1397, que es féu la venda definitiva) i així el lloc restà integrat en la important baronia de Santa Pau.

A més d’1 km al SE de la parròquia de Santa Maria de Batet hi ha el santuari de la Trinitat, enlairat a 743 m, a la serra de Batet. És un edifici també d’origen romànic, però molt modificat, amb planta de tres naus i un absis, i allargat, al començament del segle XVIII, pel cantó de ponent, on hi ha la porta, adovellada, i el campanar. És documentat des del 1263. Lloc d’aplecs i romiatges, ha acollit gent de tota la contrada. Prop del santuari hi ha l’antiga masia fortificada dita la Torre de Planella i el 1892 hom bastí, més al sud, l’oratori de la Sagrada Família, on fins l’any 1936 fou venerada una imatge obra de Miquel Blay.

Altres llocs d’interès dins l’antic terme de Batet són l’antiga torre fortificada dita la torre de les Bisaroques, bastida el 1835 al cim d’un antic cràter volcànic, de la qual només resten unes parets de poca alçada, a l’extrem de ponent, prop del Fluvià, i un jaciment arqueològic trobat el 1927 a Ca l’Ermità, amb restes humanes i trossos de gerres, plats i teules de ceràmica d’influència ibèrica.

La història

L'edat mitjana

La primera notícia històrica que es coneix del lloc d’Olot (Olotis) amb la seva antiga església de Santa Maria, situat al territori de Bas, surt en un precepte de confirmació de béns que el rei Carles el Calb va fer el 872 a favor de l’abat Racimir de Sant Aniol d’Aguja. Un segle més tard, el 977, el comte bisbe Miró va donar al monestir de Camprodon i al monestir de Besalú uns alous situats a la parròquia de Sant Esteve de Oloto. Aquestes dues primeres notícies donen a conèixer l’existència d’un nucli organitzat amb dues esglésies, la de Santa Maria i la de Sant Esteve.

Més important per a la història d’Olot és la donació que el 1097 va fer el comte Bernat II de Besalú al monestir de Ripoll d’un important alou situat a la parròquia de Sant Esteve Olotensis que anava del Fluvià a Sant Andreu del Coll i de la parròquia de Santa Maria de la Pinya a la de Sant Pere de les Preses. A partir d’aquest moment la vila d’Olot va quedar sota el domini dels abats del monestir de Ripoll. Els abats ripollesos van erigir un palau a la vila d’Olot i al segle XII crearen l’administració o pabordia d’Olot per a la gestió dels béns que el monestir posseïa a la contrada.

Al principi del segle XII, la població olotina havia crescut de tal manera que el temple de Sant Esteve era insuficient. S'enderrocà el que hi havia i s’emprengué la construcció d’un nou temple amb més capacitat. El 1116 el bisbe de Girona Berenguer Dalmau consagrà la nova església i la dotà de delmes, primícies i poblacions dels fidels, més els trenta passos legítims de la sagrera i altres dons, tal com ho havia fet el comte Bernat. La població d’Olot anà creixent entorn del nou burg de Sant Esteve.

El 1206 l’abat de Ripoll atorgà unes concessions als olotins i edificà un palau, reedificat a la fi del s. XIV. La població estigué emmurallada. El 1251 entrà a formar part de la vegueria de Camprodon.

El 1315, el rei Jaume II, a petició de l’abat de Ripoll, concedí a la vila el privilegi de fira per Pasqua Granada i per Sant Lluc. Olot esdevenia així un centre comercial d’importància com a conseqüència de les fires i mercats als quals acudien els veïns de les valls de la contrada. L’any 1362, l’abat del monestir de Ripoll concedí encara noves franqueses que ajudaven a la concurrència mercantil de la vila.

Quan el rei Martí fou creat comte de Besalú, ressuscitant l’antic títol, no tardà a reclamar tota la jurisdicció que tenia sobre Olot la seva mare, la reina Elionor. Li foren concedides la jurisdicció civil i criminal, el mer i mixt imperi. El rei Martí tingué atencions per a la vila d’Olot en forma de privilegis i exempcions, la creació de la sotsvegueria i la reforma del regiment municipal, que constava de tres cònsols i nou jurats, elegits pels veïns, després d’una època de tensions amb Ripoll, que en conservà el domini directe. La carta durà fins als decrets de Nova Planta.

La Universitat de la vila d’Olot havia fundat l’Almoina del Pa amb les donacions que feren uns rics botiguers de la vila: Bartrina, Olivella i Coromina. Però els estatuts no acabaren de fer funcionar l’establiment i el rei Martí el reformà el 1404.

Una data sinistra per a Olot i tota la comarca fou el 15 de maig de 1427, amb el primer terratrèmol. L’any següent, per la Candelera, el cataclisme encara fou més aterrador, perquè assolà totes les cases, les esglésies i els edificis de la vila i de la comarca. Aquell mateix any, el rei Alfons IV, des de València, manava als cònsols de la vila que reedifiquessin els edificis al mateix lloc, o en un altre, amb el mateix nom d’Olot. La vila d’Olot perdé 302 focs.

Els olotins, que des de feia més d’un segle tenien continuades dissensions amb els abats de Ripoll per qüestions de règim i autonomia municipal, aprofitaren l’ocasió i el privilegi reial per a bastir la nova població dintre els terrenys de l’Almoina del Pa, territori que no depenia dels abats i que es trobava entre la parròquia de Sant Esteve i la vila vella situada entorn de l’església de Santa Maria del Tura. Aquest sector encara es pot precisar per la marcada quadrícula dels seus carrers.

Quan tot just s’anava refent la nova vila, sorgiren les turbulències del regnat de Joan II, que afectaren directament la ciutat, per tal com es trobava al bell mig de les comarques revoltades contra els senyors i la Diputació, les forces de la qual arribaren a saquejar la vila d’Olot l’any 1463, i les 200 cases que tenia la vila restaren reduïdes a 70.

L'edat moderna

A la fi del conflicte dels remences, Olot tingué un temps de relativa calma que li permeté una certa prosperitat, un creixement del comerç i de la indústria, resultat de nous privilegis de l’abat de Ripoll i d’avinences amb els senyors, a conseqüència de la sentència de Guadalupe. Així el 1547 hi havia 400 cases, i es restaurà les esglésies de Sant Esteve i de Santa Maria (dita ja del Tura) i bastí el convent del Carme i l’hospital de Sant Jaume i els ponts de Sant Roc i de Sant Cosme sobre el Fluvià. El convent de caputxins fou bastit en 1627-31 (actual parc Clarà). El 1614 fou organitzada una taula de canvi que perdurà fins a mitjan segle, quan els efectes de la guerra dels Segadors i una terrible epidèmia (1650) que causà prop d’un miler de morts provocaren una forta crisi, continuada tot aquell segle amb les freqüents guerres contra França.

Al principi del s. XVII, Olot aconseguí del rei Felip III de Castella l’encunyació de moneda, cosa que fa patent la puixança que tenia la ciutat. L’encunyació es repetí durant el conflicte amb Felip IV de Castella; primerament hom encunyà els rals i els sous de plata amb la figura del rei Felip, però seguint la causa de la terra, les noves encunyacions es feren amb l’efígie del rei Lluís XIII de França, que havia estat proclamat en el Principat.

En les guerres amb França de la segona meitat del segle XVII, els olotins defensaren aferrissadament la seva vila i comarca; s’hi distingiren especialment les partides de miquelets de Josep de la Trinxeria. El 1675 Trinxeria i els seus homes obriren i defensaren el coll del Portell; en altres campanyes, entraren al Rosselló i arribaren fins a les portes de Perpinyà. El 1678, el mateix cabdill derrotà els francesos al coll de Maians, i en 1684-1697, en la darrera guerra del segle, Trinxeria hostilitzà l’enemic des de la vall de Bianya fins a Prats de Molló.

La ciutat d’Olot s’endinsà al segle XVIII superant un període de guerres que l’havien castigada els darrers anys. Tot just encetat aquest nou segle esclatà la guerra de Successió entre Felip V de Castella i l’arxiduc Carles d’Àustria. Olot, igual que la majoria de viles de Catalunya, es declarà fidel a Carles d’Àustria, tot i que molt aviat la vila fou ocupada pel duc de Noailles, que comandava l’exèrcit filipista, el qual imposà nombroses càrregues als seus habitants. Des d’aleshores Olot, amb tota la Garrotxa, restà integrada al nou corregiment de Girona.

Malgrat la repressió institucional que va patir tot Catalunya, amb l’abolició dels organismes de govern, un cop superats els primers anys de la postguerra, Olot inicià una recuperació en el camp de l’economia i la demografia que la convertí en la ciutat més puixant de les comarques gironines, superant fins i tot Girona en nombre d’habitants i de fàbriques.

A mitjan segle XVIII es va introduir a Olot la fabricació de mitges amb telers, teixits de cotó i filats, i el 1777 es va iniciar la manufactura de les anomenades indianes, que tingueren un paper molt important en el desenvolupament industrial olotí. A més a més, cal remarcar-ne l’elevada producció, que permetia de mantenir una població activa molt nombrosa. L’any 1777 hi havia a Olot, a més de la indústria esmentada d’indianes o pintats, 12 fàbriques de draps, 50 de mitges, 4 de faixes i 5 de tints. Al cap de dos anys hom esmenta que la indústria tèxtil i d’adoberia ocupava unes 2 500 persones. Malgrat l’impacte del començament de la guerra contra la França revolucionària (1793), la indústria olotina es va mantenir a uns nivells certament puixants fins passada la guerra del Francès (1808-14).

Paral·lelament a l’augment de la població, hom portà a terme una sèrie de construccions de nova planta que caracteritzen la puixança d’aquest segle; el 1780 es començaren les obres de l’Hospici, que finiren el 1784, i també aquests anys es decidí de construir una nova peixateria i restaurar les fonts públiques, es referen edificis de la noblesa i fins i tot es demanà permís al rei per a crear nous barris.

La vida cultural prengué una nova empenta quan el 1783 es va inaugurar l’Escola Pública de Dibuix, institució que tingué un paper decisiu en la formació dels treballadors de les indústries d’indianes i en preparar el jovent per a accedir amb una mínima preparació tècnica al món industrial. A més a més, la municipalitat olotina mantenia dues escoles de primeres lletres i la de llatí; per aquests anys hom parla també de l’escola de primeres lletres dels religiosos carmelitans i d’una conferència de moral.

Aquest panorama tan falaguer es trencà amb l’esclat de la Guerra Gran (1793-95). Olot esdevingué una mena de quarter general de les tropes espanyoles i calgué habilitar l’Hospici com a caserna; el mateix es féu amb l’antiga caserna del Firal. En un primer moment la guerra fou favorable al govern espanyol, però, ja entrat l’any 1794, una forta embranzida dels francesos posà la vila d’Olot en perill de caure a les seves mans. Fou en aquest moment que hom reinstaurà el sometent com a mitjà de defensa. Sembla que l’imminent perill d’invasió va produir el tancament de moltes fàbriques i la fugida de gent benestant esporuguida per la proximitat dels enemics. Amb tot, els francesos no van aconseguir de conquerir la ciutat per la defensa que realitzaven les forces de voluntaris a tota la rodalia. Al capdavall hom signà la pau amb França, i es reprengué l’activitat normal.

Els segles XIX i XX

No tardaren a arribar nous problemes: la invasió francesa del 1808 a l’inici de la guerra del Francès, que també afectà en gran manera la vila garrotxina. Tot i que els francesos foren hostilitzats contínuament als voltants d’Olot, on el bandit Boquica sembrava el terror amb malvestats, al capdavall la vila caigué en mans de l’exèrcit napoleònic.

Ja abans s’havien format cinc companyies que no pogueren evitar que el 25 de desembre de 1809 —pocs dies després de la caiguda de Girona— el general Souham ocupés la vila. A partir d’aquesta data la vila fou sovint ocupada i desocupada pels francesos fins que a l’abril del 1812 caigué definitivament a les seves mans.

Ben aviat es formà un ajuntament presidit per Alexandre de Soler i de Sayol, al qual acompanyaven les persones més representatives de la població; hom els titllà més de col·laboracionistes que no pas d’afrancesats convençuts. En aquest breu espai de temps que abraça l’ocupació francesa, hom no pogué dur a terme les reformes que s’havien endegat a d’altres indrets de Catalunya, i es limità a realitzar una forta pressió fiscal per tal de subvenir a les nombroses despeses de la guerra. El 9 de març de 1814 els francesos van abandonar definitivament la vila d’Olot, no sense abans enderrocar amb explosius el fort de Montsacopa, que hom havia agençat per tal de dominar tota la rodalia.

Després de l’evacuació dels francesos, la constitució del 1812 fou proclamada a la vila el 12 de març de 1814, i va ser solemnement jurada l’endemà. En les eleccions immediates per formar l’ajuntament, el doctor Esteve Roca va ser designat alcalde primer. Amb el restabliment de l’absolutisme pocs dies després, però, l’ajuntament correspongué una altra vegada als regidors del 1808. S'iniciava així un període d’inestabilitat política i de lluites entre liberals i absolutistes que duraria una bona colla di que es reflectí profundament a Olot.

Al març del 1820 els constitucionals proclamaren novament la constitució, que seria vigent fins el 1823. Durant el Trienni Liberal hom expulsà els carmelitans, es formà la milícia nacional i s’aplegà una societat patriòtica a Can Bolòs. Però les partides del Misses, Malavila i mossèn Anton ocuparen també la població durant el 1822 i hi produïren altres actes de força el 1823. Les tropes franceses enviades per la Santa Aliança ocuparen Olot al maig del 1823, mentre els milicians passaven a Barcelona. Aleshores els reialistes —incitats pel clericat, segons que comenta Paluzie— es llançaren a una repressió cruel contra els constitucionals i llurs famílies. Durant la guerra dels Malcontents (1827) va passar momentàniament a mans dels ultrareialistes i, poc després, fou escenari de l’afusellament del capità Bossoms, àlies Jep dels Estanys. Durant la primera guerra Carlina, la vila va ser sotmesa a un terrible setge per les forces faccioses de J.A. Guergué, però es defensà heroicament de l’escomesa (mesos de setembre i octubre de 1835) bo i mantenint la causa d’Isabel II. Per aquest motiu li fou atorgat el títol de Molt Lleial per les corts el 1836.

Segons l’estudi de F. Simón Segura, a Olot no es vengueren gaires propietats arran de la desamortització de Mendizábal: les subhastades pertanyien als carmelitans de la mateixa població i als benedictins de Besalú i Ripoll. El convent dels caputxins ja havia estat cremat durant el setge del 1835.

Fins a mitjan segle XIX, la indústria olotina assolí una esplendor ben notable en el context gironí. La producció tèxtil, ultra el filat, comprenia barretines, baietes, mitges, faixes, mocadors, etc. La inestabilitat política es convertí, però, en una causa decisiva per a la crisi de la indústria olotina, a part la manca de comunicacions i la dependència dels fabricants olotins de comissionats de Barcelona. La crisi més acusada correspongué als anys 1858-77. La carretera de Vic havia estat començada el 1848, però restà paralitzada de seguida per l’oposició de Girona. En canvi, la de Girona es construí de seguida, el 1849. L’organització de l’obrerisme a Olot, amb l’impuls donat per Joan Munts, el 1842 féu sentir la seva força en temps de la regència d, i explica en part la bullanga provocada el mateix any per protestar contra el bombardeig de Barcelona, com també el suport olotí a l’alçament de la Jamància (1843). La crisi industrial del 1848 ajudà, d’altra banda, a incrementar els rengles de matiners sollevats contra la consolidació de l’estat liberal burgès. El conflicte es beneficià igualment del descontentament que hi havia entre els joves pel problema de les lleves, que el 1845 ja havia provocat un aldarull sonat.

El 1854 Olot, seguint l’exemple de Barcelona i Girona, es pronuncià a favor de la revolució dels generals O'Donnell i Dulce. Poc després s’abatia sobre la població l’epidèmia de còlera. La crisi industrial comportà, el 1858, el comiat d’una colla de treballadors de les fàbriques. El 1859 és important en el camp del periodisme olotí perquè aparegueren dos setmanaris: “La Aurora Olotense” i “El Faro de la Montaña”, primeres mostres de la premsa local.

Amb la revolució política del 1868 s’instal·là la junta revolucionària presidida per Martí Pararols. El sufragi universal portà a la municipalitat la figura de Joan Deu i Ros, republicà federal, el qual en l’alçament de l’octubre del 1869 dirigí les forces del cantó de la muntanya, amb el diputat banyolí Josep T. D’Ametller, i arribà a assetjar la caserna del Carme, on la tropa residia. La gent d’ordre, per la seva banda, donà força suport al tradicionalisme representat pel cercle carlí. L’organització obrera s’integrà en l’Associació Internacional de Treballadors, la qual tingué a Olot el puntal més sòlid de les terres gironines. Segons que sembla tenia uns 1 200 afiliats, els quals havien muntat una cooperativa de consum per als associats. D’aquesta manera la federació local de la Internacional pogué sostenir-hi algunes vagues importants (la de tintorers i teixidors), encara que fou reprimida per ordre del governador civil el 1872.

La proclamació de la Primera República el 1873 dugué a l’alcaldia Joan Deu, que treballà decididament per defensar la vila de les escomeses carlines. En seria desposseït després del cop d’estat del general Pavía el 1874. Entre el 1874 i el 1875 la vila fou ocupada pels carlins, que hi publicaren “El Iris”, periòdic defensor del lema “Déu, Pàtria, Rei, Furs”.

Durant la restauració, a part el caciquisme i el sistema polític imperant, Olot es recuperà demogràficament i industrialment. El 1880 començà a funcionar el primer teler al vapor, i el 1911 —any de l’arribada del ferrocarril— hom aplicà l’electricitat a la indústria per primera vegada. Del 1880 al 1900 hi hagué solament un taller d’imatgeria religiosa, però a partir del darrer any l’expansió d’aquesta indústria fou evident fins el 1950.

En l’àmbit polític, a part la tradicional inclinació cap al carlisme, el corrent catalanista assolí fites importants els darrers decennis del vuit-cents, amb la creació del Centre Catalanista i la publicació de periòdics com “L’Olotí”. Així mateix, gaudí de prestigi i renom l’activitat artística protagonitzada pel nucli que convertí la vila en el “Barbizon” de Catalunya. Les activitats socials i recreatives van ser canalitzades per entitats com l’Escola Catòlica d’Obrers Olotins (des del 1888 dita Centre Catòlic d’Olot i sa comarca) i el Centre Fontanella, totes dues fundades el 1877, i el Centre Obrer (1894). L’increment de publicacions locals és també especialment notable: algunes com “El Deber” (1879-1935) gaudiren de llarga vida. El 1907 el rei Alfons XIII concedí el títol de ciutat a la fins llavors vila d’Olot.

El moviment obrer fou principalment notable els anys 1918 i 1919, després que la crisi postbèl·lica hagués originat uns moviments vaguístics força notables. També el 1923 una vaga de manobres i mestres de cases va durar tretze setmanes.

El 1927, Olot fou visitat pel rei Alfons XIII, la reina Victòria Eugènia i les infantes. En la vida cultural dels anys de la Dictadura de Primo de Rivera, cal assenyalar la publicació de la “Revista d’Olot”, de caràcter eminentment literari, dirigida per l’artista i escriptor Josep M. Mas de Xexàs.

En les eleccions municipals del 1931, Olot es decantà també per la República donant suport a la candidatura d’entesa formada pel Casal Català, els republicans i el Centre Obrer. El primer batlle del nou règim fou Joan de Garganta, d’Acció Catalana, elegit el mateix any diputat pel districte d’Olot a la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya. Les crisis entre els regidors del municipi es repetiren sovint i obligaren a reestructurar els càrrecs. Així, l’any 1932 l’alcaldia va ser confiada a Ramon Aubert, d’ Esquerra Republicana. En les eleccions del 1932 destinades a designar els membres del Parlament de Catalunya, resultà elegit, dins la candidatura d’Esquerra, l’olotí Antoni Dot.

En les eleccions municipals del 1934 sortí un ajuntament majoritàriament de dreta. L’alcaldia correspongué a Ferran Casabò, de la Lliga, però presentà la dimissió al mes d’agost i el rellevà Josep Coll, del mateix partit.

Durant els fets d’Octubre de 1934, l’Aliança Obrera decretà la vaga i una comissió gestora desplaçà momentàniament la corporació de dreta. Els principals responsables foren tot seguit processats i hom procedí a tancar algunes entitats. El 1935 Rafael Arau va ser nomenat alcalde per ordre governativa, càrrec que fou atribuït altra vegada a Josep Coll al mes de maig. El resultat de les eleccions del febrer del 1936 provocà una nova reorganització municipal i Ramon Aubert tornà a ocupar el lloc d’alcalde.

La Guerra Civil, dura com arreu de les contrades catalanes, va significar un trasbalsament important d’actituds i de poders. A part els incendis dels edificis eclesiàstics, una cinquantena d’olotins, entre els quals una vintena de religiosos, foren assassinats a la comarca o en d’altres indrets de la península. En les accions de salvament del patrimoni artístic i cultural es remarcà especialment el doctor Joaquim Danés, el qual fou empresonat en acabar el conflicte. El dia 7 de febrer de 1939, Olot fou ocupat per les forces del general Alonso Vega, acte que fou precedit pel pas de la riuada de derrotats cap a la frontera. Durant la repressió haguda en la postguerra l’afusellament afectà una vintena d’olotins, vinculats principalment a la CNT.

Després de la guerra algunes famílies s’enriquiren gràcies al contraban, però la majoria de la població visqué una forta penúria econòmica agreujada per l’aiguat del 1940. A partir dels anys cinquanta començà una recuperació industrial i arribaren els primers immigrants. El 1979 se celebraren les primeres eleccions locals democràtiques.

Col·laboració: 
MBo
Data de revisió: 
2015-10-16
Llegir més...