Situació i presentació
El municipi de les Oluges, de 18,95 km2, s’estén a banda i banda de l’alta vall del Sió fins als plans de les carenes. Limita al N amb el municipi de Sant Ramon, a l’E i al SE amb Estaràs, i amb Cervera pel SW i l’W.
El petit Sió, augmentat pels cabals del torrent de Freixenet i per les valls on s’escorren els torrents de Malacara i de Vergós, tot i no portar un cabal gaire notable, proporciona a la vall que s’estén entre Montfalcó i la població de les Oluges un subsol abundós en aigua en temps de pluges normals, i això fa que aquest terme, a base de pous, pugui abastar d’aigua la ciutat de Cervera i altres pobles veïns. Les Oluges té com a centre geogràfic el turó coronat pel típic poble de Montfalcó Murallat i, a sota, a la part inferior del terme, la vall ofereix un ample sector de terres que temps enrere eren molt ben aprofitades per a hortalisses.
El municipi comprèn el poble de les Oluges, que n’és el cap, el de Santa Fe de Segarra i el llogaret de Montfalcó Murallat. És travessat per l’Eix Transversal (C-25) de Cervera a Girona, des del 2003, any en què s’inaugurà l’últim tram, entre les Oluges i Cervera, corresponent a la carretera N-141. D’aquest surten altres carreteres locals, com la de les Oluges a Sant Guim de Freixenet, Tarroja de Segarra o Santa Fe.
La població i l’economia
A mitjan segle XIV hi havia 61 focs a les Oluges i 29 a Santa Fe, que al final del mateix segle ja havien passat a 11 a les Oluges, 12 a Santa Fe de Segarra i 10 a Montfalcó Murallat. El 1553, la xifra global del municipi era de 38 famílies, havien augmentat en 12 famílies a les Oluges, es mantenien a Santa Fe i només se’n comptaven 3 a Montfalcó Murallat. El 1718 es registraven 191 h a tot el municipi, 197 el 1787, 291 el 1830, i 233 el 1842; el punt més àlgid del segle XIX s’aconseguia el 1857 amb 889 h. El segle XX s’iniciava amb 520 h i s’arribava a la xifra més alta el 1920, amb 691 h. A partir d’aquest moment es constatà una disminució constant: 570 h el 1936, 560 el 1940, 550 el 1950, i 404 el 1960, 331 h el 1970, 293 el 1981, 214 el 1991 i 177 h el 2001. Amb el nou segle, la població s’estabilitzà entorn de 178 h (2005).
Quant a l’economia, que és basada en les activitats agràries, la major part dels conreus són de secà; els cereals, especialment ordi. En els pendents i pedregars hi ha petites zones de bosc i la costa dreta del Sió, la més escabrosa, s’ha aprofitat tradicionalment per a ametllers i algunes oliveres. Són un bon complement per a l’economia rural les explotacions porcines i l’avicultura. Amb menor presència, cal esmentar també la cria de bestiar boví i oví.
El poble de les Oluges
El poble i parròquia de les Oluges o les Oluges Altes i Baixes (528 m; 131 h el 2005) porta aquest nom en plural perquè, fins a la formació dels moderns municipis, hi havia Oluja Sobirana o Alta i Oluja de Baix. Al segle XIX es construí força i les dues Oluges acabaren en un poble, ja que la distància entre totes dues era de poc més de 150 m. Vers ponent del poble hi ha restes d’una torre cilíndrica, però els castellans posteriors escolliren un altre lloc per fer-hi el castell d’Oluja i el poble. D’Oluja Sobirana resten unes parets de casa senyorial, aprofitades per a un estatge posterior, i la capella del castell, que apareixen al cim, vers el llevant del poble. La capella, dedicada a Sant Salvador, pràcticament no conserva res de l’antic edifici medieval.
A l’Oluja Jussana consta ja el 1106 una església dedicada a Santa Maria. Aquesta part inferior del poble anà creixent i no parà fins a construir un gran temple parroquial d’estil neoclàssic al lloc del medieval que, juntament amb la casa senyorial, és l’edifici que es destaca més. En entrar al centre urbà hi ha una capella dedicada a Santa Engràcia. Es tracta de la vella capella de la Mare de Déu de la Gràcia, trobada sota un pi, on habità l’ermità Joan Castellet i altres companys, que el 1419 obtingueren permís del legat del papa Martí V d’engrandir la capella, que després fou cedida als frares augustinians de Cervera.
La festa major de les Oluges se celebra el diumenge després de Pasqua, per les anomenades Pasqüetes.
Altres indrets del terme
Montfalcó Murallat
Montfalcó Murallat (19 h el 2005), o del Duc, inicialment dit Montfalcó d’Oluja, corona un airós turó, o cap de carena, situat al SE de les Oluges. El clos de Montfalcó encara resta tancat amb altes muralles. Les cases es disposen al voltant d’una placeta i d’uns carrerons, el més llarg dels quals és cobert pels estatges, que s’aguanten en els arcs inferiors i els laterals. Encara que amb el temps s’hi han fet adaptacions, conserva un estil moresc. La plaça conserva les restes de la cisterna comunitària que recollia l’aigua de la pluja de totes les teulades de la vila. A l’extrem oriental hi hagué una torre cilíndrica que serví d’absis a l’església parroquial de Sant Pere de Montfalcó, que s’hi edificà a l’edat mitjana. Els qui habiten el castell han arreglat els carrers, i un dels propietaris feu restaurar uns llenços del mur. Fora del tossal hi ha unes quantes masies, entre les quals destaca el Mas Ribera. La festa major se celebra el 15 de maig, festivitat del seu patró, Sant Isidre.
Montfalcó és esmentat pels primers documents medievals que es relacionen amb la comarca de Cervera. Fou una fortalesa molt preuada, tant pels sarraïns com pels cristians. En desaparèixer la marca de Berga, hom el troba infeudat, a mitjan segle XII, a Bernat de Montesquiu, que l’empenyorà el 1154 a Arnau de Cervera, però sota el domini del vescomte de Cardona i, a més, del comte de Barcelona.
Aquest poble encastellat s’utilitzà en la defensa del país en les guerres amb Pere de Castella, al segle XIV. Quan les forces del rei Joan II ocuparen Tàrrega el 1462, el rei posà de governador en aquesta zona Rodrigo de Bobadilla, i s’hi feu constar el castell de Montfalcó; però li costà de poder-se’n servir, perquè l’any 1470 encara es mantenia a favor del Principat i del comte de Pallars. Després d’aquesta guerra retornà als Cardona, els quals esdevingueren ducs, i així fou com aquest castell passà a anomenar-se també Montfalcó del Duc.
Santa Fe de Segarra
A llevant de les Oluges, sobre la costa dreta del Sió, s’alça el poble de Santa Fe de Segarra (28 h el 2005) i la parròquia titulada de Sant Pere. A la part més alta domina un casal o castell, de tipus medieval i plateresc (segles XV i XVI). Una part del poble, més immediata al castell, conserva trossos de muralla i un portal de grans dovelles. Dintre d’aquest clos, i a la banda de ponent, hi ha una torre rectangular medieval. L’església i un carrer de cases són situats fora del clos i al migdia. L’església guarda l’estructura romànica, amb aplicacions i adaptacions posteriors, com són el campanar i la portalada orientada al N i de cara al poble. Mereixen un esment especial els seus absis, que són d’època tardana.
Procedent d’aquest poble hi ha un retaule al Museu Diocesà de Solsona. En aquest s’hi pot veure les representacions pictòriques de la santa adoctrinant la gent, compareixent davant el tribunal i morint màrtir. La pintura és de la fi de l’edat mitjana. Que el poble nasqués amb el nom de Santa Fe indica l’existència d’una capella molt primitiva, on era venerada, i d’una tradició que podria molt ben ser prearàbiga. La festa major se celebra el cap de setmana proper al 26 de maig, festivitat de Sant Felip Neri.
Després de la conquesta als sarraïns, s’establiren al lloc cavallers o capitans del Solsonès. Arnau Miró d’Odén hi tenia feus a mitjan segle XII, i els Berenguer de Santa Fe hi apareixen com a procedents de Canalda. El 1352 n’era senyor Berenguer de Fals; el 1430 hom hi troba Lluís de Calders, la descendència del qual en tingué el domini unes quantes centúries; i per parentiu passà durant el segle XVII als Pinós i Alentorn, que al segle XVIII eren els marquesos de Barberà.
En un document del Liber feudorum maior referent als límits de Montfalcó d’Oluja, s’esmenta el Sant Sepulcre. És una antiga quadra, de la qual resta la Molgosa, casa situada entre les Oluges i Santa Fe, al peu de la carretera de Cervera a Manresa, dins el terme parroquial de Santa Fe. La partida encara conserva aquest nom. Prop de la casa hi havia hagut una capella, i s’hi poden veure parets marcadament medievals. No queda res del molí que hi havia prop del torrent.
La història
El territori de l’actual municipi de les Oluges era inicialment part integrant de la marca berguedana o del comtat de Cerdanya, i com a tal fou repoblat a mitjan segle XI. Pertanyia a l’antiga diòcesi d’Urgell i entre el 1072 i el 1095 senyorejava aquests indrets Guerau Ponç, com a feudatari del comte de Cerdanya. Montfalcó Murallat, el Sant Sepulcre i altres indrets tingueren una història comuna en aquests primers temps. El repoblament del lloc es feu amb cavallers i gent vinguda del Solsonès i del Bages, que s’instal·là especialment a Santa Fe i en altres indrets del terme.
La nissaga d’Oluja Sobirana destacà més en els primers segles, especialment a partir de Gombau d’Oluja (1125-60), i se’n troben personatges entre els templers de Granyena i Vallfogona. Galceran d’Oluja era també, el 1352, senyor de Montpalau, Vergós i la Rabassa. Hi havia membres de la família Oluja en els augustinians de l’Estany, a Santa Clara de Cervera, al monestir de Vinganya, etc. La nissaga i el prestigi dels Oluja minvà dins el segle XVII. Però el palau senyorial que resta enmig del poble, i que fou construït dins el segle XVI, indica que la casa dels Pere d’Oluja Jussana es trobava en més bona situació. Pere Ramon d’Oluja fou partidari de Joan II en la guerra del 1462, i Ferran, el futur rei, que aleshores era un jove, s’hostatjà en l’esmentat palau.
Cap als darrers temps del règim senyorial, les dues demarcacions ja s’havien unit sota el mateix domini del baró de Rocafort.