Els membres fundadors foren l’Iran, l’Iraq, Kuwait, l’Aràbia Saudita —que té la clau de la majoria de les decisions, ja que disposa d’un terç de la producció total del càrtel— i Veneçuela. Posteriorment, fins la dècada de 1970, s’hi afegiren Qatar (1961), Indonèsia (1962), Líbia (1962), els Emirats Àrabs Units (1967), Algèria (1969), Nigèria (1971) i l’Equador (1973). Té la seu a Viena.
Després de la conferència de Teheran del 1971 i la guerra araboisraeliana del 1973, els països de l’OPEP aprofitaren la forta dependència i vulnerabilitat energètica mundial respecte a llurs petrolis per a formar un càrtel de pressió econòmica i política, elevant fortament els preus del petroli amb un gran trasbals en les balances de pagaments dels estats i augmentant llur capacitat de negociació amb d’altres països i amb les empreses multinacionals petrolieres. A partir dels anys vuitanta, a conseqüència de diversos factors, com la crisi econòmica que feu disminuir la demanda de petroli dels països industrialitzats, la descoberta de nous jaciments de petroli (mar del Nord, Mèxic, etc.), les noves formes d’obtenció d’energia (centrals nuclears) i les dissensions internes, com ara les produïdes per la revolució islàmica a l’Iran (1979), la guerra entre aquest estat i l’Iraq (1980-88) i la invasió de Kuwait per part de l’Iraq —que provocà la guerra del Golf Pèrsic (1990) i un embargament internacional sobre les exportacions iraquianes—, minvà notablement el control de l’OPEP sobre el mercat dels hidrocarburs.
Posteriorment, el paper de l’OPEP s’ha reduït després de la incorporació de productors aliens al càrtel, com ara Mèxic o Rússia, que han actuat com a veritables reserves en temps de manca de producció per part de l’organització. El conflicte subsegüent a l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i l’ocupació de l’Iraq —un dels productors potencials més gran per les seves reserves— des del 2003 també ha influït en una gran mesura en les decisions de l’organització.
L’Equador i el Gabon abandonaren l’organització el 1992 i el 1995, respectivament, però l’Equador hi reingressà el 2007 fins el 2020, quan per la situació financera del país tornà a deixar de ser-ne membre. El 2007 hi ingressà Angola i el 2017 Guinea Equatorial. El 2008 Indonèsia es retirà de l’organització en haver-se convertit en importador net i no superar la quota mínima de producció, però hi reingressà de nou el gener del 2016, encara que al novembre anuncià una nova suspensió temporal en no arribar a la quota d’un 5% de producció. L’any 2019 Qatar abandonà l’organització, després de romandre-hi gairebé seixanta anys com a membre, per centrar-se en la producció de gas natural, en forma de gas natural liquat (GNL), del qual és l’exportador mundial més gran.
Estats membres de l’OPEP
| Estat | Període com a membre |
|---|---|
| Algèria | 1969- |
| Angola | 2007- |
| Aràbia Saudita | 1960- |
| República del Congo | 2018- |
| Emirats Àrabs Units | 1967- |
| Equador | 1973-92 i 2007-20 |
| Guinea Equatorial | 2017- |
| Gabon | 1975-1995, reingressà el 2016- |
| Indonèsia | 1962-2008, i gener-novembre del 2016 |
| Iran | 1960- |
| Iraq | 1960- |
| Kuwait | 1960- |
| Líbia | 1962- |
| Nigèria | 1971- |
| Qatar | 1961-2019 |
| Veneçuela | 1960- |