Pren la denominació de Guillem III d’Orange, que derrotà en la batalla de Boyne (1690) el rei Jaume II, el qual intentava mantenir la supremacia catòlica a Irlanda. El 1800 s’integrà en la Unió i s’expandí per Anglaterra, on sostingué una política antiliberal. L’emancipació dels catòlics atorgada el 1829 exacerbà l’hostilitat dels orangistes, a la qual respongué el govern britànic amb la prohibició (1836) de l’orde. Els enfrontaments entre orangistes i catòlics s’intensificaren arran dels projectes del Home Rule el 1886 i el 1893, i la seva aprovació el 1912 donà lloc al sorgiment d’una branca paramilitar. Després de la fundació de l’estat lliure d’Irlanda (1921), a Irlanda del Nord l’orde d’Orange té un gran pes entre els unionistes, especialment entre els més radicals. Una de les accions més característiques i conflictives de l’organització són les desfilades per barris catòlics que commemoren victòries militars sobre aquesta comunitat.