Autor existencial obsessionat per l’envelliment, la pèrdua de la innocència, l’aparent o real absurd de la vida quotidiana, la rutina i la inèrcia. Novel·là vides ofegades de solitaris fracassats. El pozo (1939) interessa com a manifest del que serà la seva obra total més que no pas com a obra de creació: entre la realitat i l’imaginari mostra el doble aspecte del món onettià. De les novel·les es destaquen Tierra de nadie (1941), La vida breve (1950), El astillero (1961), Juntacadáveres (1964), Los adioses (1967), Para esta noche (1967, última edició), Tiempo de abrazar (1974), Dejemos hablar al viento (1979), Cuando entonces (1987) i Cuando ya no importe (1993). Els temes clau de la seva narrativa en general atenyen en la gran majoria dels seus contes una indefinible plenitud: Cuentos completos (1975) i Presencia y otros relatos (1986). El 1980 li fou atorgat el premi Cervantes de literatura pel conjunt de la seva obra en prosa i el 1985 el premi nacional de literatura d’Uruguai.