La geografia
Morfològicament, és una terra alta formada per grans relleus calcaris. El N és dominat per la serralada de Ḥaǧar, on es registren les màximes altituds del país (Ǧabal al-Šām, 3.035 m). El clima, àrid i molt calorós a la costa, és més temperat a les zones muntanyoses. Amb precipitacions molt escasses (250-500 mm anuals a les zones muntanyoses), és mancada de recursos perennes d’aigua.
Entrada a la ciutat història de Masqat
© Magnus Manske
L’economia es basava fins els anys seixanta en l’agricultura (palmera de dàtil i cítrics), la ramaderia (bestiar oví, cabrum i de camells) i la pesca. El sector primari, que ocupa encara un 70% de la població activa, només aporta el 2,9% del PIB (1984). Això és degut al nivell realment primari del sector, que fou de pura subsistència fins el 1975. Els conreus no cobreixen ni l’1% del territori. L’aigua és destinada a la fruita (dàtils, llimones, bananes, mangos, papaies), hortalisses (que gairebé abasten el consum), alfals, moniatos i tabac. La ramaderia proporciona treball (camells i ases), carn (bovins, cabrall, ovins i aviram) i llet (de vaca i de cabra). Tota la producció agrària no compta gaire més que la pesca, especialment de sardines. L’extracció de petroli, començada el 1967, canvià substancialment l’economia del país. Gràcies als efectes induïts del petroli, el sector secundari ocupa aproximadament un cinquè de la població activa i aporta el 58% del PIB (1984). També és important la producció de gas natural. Darrerament hom ha iniciat l’explotació de dos minerals metàl·lics: coure (1983) i cromita (1985). L’energia elèctrica procedeix exclusivament del petroli. Les indústries més importants procedeixen dels carburants (refineria de petroli, plantes liqüefactores de gas natural, petroquímica en projecte). Cal afegir-hi un complex de fosa i refinatge de coure, fàbriques de ciment (que abasten els tres cinquens de la demanda), de conserves de peix, a més d’activitats artesanes. El retard del país és degut també al de les comunicacions. Hi ha 2.835 km de carreteres asfaltades, de les quals només travessen les fronteres les que menen als Emirats Àrabs Units i a l’oasi d’Al-Buraymī (Aràbia Saudita). També és important la de Masqat a Salāla. Oman participa en la Gulf Air, que té la central a Bahrain. L’aeroport principal és a Sīb, vora Masqat. Hom importa sobretot maquinària i equipament de transports (41% el 1984). Els tres primers proveïdors són el Japó (21%), els Emirats Àrabs Units (18%) i la Gran Bretanya (17%), i els primers clients, el Japó (62%), la Corea del Sud (17%), Singapur i l’Índia. La balança de mercaderies (és a dir, el petroli) és excedentària en un 40% i no compensada pels dèficits en serveis i en transferències. D’ençà que hom hi descobrí el petroli fins a la crisi energètica (1965-73), el creixement anual mitjà del PIB fou del 21,9%, un dels més alts del món i, durant el decenni següent, del 6,5% gràcies a una represa considerable durant el quadrienni 1981-84, originada per l’explotació dels nous jaciments del golf d’Oman (15,5% anual). El nivell assolit el 1983 (6.240 dòlars per habitant) és el novè d’Àsia i supera el de l’Europa mediterrània i el dels veïns Iemen del Nord i Iran. La unitat monetària és el rial omanita.
La població és majoritàriament àrab, de religió musulmana (tradició sunnita), amb minories índies i iranianes. La taxa de creixement és elevada (31‰ anual en 1980-85), conseqüència de l’alta natalitat (47,7‰ anual en 1980-85). La població és rural en el 91% i la principal ciutat és Masqat, que no supera els 25.000 h. La llengua oficial és l’àrab. Oman és un soldanat on el sobirà governa amb el suport d’un govern designat per ell. Hi ha una assemblea consultiva de 55 membres nominats. No hi ha partits polítics i hom governa per decret. Oman pertany a l’ONU, a la Lliga Àrab, a la Conferència Islàmica i al Consell de Cooperació del Golf.
La història
Antic territori de Masqat i Oman, des del segle VIII, època en què adoptaren l’heretgia ibadita, ambdós territoris foren regits per imams independents. El 1506 els portuguesos, que ja controlaven la costa d’Àfrica Oriental, saquejaren Masqat i s’hi establiren fins el 1650, que l’imam d’Oman recuperà el soldanat. Separats de nou ambdós territoris (1796), la Gran Bretanya establí relacions amb Masqat, i Oman assolí la independència (1915). El tractat de Sib (1920), signat pel soldà de Masqat, l’imam d’Oman i el representant britànic, estipulà que Oman romangués sota l’autoritat dels seus imams, mentre que el soldà de Masqat s’havia de fer càrrec de la política estrangera. El descobriment de petroli i els interessos britànics provocaren (1955) l’annexió d’Oman a Masqat. El soldà Sa’īd ibn Taymūr succeí el seu pare l’any 1932 i mantingué un estricte isolament del país fins el 1970, que fou deposat pel seu fill Qābūs ibn Sa’īd. El nou soldà, que canvià el nom oficial de l’estat de Masqat i Oman pel d’Oman, liberalitzà el règim —establiment (1981) d’una assemblea consultiva— i impulsà el desenvolupament del país. El règim trobà l’oposició de moviments guerrillers que tenien el suport del Iemen del Sud; vençuts aquests, Oman s’arrenglerà cada vegada més amb els EUA.
L’agreujament del conflicte entre l’Iran i l’Iraq palesà la importància estratègica d’aquest país, especialment a l’estret d’Ormuz, on té lloc la major part del tràfic de petroli de la zona. En aquest sentit, els Estats Units continuaren assistint Oman militarment, i el 1985 hom signà un acord amb l’OTAN per a la transferència d’un esquadró d’avions de combat. Malgrat els forts lligams de dependència amb els EUA i el bloc occidental, Oman intentà distanciar-se mitjançant l’apropament a diversos països àrabs, especialment amb els integrats en el consell de Cooperació del Golf, amb els quals es proposà bastir una estructura militar conjunta i independent. L’establiment de relacions diplomàtiques amb l’URSS el 1985 palesà de nou la voluntat d’Oman de configurar una política exterior al marge del bloc occidental. En no ser membre de l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), Oman arribà a doblar la producció de petroli, tot situant-la (any 1990) en 30 milions de tones, de manera que es compensà la minva de les exportacions de l’Iraq i de Kuwait derivada de la crisi del Golf. El 1990 acollí una conferència dels països de la CEE i dels estats del Consell de Cooperació del Golf per tal de preparar un acord de lliure comerç. El descobriment a finals dels anys vuitanta de gas natural en el seu subsol i d’un jaciment possibilitaren una alternativa a la dependència del petroli. El 1994, el règim del soldà Qabus ibn Sa’id s’enfrontà a una revolta política protagonitzada per funcionaris i homes de negocis, la majoria dels quals foren empresonats. El 1996 fou aprovada una nova constitució que fou el punt de partida d’un tímid procés de reformes polítiques a iniciativa del soldà Qābūs ibn Sa’īd: el 1997 entrà en funcionament un consell d’estat encarregat de la funció legislativa i al desembre es constituí un Tribunal Suprem separat del poder religiós. D’altra banda, per primer cop les dones es podrien presentar com a candidates. La caiguda del preu del petroli obligà a iniciar plans de diversificació de l’economia a partir del 1998, i el govern donà prioritat a la inversió en infraestructures de liqüefacció de gas. El canvi de direcció per part del govern israelià envers la qüestió palestina congelà les relacions entre ambdós països. Els primers anys del segle XXI el soldà Qābūs ibn Sa’īd continuà introduint molt gradualment canvis en el sistema polític autocràtic dominat per ell. Mantingué, tanmateix, una considerable popularitat gràcies a la modernització del país.
Al novembre del 2000 tingueren lloc les primeres eleccions (en les quals es prohibí la participació dels partits polítics i amb un cens restringit a caps tribals, homes de negocis i intel·lectuals) per sufragi universal al Consell Consultiu, comicis que a l’octubre del 2003 s’efectuaren a partir d’un cens que incloïa tots els majors de 21 anys. Oman, un dels estats més prooccidentals del golf Pèrsic, donà suport a la lluita antiterrorista global dels EUA després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, i el mes següent el territori fou una de les bases des d’on estacionaren les forces que al novembre enderrocaren el règim talibà. No obstant això, Oman es distancià de l’enderrocament de S. Husayn i la posterior ocupació angloamericana de l’Iraq. El 2003, després d’anys de disputes, Oman i els Estats Àrabs Units signaren un acord que fixava definitivament la frontera entre ambdós països. L’any 2000 Oman ingressà a l’Organització Mundial de Comerç i inicià un programa destinat a reduir la dependència del gas natural i el petroli i també de la mà d’obra estrangera (“omanització”), i continuà la privatització d’empreses públiques iniciada els anys vuitanta. Al febrer del 2005 les autoritats d’Oman expulsaren vuit-cents ciutadans pakistanesos en situació de residència. En l’àmbit de la política interna, en les eleccions celebrades al final de l’octubre del 2007, les dues dones que havien participat en el Consell Consultiu perderen els seus escons, que foren ocupats per homes. Pel que fa a la política exterior l’any 2005 fou anunciat un acord de lliure comerç amb els EUA. La posició d’Oman respecte a l’Iran continuà essent d’amistat i el govern omanita defensà que aquell país tenia dret a utilitzar l’energia nuclear amb finalitats pacífiques. A l’agost del 2008, una delegació militar iraniana visità Oman, per tractar de les relacions militars entre ambdós països.